11/12/2016

El nen soldat que no va arribar mai a l'escola

3 min
Un home a Lukodi, Uganda, clavant un cop a un cartell amb la cara de Dominic Ongwen, el primer nen soldat que, ara ja amb 41 anys, compareix davant el Tribunal Penal Internacional de l’Haia.

Dominic Ongwen és el primer nen soldat que compareix davant del Tribunal Penal Internacional. Dilluns passat va començar el judici a l’Haia, on, en aplicació de les lleis de la justícia universal, se l’acusa de crims de guerra i de crims contra la humanitat. Entre aquests crims -70 en total- la fiscalia hi inclou “matrimonis forçats”, “embarassos forçats” -una figura penal nova a l’Haia- i “segrestos de nens per convertir-los en soldats”.

Dominic Ongwen, que ara té 41 anys, va ser precisament un d’aquests nens segrestats, convertits en nens soldat. Nascut al poble de Coorom, al nord d’Uganda, fill d’un matrimoni de mestres, Ongwen tenia 10 anys quan, camí de l’escola, va caure en mans de l’Exèrcit del Senyor (LRA), una milícia que dirigeix Joseph Kony, en què en les tàctiques guerrilleres s’hi barregen la mística religiosa, els encantaments, la bruixeria i la violència ritual.

Per sotmetre els nens i nenes segrestats, els oficials de l’LRA acostumen a obligar-los a exercir la violència entre ells mateixos i, molt sovint, contra els seus propis familiars. “Em van ordenar que matés el meu pare -explicava un nen de l’LRA a Amnistia Internacional-. Vaig dir que no. Em van començar a pegar amb un ganivet. Vaig agafar el ganivet i vaig esquarterar el pare. Ho feien perquè no poguessis tornar a casa”.

Dominic Ongwen va patir molt probablement també ell aquesta violència extrema, abans de convertir-se en un comandant de l’LRA, responsable de la brigada Sinia. Segons l’acta d’acusació, “la seva lleialtat en el crim, el seu coratge i les seves qualitats tàctiques” el van promocionar ràpidament a càrrecs de responsabilitat. Un antic combatent de l’LRA, Goffrey, també aleshores un nen soldat, el va conèixer quan Ongwen era el segon comandant de la brigada. “No era més salvatge que els altres comandants. Tenia un gran coratge i sempre tornava victoriós del combat”, recorda Goffrey, que, com molts altres nens soldat, va ser amnistiat pel govern ugandès, i avui es guanya la vida venent bidons de gasolina al costat de la carretera.

El TPI, qüestionat

El judici d’Ongwen planteja ara un dilema: ¿se’l pot considerar responsable dels crims de què se l’acusa, quan ell va ser també una víctima d’aquests mateixos crims? ¿Quin sentit té singularitzar en la persona d’un antic nen soldat una guerra brutal, que ve dels temps d’Idi Amin i d’Obote, que va començar amb un genocidi, que més enllà de la propaganda -segur que recorden aquell vídeo sobre el cap de l’LRA, Kony, amb més de 100 milions de visites- no sembla preocupar-se pel context, les responsabilitats locals i internacionals?

Sigui com sigui, la detenció d’Ongwen i la seva posterior entrega al tribunal de l’Haia ve precedida d’una sèrie de fets prou lamentables perquè, una vegada mes, es qüestioni la feina del TPI i, especialment, la seva independència d’aquells països que dominen l’escena internacional i que, sovint, se’n serveixen per fer-ne una escena propagandística, però li neguen la seva capacitat d’exercir l’ideal de justícia universal, que, valgui la redundància, deixa de ser universal quan no s’aplica de la mateixa manera a tothom.

Ongwen va ser detingut a la República Centreafricana l’any 2015. Contràriament al que es va dir aleshores, no es va entregar als soldats nord-americans desplaçats al país durant la guerra civil, sinó que va ser capturat per un oficial de la Séleka -el grup rebel centreafricà- que volia cobrar la recompensa de 5 milions de dòlars que oferien els EUA pels comandants de l’LRA. El militar que el va capturar, Amat Mourin, encara espera la recompensa. Diu que si hagués sabut el que passaria, ell mateix l’hauria executat.

Ongwen va ser aleshores entregat a Uganda, i Uganda, convenientment encarrilada per Washington, el va enviar al TPI. Si a Ongwen l’haguessin jutjat a Uganda, probablement s’hauria pogut beneficiar de l’amnistia que han tingut altres excombatents de l’LRA. Per què l’han portat, doncs, a l’Haia? ¿Per viure un espectacle mediàtic sobre les atrocitats dels nens soldat com si realment ens ocupéssim d’aquesta tremenda violència que encara pertorba immenses regions dels estats fallits africans, com és el cas, per exemple, de la República Centreafricana, on avui viu refugiat l’LRA? ¿Per la convicció que cal reconèixer les víctimes, explicar els fets i perseguir els crims de guerra allà on es produeixin sense permetre que siguin protegits per les legislacions dels estats?

Diuen que el judici d’Ongwen serà llarg, i que la sentència podria quedar atenuada pel fet d’haver sigut ell mateix un nen soldat i haver passat tres quarts de la seva vida a la selva. Probablement ens inundaran d’històries de barbàrie d’aquells pobres nens segrestats camí de l’escola, on no van arribar mai. Mentre escric aquest article m’assabento de la caiguda de la ciutat vella d’Alep. Els homes de la corbata, aquests sí que no aniran mai a l’Haia.

stats