Publicitat
Publicitat

Sant Petersburg 1917-2017: L’hivern amb la meva generació

Els carrers i escenaris de Sant Petersburg, que durant els anys centrals del segle XX va ser Leningrad, permeten recuperar els llocs més emblemàtics de la Revolució d’Octubre

Una cançó de Franco Battiato, per exemple (de l’àlbum Patriots, 1980). La majestuosa i classicista Prospettiva Nevski. Són les raons habituals per les quals ens fascina la Revolució Russa:

L’inverno con la mia generazione,

le donne curve sui telai vicine alle finestre,

un giorno sulla prospettiva Nevski per caso vi incontrai Igor Stravinsky

e gli orinali messi sotto i letti per la notte

e un film di Ejzenstejn sulla rivoluzione.

[L’hivern amb la meva generació,

les dones abocades als telers vora la finestra,

un dia a l’avinguda Nevski per casualitat em vaig trobar Igor Stravinsky

i els orinals col·locats sota el llit durant la nit

i un film d’Eisenstein sobre la Revolució.]

Un arriba a Sant Petersburg, venint de Moscou, i se n’adona de seguida: ha deixat enrere Àsia, ha penetrat en Europa (siga el que siga “Àsia”, siga el que siga “Europa”). Tota gran ciutat és un mite i una col·lecció d’estrats. En el cas de Sant Petersburg això és una evidència en diferents dimensions. Qui haja conegut aquesta urbs intermitentment en els últims trenta anys s’adonarà d’algunes obvietats. La ciutat que va fundar Pere el Gran l’any 1703 per fer de “finestra” de Rússia cap a Occident ha servit fefaentment al seu propòsit. El Palau d’Hivern dels tsars (ara seu de l’Hermitage, la primera pinacoteca del món) explica ell sol algunes de les raons de l’encís que desperta en el visitant: ¿qui no ha somiat en aquell moment fundacional de la Revolució, l’octubre del 1917, quan Lenin i la Guàrdia Roja assalten el palau des de la plaça Dvortsovaia, després que el creuer Aurora, a l’altre costat del riu, llançara una canonada convinguda?

Per què ens subjuga l’origen i l’estètica d’una revolta que va acabar ocasionant milions de morts i grans patiments a la humanitat? Perquè hem sigut jóvens, i hem llegit John Reed ( Deu dies que trasbalsaren el món ), i hem vist el cinema d’Eisenstein, i no es pot tindre sang a les venes i no sublevar-se davant la descripció de la profunda injustícia en què sumien els tsars el seu propi país. Recórrer ara, tants anys després d’aquelles primitives influències, els escenaris de tot plegat m’ocasiona una intensa panòplia d’emocions contradictòries.

Ja va dir Josep Pla, tot just l’endemà de la Revolució, que “fa l’efecte que, a Leningrad, el comunisme li va gran”. En realitat, jo diria que és exactament al revés: Sant Petersburg era massa ciutat per a una rara elucubració teòrica de la filosofia alemanya (Hegel, Marx). Diuen que la millor època de l’any per visitar-la és entre maig i juliol, durant les famoses nits blanques. Tampoc hi estic d’acord: en el fons soc un home profundament d’ordre i no se m’ocorre cap anarquia més desagradable que esborrar la frontera entre el dia i la nit.

D’altra banda, qui siga aficionat a visitar temples i basíliques ha de quedar advertit: el perfil llaminer de l’església del Salvador sobre la Sang Vessada (el nom és per causa del tsar Alexandre II, que hi va ser assassinat), amb la golosa proliferació de bulbs multicolors característics de l’arquitectura religiosa ortodoxa, és una còpia de la catedral de Sant Basili de Moscou. Per sort, el Sapsan (el TGV rus) uneix les dues grans urbs russes en menys de quatre hores.

És hora de dir, en tot cas, que el primer que sorprèn de Sant Petersburg és la grandiosa espectacularitat del seu centre històric. Aquesta inacabable rècua d’edificis d’estètica i mida imperial, travessats pels 4,5 quilòmetres de l’avinguda Nevski, abocats molts d’ells a l’espill ondulant dels canals del riu Neva i els seus afluents. Sant Petersburg és el compendi de molts altres llocs que tinc a la retina. Si Milan Kundera va dir que “europeu és qui sent nostàlgia d’Europa” aquest és el lloc exacte on la frase pren tot el seu sentit complet. El Palau d’Hivern recorda Versalles (tots els autòcrates s’assemblen); el sistema de canals, Venècia (però en gran); la catedral de Sant Isaac, Roma; la fortalesa de Pere i Pau, certes raconades de Praga. I la història treballant de valent en el subsol, per recordar-nos que aquesta megalòpolis bàltica de més de 5 milions d’habitants va patir el terrible setge nazi de la Segona Guerra Mundial, i després dècades d’atonia comunista. Lenin va traslladar la capitalitat russa de Sant Petersburg a Moscou. Quan va morir (1924), la primera va ser rebatejada com a Leningrad (ciutat de Lenin). A partir de 1991, amb la desfeta de la Unió Soviètica, l’antiga capital imperial va recuperar -per referèndum- el seu nom originari.

Si els amants de la història i de les arts plàstiques i escultòriques tenen ací un paradís, la clientela del gremi dels literats no podem deixar d’admirar un centre mundial que honora com pocs altres la memòria dels seus escriptors, en consonància amb el profund amor pels llibres del poble rus. Un recorregut imprescindible comença amb la casa de Dostoievski, al carrer que porta el seu nom. És un pis modest però confortable, on el gran geni de les lletres va escriure Els germans Karamàzov. S’hi conserven perfectament, amb un detallisme commovedor, la taula i els altres elements del despatx on Dostoievski va infantar aquesta i altres obres mestres. També a Moscou hi ha una casa-museu de Tolstoi, amb el gabinet on l’altre gegant de les lletres eslaves escenificava la seua rutina literària: un moble per a escriure dempeus, una taula per a fer-ho assegut i un divan on acabar la jornada redactant en posició estrictament horitzontal. Visitar aquests habitacles sagrats sense haver llegit algun dels llibres que s’hi van infantar és una operació només reservada a turistes una mica desorientats, partidaris de trobar el mateix McDonald’s a totes les grans capitals del món.

Si hi ha dos escriptors locals, però, que han simbolitzat la resistència de la consciència individual davant l’odiosa burocràcia soviètica aquests són Anna Akhmàtova i Joseph Brodsky. Amb un mateix tiquet es poden visitar els museus de tots dos. A la primera està dedicada una ala del Palau Xeremetiev, on va viure entre 1924 i 1952 permanentment assetjada pel poder soviètic. Al mateix lloc hi ha l’Estudi Americà del premi Nobel Joseph Brodsky, que recrea l’habitatge de la seua casa de Massachusetts, mentre està a punt d’obrir un museu a la vivenda petersburguesa on va viure, a l’avinguda Liteiny.

Qui haja llegit In a room and a half ( En una cambra i mitja ; hi ha versió catalana en PUV, 2013) haurà pogut assistir a la crònica més descarnada del resultat de la col·lectivització de l’habitatge privat després del triomf de la Revolució. El nou repartiment de les cases va provocar que la família de Brodsky -ell i els seus pares- haguera de recloure’s en “una cambra i mitja” de la Perspectiva Liteiny, com en aquella inoblidable escena del Doctor Jivago de Pasternak (o era David Lean?), quan el protagonista retorna a la llar familiar i troba que el seu apartament, abans luxós, ara acull una caterva de ciutadans, mentre els seus pares s’han vist confinats a la biblioteca.

Els Brodsky podien considerar-se afortunats: sent l’espai mínim vital per persona a l’URSS de 9 metres quadrats, ells tres fruïen de 40. Un armari de dos pisos, gegantesc i acollidor, contenia totes les propietats de la família, com un ample i llòbrec subconscient col·lectiu.

Joseph Brodsky va abandonar l’URSS l’any 1972, i es va instal·lar gairebé de seguida als Estats Units. El pare havia estat víctima d’una campanya contra els “cosmopolites desarrelats” per ser jueu. “Cosmopolita desarrelat” podria ser ben bé una bona definició per al Brodsky fill; al capdavall, l’escriptor exiliat que ha de continuar el seu ofici en un idioma estranger, que és expulsat del món de sensacions, de vivències i de records d’on de manera natural hauria de pouar la seua literatura, és un forçat ciutadà del món, que és com dir que és un tipus tristament d’enlloc. Un altre il·lustre petersburguès exiliat, Vladimir Nabokov, té també ara un museu a la seua ciutat, a la casa que va habitar l’infant protagonista de Parla, memòria.

En una cambra i mitja acaba quan Brodsky li pregunta al seu pare si els camps soviètics són pitjors que els nazis. “Quant a mi -contestarà el pare en aquella vesprada assolellada al bell mig del Jardí d’Estiu- preferiria que em cremassen en la foguera tot d’una que morir d’una mort lenta i descobrir un sentit en el procés”.

Però el pare va morir d’una mort lenta i també la mare. Algun sentit en el procés? Només, potser, el de sentir-se titelles d’aquest gran monstre anomenat història. I quan ha menjat -a dos queixos- la història, és el torn irrevocable de la memòria.

Més enllà de la literatura, ¿què queda, però, de Leningrad en Sant Petersburg? Moltes coses, i val la pena recórrer-les. El Palau d’Hivern ara és un grandiós dipòsit de tota classe de belleses artístiques. Si es vol trobar alguna empremta de l’últim tsar, Nicolau II, cal anar al Palau d’Estiu, fora de la ciutat, a l’antiga Tsàrskoie Seló (“la llar dels tsars”, en rus), rebatejada Puixkin des del 1937 (amb ocasió del centenari de la mort d’aquesta glòria nacional de la poesia russa). En aquestes estances fastuoses, reconstruïdes després de l’horrorosa destrucció de la Segona Guerra Mundial, hi ha els espais més privats de Nicolau II i la seua família.

Quant a la memòria estrictament revolucionària, a l’altre costat del riu, en l’illa Petrogradski, hi ha dos punts ineludibles: el Museu d’Història Política (en el palau d’una antiga amant de Nicolau II) i el creuer Aurora. El museu recorre tota la peripècia política des de Lenin fins a Putin, però la informació és exclusivament en llengua russa. Una sala emblemàtica conserva el despatx de Lenin, allà on el gran líder treballà com un cosac entre febrer i octubre del 1917. Llavors la solsida d’un món i el naixement d’un altre propicià l’agudesa de Winston Churchill: l’URSS, va dir, és “una endevinalla dins d’un misteri a l’interior d’un enigma”.

La trobada amb el creuer Aurora, a pocs metres del museu, em resulta especialment emotiva. Ningú que haja vist i adorat els prodigiosos muntatges cinematogràfics de Serguei Mikhàilovitx Eisenstein pot pujar a aquest barco llegendari i restar indiferent. No hem tornat a veure trens i vaixells com els trens i els vaixells soviètics: Octubre, El cuirassat Potemkin (i, si em permeteu -pura mitologia privada-, el tren de Strelnikov en El doctor Jivago ). Qui haja assistit a la projecció d’aquests títols mítics en un d’aquells particularíssims cineclubs que van bivaquejar fins als anys 80 sabrà de què parle.

A hores d’ara, però, l’ Aurora (reconstruït després de ser afonat durant la guerra contra els alemanys) és ja només un amable punt d’interès turístic on els curiosos -fonamentalment públic local- passen unes hores d’esbargiment inofensiu quasi completament desvinculat de cap tremendisme ideològic. La bandera soviètica, a bord, ja va ser convenientment substituïda per la de Sant Petersburg.

És difícil explicar l’estranya relació que tenen els russos d’avui amb la memòria. Llevat dels convençuts en un o altre sentit (els anticomunistes viscerals i els comunistes viscerals), una àmplia capa de la població contempla amb una simpatia ambivalent monstres de frenopàtic com Stalin. Al seu costat, Lenin podria passar per una germaneta de la caritat, i per això el seu mausoleu continua a la plaça Roja de Moscou (Stalin va ser relegat al seu darrere, a la muralla del Kremlin, amb altres “herois” de la Unió Soviètica). El fenomen Putin i la seua imaginativa enginyeria electoral per copar el poder in aeternum no s’explica sense la profunda nostàlgia russa a propòsit de la sensació que, entre 1917 i 1991, Rússia va pintar alguna cosa sòlida al món.

Si es vol completar l’experiència soviètica petersburguesa, fet i fet, cal abandonar el centre de la ciutat i l’exhaustiva ferocitat comercial de la pampalluguejant avinguda Nevski. Al sud ens espera l’autèntic Leningrad. Cap allà va voler traslladar Stalin el melic d’una nova urbs d’estil inequívocament soviètic: edificis impersonals (amb horroroses concessions neoclàssiques) perfectament ordenats en espaiosíssimes avingudes impol·lutes. Cal agafar el metro i buscar, per exemple, el Monument als Heroics Defensors de Leningrad (inaugurat el 1975). El museu té la seua gràcia, però el més fascinant és el metro. Més profund encara que el de Moscou, atresora tota la nata ideològica de la concepció comunista de la vida: és subterrani, eficaç, públic i colossal.

Puje a Nevski i vaig cap a Moskovskaia. De sobte, en el trajecte, em sembla reconèixer un dels passatgers. Sí, la descripció és inequívoca: “Era un senyor, o més aviat una mena de gentleman rus, qui frisait la cinquantaine, com diuen els francesos, amb el cabell grisenc, llarg i espès, la barba en punta […]. El gentleman semblava un d’aquells antics hisendats, pròspers en temps del servatge; segurament hauria alternat amb la bona societat, hauria tingut relacions que potser encara conservava, però a poc a poc, empobrit per les dissipacions de la joventut i per l’abolició recent del servatge, s’havia tornat una mena de paràsit de bona companyia”. És ell, ni més ni menys, el dimoni en persona, tal com se li apareix a Ivan Karamàzov. Manté una conversa en francès amb un homenet esprimatxat, una mica lívid. Entre el soroll, crec entendre-hi alguna frase. El dimoni és un brillant conversador, es nota que està en la seua salsa. “El meu somni -confessa-és encarnar-me, però definitivament, en alguna botiguera obesa i creure en tot el que ella creu”.

Isc a la llum, i Sant Petersburg ja no hi és, només veig Leningrad. De sobte, d’un transistor tronat m’arriba una música que conec massa bé: “… Il mio maestro mi insegnò com’è difficile trovare l’alba dentro l’imbrunire ” [“El meu mestre em va ensenyar com és de difícil trobar l’alba al crepuscle”]. El diable i la història juguen, definitivament, estranyes males passades.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT