ParísA vui dia, entrant amb vaixell a París des de l’oest, pel Sena, una gran sorpresa ens apareix davant dels ulls: a la punta de l’illa que albergava antigament les fàbriques de Renault, una construcció “futurista” presidida per una forma més aviat esfèrica ens dona la benvinguda. L’autor és l’arquitecte Shigeru Ban (associat amb Jean de Gastines), que el 2014 va rebre el premi Pritzker, l’equivalent del Nobel en arquitectura, i l’edifici és la seu de La Seine Musicale, nova i ambiciosa institució parisenca. El seu nom és un joc de paraules entre la Seine (el riu) i la scène (l’escenari), que en francès es pronuncien de manera gairebé idèntica; és una llicència lingüística que expressa el desig dels promotors que aquest sigui l’escenari ideal per a la millor música que es pot escoltar a les ribes del Sena i als seus voltants.

La idea de revaloritzar aquest trajecte fluvial en el seu conjunt és una de les prioritats polítiques actuals, però el futur de l’illa de Séguin, on està ubicat l’edifici, és una preocupació que ve dels anys noranta, quan Renault va abandonar la seva seu històrica. Ara, però, cal situar la transformació progressiva de l’illa en un quadre més ampli. El lema d’un concurs d’idees recent organitzat amb el suport de la comissió interministerial per al desenvolupament de la vall del Sena és, precisament, “Reinventar el Sena”. Amb aquest motiu s’han donat a conèixer un gran nombre d’iniciatives, situades sobretot al París intramurs i al recorregut riu avall, passant per Rouen fins a la desembocadura, a Le Havre. Es tracta d’adaptar construccions antigues en desús, però sobretot de crear noves estructures lleugeres, fàcilment desmuntables, destinades a ocupacions temporals: piscines, centres culturals, restaurants, clubs nocturns… Algunes d’aquestes construccions seran veïnes de La Seine Musicale.

Lloc idíl·lic en el camí cap a Versalles en uns altres temps, l’illa de Séguin és una de les més grans en tot el trajecte del riu: mesura 150 metres d’ample per un quilòmetre de llarg. Antigament es deia illa de Sèvres, però, poc després de la Revolució, un amic de Lavoisier, el químic i promotor Armand Séguin, hi va establir una gran manufactura de pells, i a partir del 1820 l’illa porta el seu nom. En aquell moment la manufactura ja estava tancada i l’illa era un lloc pintoresc, molt estimat per pintors i pescadors, i des del 1860 va passar a dependre administrativament de la ciutat de Boulogne-Billancourt. Després de la Primera Guerra Mundial, Louis Renault hi va començar a adquirir terrenys, en un primer moment amb l’objectiu de crear-hi “jardins obrers” per al personal de les seves fàbriques, i el 1946 ja era propietari de tota l’illa. Allà hi va anar situant de manera progressiva la part central de la seva immensa fàbrica. Per això va haver d’afegir-hi molta terra -el nivell del sòl s’eleva entre cinc i sis metres sobre el nivell de l’aigua- per posar el conjunt de les instal·lacions a resguard de les inundacions. Dos ponts de gran capacitat connecten l’illa amb les dues ribes, i la nova ciutadella de formigó de Renault alberga al seu soterrani una pista per provar els automòbils. Una glòria francesa.

Durant gairebé sis dècades, l’illa amb les fàbriques de Renault ha sigut un símbol de modernitat i d’audàcia industrial, i també l’expressió de l’orgull de la lluita sindical: les batalles que s’hi van guanyar van influir en les condicions de treball de tot França. L’obsolescència irreversible de les instal·lacions, però, es va començar a notar cap al 1980; després de diversos intents de modernització, la producció es va traslladar a altres centres. El 1992 es va produir l’últim cotxe a l’illa.

El tancament i, per tant, la sobtada disponibilitat d’un territori tan espectacular a la zona oest de París va donar pas a una gran polèmica. El boom immobiliari constant dels últims setanta anys a Boulogne va tenir el seu pes en el debat. En un primer moment, l’arquitecte Jean Nouvel va donar suport amb molta energia a la idea de conservar la fàbrica tal com era, el testimoni històric d’uns esdeveniments significatius. Quan el 2009 es va prendre la decisió definitiva de demolir les instal·lacions, Nouvel va rebre l’encàrrec de concebre un pla director urbanístic per a l’illa que en certa manera coordinés i donés un sentit de conjunt als diversos projectes que s’hi havien de construir en el futur.

Després del 1992 s’ha estudiat la idea de construir-hi una miniciutat lacustre, després un conjunt de torres. Més endavant hi va haver un gran projecte per a la Fundació Pinault, dissenyat per Tadao Ando els anys 2004-2005. La Seine Musicale és el primer projecte que s’hi ha construït. Ocupa la part oest de l’illa, sota la jurisdicció del departament dels Alts del Sena, entitat que té més recursos que la municipalitat per finançar i mantenir un equipament tan ambiciós. A la part que continua pertanyent a la ciutat de Boulogne hi ha diversos projectes previstos, seguint amb cert rigor les recomanacions del pla Nouvel: just davant de l’edifici de Shigeru Ban, tancant una plaça, es construirà la seu social de Vivendi, amb un campus universitari. Hi haurà molts espais verds, una gran piscina, altres equipaments esportius, un hotel i, a la punta est de l’illa, un museu-centre d’art contemporani -anomenat R4- sota la responsabilitat del despatx d’arquitectes catalans liderat per Rafel Aranda, Carme Pigem i Ramon Villalta, RCR, guanyador del Pritzker 2016.

Un auditori que recorda la fàbrica

El volum general de La Seine Musicaleal·ludeix en certa manera a la imatge de la mítica fàbrica: uns llargs murs de formigó creen una base lineal horitzontal per a la composició escultòrica de l’auditori. En total, la superfície del conjunt supera els 35.000 metres quadrats. El programa s’articula al voltant d’un extens passeig interior complementat per un passeig a l’exterior, enjardinat. Una escalinata monumental condueix a la coberta accessible d’aquest transatlàntic, arrencant des de la mateixa plaça que hi ha al davant de l’accés principal, on trobem també una pantalla gegant que anuncia els esdeveniments que s’hi celebren.

L’extens i rectilini carrer interior -amb les seves botigues, sales d’assaig, estudis d’enregistrament, etc.- assegura les connexions entre totes les funcions del conjunt. El seu recorregut voreja una sala d’espectacles amb capacitat per a 6.000 places.

De tota manera, des del punt de vista de l’arquitectura, la peça clau del conjunt és l’auditori, que pot acollir fins a 1.150 espectadors. Parlant de la seva forma, Shigeru Ban invoca la metàfora visual de l’ou -el volum de la sala- dins d’un niu d’ocell. Aquest niu d’ocell transparent és el que proporciona una identitat visual més original al conjunt. És una proesa geomètrica. La seva estructura, independent, emergeix damunt del volum general que allotja el carrer interior, seguint la lògica d’un dom geodèsic que apaga els llums i crea l’estructura de fusta amb panells de vidre. Una mena de vela de grans dimensions que porta plaques fotovoltaiques protegeix aquest volum durant tot el dia, ja que es mou per un raïl que segueix el recorregut del sol.

Unes escales mecàniques transporten el visitant des del carrer interior cap a la base d’aquesta cúpula: la percepció d’aquest espai és una experiència espectacular, tant per la intimitat que genera la insòlita estructura com per les magnífiques vistes sobre el riu. La seva funció és de petit foyer i distribuïdor cap als accessos a la sala. A la planta baixa, al peu de les escales, està previst habilitar-hi un accés exterior directe que connectarà amb una passarel·la que arribarà a la riba de la ciutat de Sèvres, completant així els dos ponts que s’han construït últimament a l’altura de la plaça i de l’accés principal.

L’interior de l’auditori és sens dubte el punt culminant d’aquesta experiència arquitectònica. L’acústica és excel·lent, l’atmosfera és càlida i tot l’espai és d’una gran plasticitat. El revestiment de les parets i del sostre de la sala està fet en una multitud de formes i materials, la recepta dels quals la coneix només Shigeru Ban; és un art que li és propi. Una manera de tricotar aquestes superfícies amb agulles el diàmetre de les quals canvia constantment: un assemblatge de petites seccions de fusta, cartrons i paper. Millor que qualsevol panell acústic.