De què estan fetes, les ferides d’una ciutat? No les individuals, que cadascú se les coneix i les tracta com pot, sinó aquelles que dessagnen el cos col·lectiu d’una comunitat. ¿Fins quan són visibles, les ferides, si el pas dels dies només hi afegeix incomprensió, estupefacció i paràlisi? ¿De quina espessor és el silenci dels carrers quan el crim hi senyoreja amb arbitrarietat i indiscriminadament? Com canvia el color de les places, al capvespre, quan redescobrim que sempre ens trobem, un cop i un altre, a tot arreu, en l’escenari de la Guerra de Troia, soldats cruels contra la ciutat, amb homes, dones i infants indefensos? Com ens en podem sortir, per fi, d’una vegada per totes, de l’estigma de Caïm, que marca la nostra espècie a sang i foc, des dels inicis?

Com es conjura l’odi que mena algú a orquestrar una massacre, a sang freda i calculadora, durant mesos? Quina educació pot redreçar les larves de l’ou de la serp, quan fan el niu als teixits del cos i l’ànima per sota de qualsevol argument racional, privats de qualsevol empatia, amb la força de l’inevitable? Com es cova el ressentiment, com es pot transformar en energia creativa, abans que esdevingui verí? Com es bloqueja l’amuntegament indeturable dels recels i recriminacions abans que menin a agafar les armes contra la teva comunitat? Quina ciutat pot viure amb la seva pròpia ombra tèrbola, amenaçadora, imprevisible, a qualsevol cantonada?

De què està fet el poder del Mal, capaç de planificar i de posar en marxa una maquinària destructiva gratuïta i massiva en contra de desconeguts dels quals es vol menystenir parents i vida, precarietat i feblesa? Quina perversa generalització porta a condemnar a la mort sense judici gent de qui s’ignora tot? Com es construeix la culpabilitat col·lectiva i universal, indefugible, de tots els individus que no són els que identifiquem com a nostres? Com es pot menysprear la singularitat irrenunciable de cada individu fins a l’extrem de convertir-ne una multitud en objectiu d’una destrucció indiscriminada?

D’on prové l’atracció de la violència? Com s’alimenta la voluntat de provocar mort, com més i més devastadora millor, i com pot aturar-se, de quina manera, per quins mecanismes, amb quins dispositius? Quin paradís es pot prometre a un assassí, des de quina perversa ideologia? ¿En nom de quin principi es pot insultar les víctimes d’un crim ontològicament injust?

Quina humanitat resta, de nosaltres, si eliminem el respecte inviolable per la vida de l’altre? Què en resta, de la humanitat, quan es viola a consciència el principi fundador del “No mataràs”?

Per a què serveix l’Estat, si es funda en la mentida i la manipulació, si es complau en la desprotecció dels que hauria de protegir, si s’atreveix a utilitzar les víctimes per legitimar-se i ocultar la seva impotència?

Per què no podem deixar de fer-nos preguntes, baldament ens costi de trobar respostes? Perquè Judith Butler, al seu llibre Vida precaria. El poder del duelo y la violencia, va escriure: “Si creiem que pensar radicalment sobre la constitució de la situació actual equival a absoldre els que van cometre actes de violència, congelarem el nostre pensament en nom d’una moral qüestionable. Però si paralitzem el nostre pensament d’aquesta manera, faltaríem a la moral en un sentit diferent. Seríem incapaços d’assumir una responsabilitat col·lectiva per a la comprensió acabada de la història que ens va conduir fins a aquesta conjuntura. D’aquesta manera, ens privaríem dels recursos històrics i crítics que ens calen per imaginar i posar en pràctica un altre futur, més enllà de l’actual cicle de revenja”.