BORGEN

Per Carmen Fernández Villalba

('Estació d’enllaç', 'Infidels', 'Bandolera')

Viggo Nyborg, el president del Partit Moderat danès, és un home molt dotat per a la política: pactista, seductor, de paraula vibrant, que sap connectar emocionalment amb l’electorat. A més, és elegant, amb uns ulls grisos preciosos, un somriure encantador… (no hi fa res que tingui uns quilets de més). La seva manera moderna d’entendre la política la representa el seu look : sense corbata i amb una petita cabellera que es pentina enrere amb la punta dels dits quan es posa nerviós. La mentora del Viggo és Sofie Sejrø, una dona sàvia, vella i de tornada de tot, fins i tot de la seva pròpia família.

A l’inici de la sèrie compta amb enormes dosis d’entusiasme, passió, honestedat i innocència, però les va perdent a mesura que avança per la selva de l’alta política. Rep moltes punyalades, però també aprèn a clavar-ne sense remordiments. Ara bé, no és menystingut pels seus oponents polítics, que el veuen com un dels seus. Ser primer ministre és cosa d’homes i entre ells s’entenen.

Dues coses defineixen el Viggo. Primer, una extraordinària capacitat per pactar. Igual que aconsegueix formar govern amb partits ideològicament allunyats després d’haver obtingut un resultat electoral per sota del de la seva opositora de dretes, aconsegueix també la pacificació de dos països africans enfrontats durant anys per guerres tribals. La segona característica del Viggo és la seva addicció a la feina. I això repercuteix en la seva vida familiar. El seu matrimoni amb la Kirsten, una brillant economista que ha aparcat la seva carrera per la del seu marit, trontollarà. I la Kirsten buscarà refer la seva vida amb un pediatre infantil que, a sobre, l’ajudarà amb l’educació dels nens. Però, íntimament, la Kirsten continuarà molt penjada del polític guapo i cool. No és ben bé erotisme del poder, és enyorança de la vida familiar que duia amb el Viggo. Esclar que ell s’ho guanyarà a pols fent un superesforç i deixant la presidència temporalment per ocupar-se de la seva filla, que pateix crisis d’ansietat a conseqüència dels canvis de vida que comporta tenir un pare primer ministre. I quan torni al seu lloc de treball, al capdavant del país, el carisma del Viggo es veurà reforçat, precisament per haver-se ocupat de la seva filla.

Esclar que Dinamarca és un país modern i progressista que fins i tot ha tingut una primera ministra a la vida real. Com ens agradaria tenir un Viggo Nyborg per aquí baix!

BREAKING BAD

Per Maite Carranza

('Poblenou', 'El cor de la ciutat', 'Isabel')

Waltèria White, una professora de química de secundària una mica asocial, està casada amb l’Skyler, un antic comptable, més jove i més guapo que ella, que s’encarrega de la casa i del fill discapacitat. La Waltèria és una treballadora explotada a doble jornada que renta cotxes a les tardes, en sortir de l’institut. La putada és que de vegades l’enxampen els seus alumnes i se n’enfoten.

La Waltèria és tímida i maldestra i no es preocupa gaire pel seu aspecte. De jove tenia ambicions i podria haver prosperat com els seus exsocis, però va ser covarda i va optar per una feina segura i una família que pot mantenir amb dificultats. Als seus 50 anys s’ha quedat prenyada per segon cop, però el pitjor és que li han diagnosticat un càncer i no li donen més de tres mesos de vida.

La Waltèria s’angoixa per la pasta. Què deixarà a la seva family si la palma? I va tan distreta per la vida que ni recorda que és el seu aniversari. Però el seu marit, detallista, familiar i sociable, li ha preparat una festa sorpresa i, ves per on, gràcies a la seva cunyada, una policia de la DEA -fanàtica perseguidora de traficants drogoaddictes-, descobreix que els fabricants de metanfetamina es forren. La Waltèria té una pujada d’adrenalina perquè ella, una química prestigiosa, pot fabricar metanfetamina amb els ulls tancats. La cunyada, no gaire bona psicòloga, intueix que la vida de la Waltèria és trista i avorrida i la convida a presenciar una detenció per posar-hi una mica d’emoció. I quina gran sorpresa s’endurà la Waltèria en retrobar-se amb Jessica Pinkman, una antiga alumna seva drogoaddicta que es tira daltabaix des d’una finestra mig en boles mentre s’acomiada d’un ros massís -astorat- per escapar-se de la pasma.

Tot plegat facilita que la idea que la Waltèria cova des de fa uns dies qualli impensadament. I de la mà de Jessica Pinkman s’endinsa en el tèrbol món dels fabricants i distribuïdors de drogues de la frontera.

Waltèria White inicia un frenètic viatge cap a la delinqüència marxant dos dies de casa (i abandonant el marit i el fill discapacitat) per posar-se a fabricar metanfetamina en una autocaravana enmig del desert -amb la Jessica- per després vendre-la al mercat negre i guanyar uns bitllets per a la família.

El que no sabia és que les circumstàncies l’abocarien irremissiblement a l’assassinat, l’extorsió i el segrest. Però, ves per on, la Waltèria, una dona fins ara tranquil·la, descobreix una delectació insospitada en el poder, la sang i el costat fosc de la vida que de mica en mica empastifarà la seva vida personal i familiar. Llàstima que el seu marit Skyler, recte, honrat i patidor, no aprovarà els seus mètodes i s’allunyarà d’ella.

Això només serà el principi. La continuació haurà de comptar amb la participació de la filla acabada de néixer de la Waltèria. Probablement, entre fornada i fornada de metanfetamina, tripijocs i persecucions, haurà de donar la teta a la seva filla. Serà força curiós.

FARGO

Per Gisela Pou

('Temps de silenci', 'Ventdelplà', 'La Riera')

Molly Solverson, la cap de policia de Bemidji a la sèrie Fargo (primera temporada), és un personatge sensible, reflexiu, prudent, empàtic, que tracta els altres amb delicadesa, una dona policia que busca la veritat més enllà de les aparences i que és defensora de la justícia per damunt de tot. Una dona amb una aparença fràgil que permet que el seu pare se’n cuidi, tot i que ella no ho necessita. Treballa a les ordres d’un superior inútil i maldestre, però a qui ella deixa dir per anar investigant pel seu compte. L’excés de bondat que destil·la el personatge de vegades resulta excessiu, però la magistral interpretació d’Allison Tolman esborra qualsevol possible ensucrament.

Ara bé, si Molly Solverson fos un home, el seu excés de bondat el convertiria en el centre de burles i menyspreu dels altres policies. De fet, els trets d’aparent fragilitat en un policia home són inconcebibles -ja veiem què li passa al que serà el seu marit, el policia bo de Fargo amb qui es casa la Molly i que acaba fent de carter-. La serenor i amabilitat serien vistos com a inseguretat i feblesa. El tracte que Lou Solverson -el seu pare- li dispensa el convertiria en un home amb poca personalitat que tot i passar de la trentena encara és un nen. A més, suportar el seu cap sense enfrontar-s’hi seria un acte de submissió i poc caràcter. Conclusió: si seguim l’estereotip masculí, la sensibilitat, prudència i amabilitat de Molly Solverson es convertirien en inseguretat, poc caràcter i cursileria en un home. Per tant, Fargo no seria, ni de bon tros, la mateixa sèrie o, potser, no hi hauria sèrie!

GIRLS

Per Mireia Vidal

('Les mans buides', 'El cor de la ciutat')

Si a Girls Hanna Horvarth fos un Hans, seria un noi de caràcter exhibicionista i desacomplexat, sense vergonya, i aspirant a jove escriptor. Carregat de neures i alts i baixos anímics, buscaria constantment el suport dels seus amics, amb qui, lluny de mantenir converses de futbol, deixaria anar el seu profund desequilibri emocional. En trobades estirats al llit reflexionarien sobre la vida mentre una lesbiana, amb qui el Hans comparteix pis, es passejaria mig nua per davant seu.

El Hans, que mai s’ha preocupat pel seu cos ni ha tingut cap temptació de trepitjar un gimnàs, també hauria de fer-se càrrec del matrimoni en crisi dels seus pares davant la recent confessió d’un progenitor, que es declara gai.

Les seves relacions de parella serien intenses amb dones que sovint volen practicar sexe mentre ell insisteix a reflexionar sobre alguna anècdota, pròpia o importada, que l’ha trasbalsat.

Tendeix a jutjar, opinar, rondinar, qüestionar i valorar la vida dels seus, alhora que intenta redreçar la seva pròpia, en constant canvi per la seva incapacitat de mantenir una feina fixa.

El Hans seria un home honest, profundament visceral, desinhibit i gran amic dels seus amics, als quals tant podria odiar com jugar-se la vida intentant-los ajudar.

HOUSE

Per Cristina Clemente

('El cor de la ciutat', 'Sin identidad', 'La Riera')

“La protagonista és la doctora Cases, una dona que voreja els cinquanta anys, molt brillant en la seva feina, que té com a principal objectiu la recerca de la veritat (més que no pas l’aprovació de la resta). A part de ser molt intel·ligent, la doctora Cases és també una dona freda, cínica i fins i tot misantropa. Físicament, és una dona bastant atractiva. Als anys 90 va estar casada amb un advocat deu anys més jove que ella, però la dona va patir un infart en una cama i, per culpa d’un conflicte durant la seva operació, va partir peres amb el seu marit. A més, després d’aquest incident, la doctora Cases no camina bé i ha de prendre medicació d’alta volada per suportar el dolor. D’ençà que es va separar ha estat amb diversos homes. La majoria més joves que ella. Ah, i té una amiga còmplice que és l’única que l’entén i li parla clar. Vull que tinguin una amistat molt potent”. El guionista acaba aquí l’explicació sobre el personatge. El productor apuja les celles i recapitula: “A veure, has dit que està bona però és coixa? Com es menja això? Jo em moro de fàstic si m’he de ficar al llit amb una coixa! I dius que no només és coixa sinó que, a més, se’ls busca jovenets? I què li troben, aquests jovenets, a una cinquantona estúpida i coixa? Un tio de 25 anys podria ser el seu fill! Ah, esclar, potser és aquest, el problema? Que no té fills i se li ha covat l’arròs i per això està tan amargada i té aquest caràcter de mal follada? O el problema que té és que, en realitat, és bollera i no surt de l’armari? Si odia el món, per què no odia aquesta amiga? Dues dones que són amigues durant tant de temps!?... Una MILF, llesteta i sobrada, misantropa, cínica, lesbiana, drogata i coixa. ¿És això el que proposes? Doncs aquest personatge, aquí, dubto que pugui funcionar”.

LAS SOPRANO

Per Carmen Abarca

('Laura', 'El comisario', 'El Príncipe')

Antònia Soprano és la cap de la Cosa Nostra a Nova Jersey. Està feliçment casada amb un home, el Carmelo, que no fa res en aquesta vida excepte queixar-se per tot, gastar-se els diners estúpidament comprant-se roba hortera, anar a l’església i cuinar plats de pasta hipercalòrics per a la foca de la seva dona, que, a més de tractar-lo com el cul, li posa banyes amb tots els tios que pot, mentre sospira en secret pel seu psiquiatre, un paio superinteressant que s’excita molt quan pensa que l’Antònia és una mafiosa extremadament perillosa i violenta, capaç de matar mentre es fa les engonals brasileres.

Antònia Soprano pateix atacs d’ansietat per culpa d’un pare autoritari i castrador que li ha marcat la infància i que acaba conspirant amb una tieta per assassinar-la. I, esclar, això la converteix en una histèrica bulímica. I té un bar de boys esclavitzats que ballen les 24 hores despullats agafats a una barra d’acer i que vénen com gossets quan ella aixeca un dit. S’explica que un dia va colpejar una cambrera amb el telèfon fins que el cap li va quedar fet miques. Què havia fet ella? Res. L’Antònia tenia “un d’aquells dies”.

La nostra capo tampoc es preocupa pel seu pes. Es fot fins al cul al Vesubio, que regenta una amiga de la infància, i sovint exhaureix les reserves de cannoli de la ciutat. Però si algú tingués els collons de dir-li alguna cosa sobre el tema estaria mort. De fet, ningú es planteja si està grassa o és lletja, o porta la mateixa caçadora durant 30 temporades, perquè és la que mana i punt. I això la fa guai.

Antònia Soprano passa dels seus fills com de la merda. I quan el seu home es queixa perquè no és mai a casa, ella li diu la veritat i l’envia a pastar fang: “ All due respect, you got no fucking idea what it’s like to be number one. Every decision you make affects every facet of every other fucking thing. It’s too much to deal with almost. And in the end you’re completely alone with it ”.

LOST

Per Anna Manso

('Ventdelplà', 'Kubala, Moreno i Manchón', '39+1')

Un grup de supervivents d’un accident aeri, en una illa misteriosa, són liderats per una cirurgiana, la Jackie. Està molt bona i fa i desfà i desfà molt. Tant que més d’un home se li encara i l’acusa de ser una manaire. No se li discuteix el tipus de decisions, el que se li discuteix és que decideixi, i ella mateixa té una crisi de personalitat perquè no sap si podrà suportar la pressió de manar a tort i a dret. La seva gran rival és la Sawyer, una estafadora, guapa i encantadora, i de moral relaxada, però entre els supervivents la tracten amb condescendència i li retreuen que sigui un pendó. Entre la Sawyer i la Jackie hi ha un home, el Kat, que no s’acaba de decidir mai entre elles dues i que constantment demana la seva protecció i ajuda. Es fa pesat, el Kat, però per sort és un personatge secundari i l’atenció se l’acaben enduent altres personatges com la Locke, una dona tipus geyperman, capaç de caçar senglars i, alhora, d’estar en comunió espiritual amb l’illa. O la Bennie, la líder de les altres, les dolentes de l’illa, i algú d’una personalitat ambigua i sàdica. O la Harley, una paia obesa i encantadora que és com un peluix per a tots. A elles i a tothom que hi ha a l’illa, a les dones, i també als homes, que incomprensiblement es queden en un segon pla, els passen un munt d’aventures, i al final... bé, al final tant li fa què els hi passa perquè és evident que les guionistes (sí, sí, serien guionistes!) s’han fet un embolic amb tantes trames. Però els hi perdonem perquè ens ho hem passat de conya veient la sèrie de l’illa de les dones. O potser no, perquè potser no ens ha colat gens un fet fonamental: no, el fum negre misteriós sí que ens ha colat, i els viatges en el temps també, i que el tant per cent de gent guapa sigui escandalós també; no ha colat que el lideratge absolut hagi sigut femení.

THE GOOD WIFE

Per Laia Aguilar

('Ventdelplà', 'Infidels', 'Merlí')

The good husband està casat amb una candidata a governadora sense escrúpols, aguanta infidelitats, es queda a casa a cuidar els nens, renuncia voluntàriament al seu món laboral, calla, pateix, demostra un cop entra al despatx d’advocats -ell, un home!- que té el mateix valor que qualsevol altre per fer bé la seva feina... Ah! I accepta cobrar un sou inferior al de les seves companyes dones, sense ser titllat en cap moment de calçasses...

THE KILLING (FORBRYDELSEN)

Per Mercè Sarrias

('Plats bruts', 'Ermessenda', 'La Riera')

El protagonista de The killing és rabassut i baixet, amb mala bava. Un obsés de la feina amb molt poca diplomàcia i mal pare. Zero atractiu. Porta jerseis de llana i té una dona esperant-lo per casar-s’hi. La dona és una professional independent, oberta, guapa i agradable, a anys llum del seu nòvio. Té paciència amb ell i ell queda molt malament deixant-la plantada. Més que malament, tothom pensa que ell és idiota. L’ajudant de la Sarah Linden home és una dona, amb un passat d’addicta a les drogues, que ha treballat un temps encoberta a narcòtics. Ha vist de tot. Està una mica demacrada per culpa de la mala vida que ha portat. És lleugerament lacònica i vesteix amb una parca verda que sembla bruta (però no ho està). És competent, una bona amiga per al seu cap, encara que a vegades ell no li faci gaire cas, comportant-se com un impresentable, i en desconfiï una mica, pel seu passat drogoaddicte (però molt menys que la resta de la comissaria). A ella tant li fa.

La víctima, un noi d’una família amb un passat dubtós, s’hauria acostat suposadament a la prostitució, però, com que és un noi, segurament és una prostitució gai, la qual cosa també condemna el polític a canviar de bàndol sexual. Tot i que, potser, tot és mentida.

TRUE DETECTIVE (DUES DETECTIUS MOLT SALVATGES)

Per Mireia Llinàs

(’Ventdelplà’, ‘Sólo química’)

La Martha i la Rustie es posen a pixar enmig de la carretera, una a cada cantó del cotxe, amb un piti penjant dels llavis i la mirada perduda a l’horitzó pensant en la pallissa que acaben de fúmer a un pobre desgraciat de qui no n’han tret res però amb qui s’han divertit. La Martha té ganes d’anar a visitar el seu amant, un estudiant molt jove amb el membre molt gros que la posa molt calenta, mentre el seu marit i els fills l’esperen a casa. La Rustie, en canvi, viu en una apartament sense mobles, un matalàs a terra i dues ampolles de whisky com a únic element de decoració. Però la situació entre les detectius és tensa; un dia quasi s’estoven perquè una ha anat a tallar-li la gespa a l’altra mentre el marit era a casa, sol. Perquè, esclar, la Rustie està soltera, i quan intenten presentar-li un noi molt naïf i bufó que es mor de ganes de ballar, ella el despatxa sense compassió perquè, ja se sap, és una lloba solitària que no vol lligams. Malgrat tot, es protegeixen entre elles, en un típic gest de camaraderia femenina, quan, per exemple, el dolgut marit de la Martha decideix separar-se i s’endú els nens a casa del seu pare, que a partir d’ara agafarà les trucades quan la Martha vulgui recuperar, si cal per la força, el que és seu.