Hispano Olivetti va ser la primera empresa que es va instal·lar al Parc Tecnològic del Vallès (PTV), el 1989, a les mateixes naus on ara opera Laboratorios Lacer. L’empresa fabricant de màquines d’escriure també es va convertir en la pionera a aterrar en un polígon d’aquestes característiques a l’Estat. “El primer parc tecnològic va ser el del País Basc, perquè van anar abans al registre, però la companyia que va estrenar aquests recintes va ser la filial espanyola de la multinacional italiana a Cerdanyola”, indica l’actual director general del PTV, Francesc Martos. El que havia de ser el Silicon Vallès català, en una clara referència al Silicon Valley de Califòrnia, s’ha quedat sempre a mig camí entre un polígon més del cinturó industrial de Barcelona i un centre de serveis avançats per a empreses tecnològiques. La voluntat d’imitar el projecte dels Estats Units era del tot real en un primer moment, “perquè fins i tot la patent Silicon Vallès encara és propietat del parc”, recorda Martos.

L’extinta Corporació Metropolitana de Barcelona va encarregar el gener del 1987, i en concurs públic, al Consorci de la Zona Franca de Barcelona (CZF) la urbanització i venda d’uns terrenys expropiats a Cerdanyola del Vallès, a l’eix que uneix aquesta població amb Sant Cugat. Per a l’execució del projecte, el juliol d’aquell any es va signar un conveni entre el conseller d’Indústria de la Generalitat, Macià Alavedra, i el president del CZF, Pasqual Maragall. Les baralles polítiques entre les dues institucions, amb CiU i el PSC en bàndols enfrontats, no van trigar a aparèixer i a bloquejar durant alguns episodis la vida del PTV, que sempre va maldar per aconseguir viure de manera independent. Aquest difícil equilibri de forces va marcar la gestió del recinte des del primer moment, perquè el parc es va constituir al 50% entre la Generalitat (a través del Cidem, avui integrat a ACCIÓ) i el CZF, cosa que assegurava un bloqueig total en cas de conflicte.

L’ampliació de capital del 1990 va amorosir una mica la situació, amb l’entrada com a socis de les universitats de l’època, escoles de negoci, ajuntaments i entitats financeres, que van aconseguir en conjunt un 2% del capital. Tot plegat tampoc va solucionar res, perquè els dos accionistes majoritaris mantenien un 49% cadascun, cosa que suposava que ningú manava. A més, “la llei de societats anònimes estipula que amb majoria en el capital n’hi ha prou per prendre acords i, en canvi, al parc hi ha d’haver un pacte entre el 66% del capital”, destaca Martos. Això implica que els dos socis grans han de d’acordar tots els temes al consell d’administració, i que “hi ha d’haver unanimitat, a la pràctica”, puntualitza.

INDEFINICIÓ

Un altre dels pecats originals del PTV va ser una certa indefinició de les empreses que s’hi havien d’instal·lar. Queda clar que el concepte noves tecnologies és molt diferent ara del que s’entenia a finals dels anys 80. Després d’uns estudis inicials, el parc va fixar uns sectors prioritaris (microelectrònica, informàtica, telecomunicacions, làser, nous materials, biotecnologia i química fina), però tampoc en va excloure cap. I va demanar un cert nivell de recerca, però de manera genèrica. “Tot això ha canviat molt. Una empresa que fabrica totxos no té gaire sentit que s’instal·li al parc, però si una companyia com Aykos, per exemple, fa un esforç tecnològic i elabora mòduls prefabricats que necessiten menys aigua, especialment interessants per a zones com l’Àfrica, doncs sí que s’hi pot instal·lar”, argumenta Martos.

La història del parc “ha estat plena d’alts i baixos”, reconeix Martos. I un d’aquests passatges va ser el debat sobre l’ampliació del PTV, plantejada gairebé en el mateix moment d’inaugurar les 58 hectàrees que avui formen el recinte del polígon industrial. Els terrenys de l’ampliació, on després s’ha construït el Sincrotró Alba i tota una sèrie de serveis, havia d’ocupar inicialment un total de 222 hectàrees, de les quals 54,5 havien de correspondre a una ampliació del parc. Però aquest projecte, que constava d’un pressupost de 108 milions d’euros (18.000 milions de pessetes), no es va arribar a realitzar mai d’aquesta manera. L’estira-i-arronsa sobre els usos dels terrenys, que eren propietat de l’Incasòl, va reduir l’ampliació. I, d’altra banda, la proliferació d’altres parcs industrials va esvair l’interès a ampliar la capacitat del recinte industrial. “Quan es va plantejar l’ampliació hi havia unes expectatives. Amb les successives crisis, la situació va canviar”, admet Martos, que va accedir a la direcció general de l’organisme el 2004, després d’haver exercit com a alcalde de Canovelles durant 25 anys.

VALOR AFEGIT

Les 133 empreses instal·lades al parc a finals de desembre de l’any passat van facturar 852 milions, amb una plantilla global de 2.711 persones. Segons Martos, les vendes arribaven als 1.000 milions el 2007, abans de començar l’actual crisi, cosa que suposa una caiguda sensiblement més baixa que el conjunt del sector industrial. “La sensació que tenim és que com que el PTV compta amb empreses de valor afegit, la crisi s’ha notat menys, perquè bona part de la producció s’exporta”, indica. En aquest sentit, el director general encara recorda el tancament de Celestica, l’antiga Telesincro. El fabricant de terminals de pagament per a targetes (datàfons) era un d’aquests casos en què el cost de la mà d’obra incidia decisivament en el preu final del producte, i per això “va traslladar la producció el 2005 a la República Txeca, però és que ara ja ha marxat cap a Romania, on encara és més barat fabricar”, explica Francesc Martos. La deslocalització d’aquesta fàbrica va suposar la pèrdua de 500 llocs de treball.

Les empreses del PTV valoren especialment els acords que des de fa anys es mantenen amb el centre tecnològic Ascamm, precisament en aquesta batalla eterna d’abaratir costos. La mateixa proximitat del sincrotró i de la Universitat Autònoma de Bellaterra completa aquesta oferta d’innovació. A més, el PTV es troba dins la xarxa de 18 parcs tecnològics catalans. Martos prefereix esquivar la pregunta de si potser són massa centres d’aquesta mena, i, en canvi, valora la base de dades a la qual tenen accés les empreses del parc, amb 200.000 companyies afiliades de 67 països que, a través d’alertes, avisen sobre comandes i necessitats de productes. Tot i aquests serveis, Martos reconeix que el principal interès de les pimes instal·lades al parc segueix sent el finançament. “La nostra feina és posar en contacte les nostres empreses amb tots els centres de coneixement que tenim al voltant, però és veritat que el que interessa més als nostres associats és trobar solució als problemes de finançament. Per això impulsem reunions amb fons d’inversió, family offices i entitats de capital risc”.