15/09/2016

Silencis de sobretaula d'estiu

4 min
Silencis de sobretaula d’estiu

Una imatge de l’atemptat de Niça m’ha perseguit tot l’estiu: un home assegut a terra mira a la càmera del reporter. Té la mirada completament desorientada. Al seu costat ens sembla endevinar el cos inert d’una dona estesa sobre la vorera. Una veu, la del reporter, diu: “Vostè acaba de perdre la seva dona”. I a continuació, pregunta: “¿Hi ha alguna cosa que vulgui declarar?”

Aleshores ens assabentem que la dona està morta. I que l’home interpel·lat pel periodista és el seu marit. La pregunta del reporter queda sense resposta. Només una mirada que habita més enllà de l’ull de la càmera, aquest ull que ja s’ha convertit en la mirada dels espectadors.

Potser el xoc que l’home acaba de patir fa que estigui completament desorientat, incapaç de saber que l’estan mirant desenes de milers de persones i que s’ha convertit en un figurant més al plató de l’espectacle -en diuen informatius- que la televisió acaba d’activar només uns segons després de la massacre. Potser si fos completament conscient del que acaba de passar, l’home s’aixecaria de terra, arrencaria la càmera de les mans del reporter i li estavellaria al cap. No té, però, cap reacció. Només la mirada perduda. L’atordiment més absolut.

Aquesta escena la va emetre una cadena francesa de televisió. Ho va fer una sola vegada perquè els espectadors van protestar i la direcció va decidir no repetir-la. L’escena és un bon reflex de l’estupidesa supina en què vivim. De la deshumanització absoluta i la manca de principis, de la indecència més elemental. L’home interpel·lat pel reporter va ser una de tantes persones que una vesprada d’estiu, el dia de la festa nacional francesa, caminaven enmig de la multitud d’un dels passejos més concorreguts de Niça, davant del mar, per prendre la fresca i veure el castell de focs en un ambient familiar. Un camió se’ls va tirar a sobre amb intenció de provocar una massacre. Va matar 85 persones i en va ferir 303. Un dels morts era la seva dona.

Quan el periodista li va preguntar si tenia “alguna cosa per declarar”, el periodista probablement també estava en estat de xoc. Però no els seus responsables, que ho van emetre, convençuts, sens dubte, que aquell home desorientat amb la seva dona morta a terra era una magnífica escena: molt forta, molt emotiva, excel·lent per mantenir l’audiència, bona per al negoci. El que s’ha de fer, el que fa tothom. Així és el sistema, ni més ni menys. I el mateix periodista, com l’audiència, forma part del sistema. L’ha après als ensenyaments superiors, l’ha confirmat amb els seus responsables al món laboral després d’haver-lo mamat des de l’escola elemental. L’eficàcia per sobre de la humanitat.

Acceptem per un moment que el reporter digués aquella bestiesa en estat de xoc. I que fos incapaç de raonar amb serenitat davant d’una escena tan impactant. De manera que el que li va sortir espontàniament, sense temps per pensar, responia a un reflex adquirit, a la seva incapacitat per ajudar l’home assegut a terra, oferir-li un cop de mà, preocupar-se’n, plorar amb ell, fer, fins i tot, una pregunta humana. No, la principal preocupació del reporter era fer la pregunta. La pregunta del milió. Allò que passava era una escena. I ell havia de complir les expectatives del gran espectacle de les pantalles. Els seus responsables devien quedar molt contents per la seva eficàcia com a reporter. Llàstima que algunes persones protestessin en veure aquelles imatges.

Però si la cadena de televisió les va eliminar no va passar el mateix amb les xarxes socials: jo mateix era aquell dia amb uns amics francesos i van ser ells qui em van ensenyar l’escena ara censurada a través del telèfon mòbil.

I una vegada vam tenir el cap ben inflat de tota mena d’imatges, van començar aleshores les declaracions polítiques, les taules d’experts, els discursos, els grans debats sobre el món, el terrorisme, la guerra, els refugiats, el burca, el burquini. I així durant tot el que em quedava de les vacances en inacabables discussions de sobretaula pujades de to, alimentades també per l’atemptat homòfob d’Orlando, pels nous atemptats que hi hauria a Europa -a Alemanya i a Suïssa-, atemptats terroristes o atemptats fets per bojos solitaris -aquest ha sigut un dels assumptes més discutits-, discussions totes elles molt enceses, molt emotives, gairebé sempre interrompudes in extremis per evitar ruptures de parella, crisis entre famílies. Quina merda de món, vés a saber com acabarà tot plegat, deixem-ho córrer abans que se’ns indigesti la paella, vinga nois que estem de vacances! Amansits finalment per l’excés d’emocions, de menjar i de beguda, refugiats cadascun en el seu propi malhumor -no m’entenen-, de tant en tant trobàvem el punt comú de la connivència possible: deixem-ho estar. Vaig pensar en la mirada de l’home de Niça i com avui el pensament crític es va diluint en les emocions i el sentimentalisme, mentre la llum de la càmera que s’albira a l’horitzó, encara que sembli assenyalar un possible camí, avança de cara. Trajectòria de xoc frontal, com diuen els experts.

stats