“Casun déna!” El Jaume de Niubò es posaria les mans al cap si veiés les ovelles del Xevi. Pastor des dels set anys, les podia reconèixer només pel so de l’esquella. I amb una sola mirada sabia què li passava a cada una. El Xevi les ha de marcar per poder-les distingir. Amb una ratlla vermella, les que no fan llet i s’han de sacrificar. Amb una marca blava a l’esquena, les que no s’han de munyir. I amb una marca vermella al darrere, les que els toca tallar les ungles. “Al Jaume no li agradaria. Ell cuidava molt l’estètica del ramat ”, diu mentre posa ordre a les ovelles que s’amunteguen impacients abans d’entrar a la sala de munyir atretes pel so de la galleda amb què el Xevi omple les grípies d’ordi i pèsol ecològic. “Les ovelles no tenen cap més feina que estar pendent de tu!” El so és eixordador. Elles belen, la munyidora retrona. “La gent té el munyir idealitzat però, en realitat, sembla una fàbrica”. Una de les ovelles es resisteix. S’esmuny. Dóna una coça. “Aquesta no es deixa munyir mai, la malparida! Les conec més pels braguers que per les cares. Són animals porucs i mesells”, renega.

El Jaume n’estaria molt orgullós. El Xevi va aprendre a pasturar amb ell. El va introduir en l’ofici. “Li feia il·lusió que valoressin la seva feina, que algú amb estudis volgués aprendre d’ell. Són gent amb poca autoestima perquè el coneixement no acadèmic s’ha menystingut”, lamenta. El Jaume no sabia llegir però sabia quina ovella estava malalta o quina herba creixia en aquell camp o aquell altre. Era un element més del paisatge. “Jo no hi veia res. Llegíem coses diferents”, recorda amb un deix de nostàlgia.

El Xevi Crosas té 34 anys i des de fa una mica més de tres anys comparteix amb la Maria Llorens, la seva dona, i el Sergi Solà, el seu millor amic, una finca de tres hectàrees, un ramat de 70 ovelles, dos gossos i molta empenta per tirar endavant el Serradet de Barneres, una granja d’ovelles amb formatgeria pròpia a Sant Martí Sescorts (Osona). Feia temps que al Xevi li rondava pel cap tornar al camp. Els avis havien sigut pagesos però els pares van anar a treballar a la fàbrica. Fer de pagès no era l’ofici que un volia per a un fill. I el Xevi va estudiar una carrera. Però la terra el cridava. “La pagesia no ha sigut per a molta gent la primera opció per treballar perquè tenia desprestigi. La gent amb estudis no s’hi atrevia. O no havia trobat el lloc per formar-se”. Fins que apareix l’Escola de Pastors de Catalunya. Qui parla és la seva responsable, Vanesa Freixa.

En contra dels tòpics, el camp està registrant un relleu generacional. Insuficient encara -hi ha deu agricultors de més de 55 anys per cada agricultor de menys de 35- però esperançador.“En sis anys hem rebut 235 sol·licituds per entrar a l’Escola de Pastors. La majoria, gent que no ve de tradició pagesa i que es volia formar”, explica Freixa. D’aquests n’han seleccionat 105 i més de la meitat han aconseguit establir-se i treballar en el sector, ja sigui en una explotació pròpia o treballant com a assalariats. No tothom hi pot entrar. Trien els vocacionals. No es valora l’experiència sinó les ganes. La mitjana d’edat és de 30 anys i molts tenen estudis universitaris i vénen de l’àmbit urbà. També s’han doblat en dos anys les ajudes que el departament d’Agricultura atorga per a la primera instal·lació de joves agricultors, que han passat de 251 el 2011 a 480 l’any passat quan el 2007 no van arribar ni al centenar. El sector de l’horta, la fruita, el vi i l’oli són els que tenen més tirada.

A l’Estat, el 2012 van augmentar un 79% les sol·licituds d’incorporació de joves en el sector agrari. Un interès sense precedents que s’atribueix a l’elevada taxa d’atur juvenil i al potencial de creixement del sector agroalimentari. Però per culpa de les dificultats pressupostàries de les administracions no s’estan cobrint totes les peticions. “Hem notat un augment significatiu”, admet Josep Dadón, cap del Servei d’Ajuts a la Competitivitat Agrària del departament d’Agricultura de la Generalitat. “Hi ha molts joves amb carrera que tornen a l’explotació familiar i hi donen valor afegit, però un 20% són nouvinguts”.

Aquests són els que ho tenen més difícil. L’accés a la terra és el principal obstacle per als nous pagesos. Així ho van detectar a l’Escola de Pastors. És frustrant formar joves que després no poden muntar el seu projecte agrícola o ramader. “De terra i de territori n’hi ha. El problema és que la terra o està molt fragmentada i té molts propietaris o està sense treballar i poc aprofitada”, explica Jordi Martí, membre del grup promotor de Terra Franca, una entitat sense ànim de lucre que posa en contacte propietaris de terres amb nous pagesos que busquen finques per instal·lar-s’hi. “Som un banc de terres però amb valor afegit”, indica. Ells lloguen les terres als seus propietaris i les sublloguen al pagès novell a qui també assessoren i ajuden. Si abandona, Terra Franca es compromet a buscar un recanvi. La seva mediació és fonamental perquè dóna un plus de confiança al propietari que, moltes vegades, “prefereix vendre’s el ramat i que desaparegui l’explotació que no cedir-la a una persona que no coneix i de qui no es refia”, apunta Martí. Ell creu que el relleu generacional al camp català es produirà: “Si no és per grat, serà per força”. Per ara tenen més demanda de terres que oferta però ja hi ha ajuntaments que s’han interessat per donar sortida a finques que han quedat en desús després de punxar la bombolla immobiliària. I volen que aquestes terres les conreï gent a l’atur.

Nous pagesos, noves idees

Vestit amb una granota blava de treball el Xevi es mira la nau de 400 m on guarda les ovelles i exclama: “No hauria somiat mai tenir un corral així!” El Xevi aprofitava que feia pràctiques amb el Jaume per presentar-se als pagesos i els explicava que buscava una finca. Sent de la terra -és de Manlleu- tenia l’entrada més fàcil. El propietari a qui li han llogat l’espai per quinze anys abans hi tenia vaques. Ells només han hagut de construir un petit obrador per fer-hi els formatges. Durant els primers mesos se sentien més paletes que ramaders. Van tenir sort perquè van trobar algú que creia en el seu projecte però reclamen que les administracions regulin l’accés a la terra. “Costa molt donar una oportunitat als nous pagesos i si això estigués resolt n’hi hauria molts més”, lamenta Freixa.

Els nous pagesos són gent amb estudis, joves que vénen d’altres oficis i per a qui aquesta no és la seva primera feina. El Xevi havia estudiat ciències ambientals, la Maria, veterinària, i el Sergi, econòmiques. “No tenen els vicis de l’agricultura i aporten noves idees. I estan més oberts a formar-se que els que ja són de la terra i teòricament ho saben tot”, apunta Dadón. “La pagesia de tota la vida està molt cansada, depèn de les ajudes i està molt desenganyada”, afegeix Freixa.

El Xevi va ser el primer dels tres socis a deixar la feina que tenia -massa burocràtica per al seu gust- per inscriure’s a l’Escola de Pastors. Encara recorda el primer dia que va sortir a pasturar sol. Un desastre. Pastor, ramat i gos eren novells. Cadascú anava a la seva i el Xevi es va passar la tarda perseguint les ovelles per evitar que saltessin al camp veí. Al Sam, un gos sociable però més donat a empaitar cotxes que ovelles, el va haver de jubilar i ara pastura amb el Pum, un border collie bicolor que almenys li fa més cas. Les ovelles, no tant. “No dono les ordres gaire clares”, admet.

Quan el projecte va començar a prendre forma, s’hi van sumar a temps complet la Maria i el Sergi. De seguida van tenir clar que cobririen tot el cicle productiu: pasturar, munyir, fer formatges i vendre’ls al mercat. Molts no ho van entendre. Ni tan sols els pagesos de la zona, que primer els miraven amb desconfiança i incredulitat. “Hem passat d’una agricultura de produir per produir a una altra en què les noves instal·lacions aposten per fer ells mateixos la transformació del producte i vendre’l sense intermediaris. Si tens fruita, fas melmelada; si tens llet, formatge”, explica Josep Dadón, que cita l’exemple d’uns joves que tenien una granja de porcí que no funcionava fins que es van posar a fer fuets i ara els venen per internet. Cobrir tota la cadena alimentària i arribar directament al consumidor és clau per fomentar l’autonomia i la viabilitat de la pagesia. “El que es valora és el producte i saber vendre bé el que es fa. Donar-hi valor afegit”, reflexiona Salvador Sarroca, un jove pagès de Lleida. Vendre el que has fet amb les teves mans també és un motiu de satisfacció. “Et sents com un artista!”, diu el Xevi ben cofoi. Es nota que li agrada parlar-ne. És la seva manera de donar valor al que fan.

El ramat del Serradet de Barneres produeix 110 litres de llet per dia amb què fan el mató, el iogurt i el formatge fresc que l’endemà vendran al mercat setmanal de Roda de Ter, de Manlleu o de Vic, segons el dia. Amb la llet sobrant elaboren el formatge madurat que vendran a partir de l’estiu, quan les ovelles deixin de fer llet. Amb un règim més intensiu -s’alimenten bàsicament d’herba- les ovelles podrien produir el doble de llet però no els interessa. Produir més també costa més. No busquen el màxim rendiment sinó la millor qualitat.

La pagesia té futur. “Al sector agroalimentari de Lleida no noten tant la crisi com a Barcelona o al cinturó metropolità. És un sector estratègic”, argumenta Josep Dadón. Potser això és el que també ha atret un nou perfil de pagès. “Molts joves no troben feina i veuen la incorporació al camp com una oportunitat”, explica Francesc Boronat, president de Joves Agricultors i Ramaders de Catalunya (JARC). També s’ho han trobat a l’Escola de Pastors. D’un temps ençà han començat a rebre sol·licituds de persones que miren al camp a la recerca d’una sortida laboral. Alguns freguen els 50 anys. “Però no els podem acceptar perquè volem renovar la pagesia amb gent que tingui clar que s’hi vol dedicar”, explica Freixa, que lamenta que ningú estigui atenent aquest col·lectiu.

La crisi ha acabat de donar l’última empenta a alguns d’aquests joves però darrere dels seus projectes hi ha un canvi de paradigma. Com qualsevol feina vocacional, està lligada a una manera d’entendre la vida que passa per un canvi de model agrícola en què la terra no sigui “un objecte purament d’explotació perquè multinacionals o grans cadenes de distribució guanyin diners” sinó que sigui un territori viu que permeti una producció de proximitat. “És un compromís no només amb el que mengem sinó amb el que som”, argumenta Laia de Ahumada, autora del recull de converses amb joves pastors A cel ras. També els caracteritza una forma de vida austera. “Viuen en cases que s’estan reconstruint o de manera precària perquè tenen contractes d’arrendament i no saben quant de temps s’hi estaran”, afegeix.

Viure a un altre ritme

El Xevi, el Sergi i la Maria cobren 500 euros mensuals des de fa dos mesos. Fins llavors, tot el que guanyaven s’invertia en el projecte per evitar endeutar-se. La inversió inicial va ser de 60.000 euros obtinguts d’ajudes públiques, préstecs familiars, estalvis i capitalitzacions de l’atur. “El més difícil és no cansar-se abans d’hora perquè tot el procés és molt lent”, reconeixen. L’excés de tràmits burocràtics i els problemes de finançament són altres traves amb què es troben. “Molts joves han de renunciar-hi per falta de liquiditat i perquè no poden accedir a un crèdit bancari”, alerta Boronat.

Tampoc aspiren a fer-se rics. Els tres socis del Serradet de Barneres s’han marcat com a fita un sou de 800 euros. Prefereixen més qualitat de vida i viure segons uns valors. “Així com un acte de consum té una responsabilitat darrere, produir també. No ens agrada el model ramader que hi ha i el volem canviar”. Els nous pagesos tenen més consciència mediambiental. Volen ser tan poc dependents com es pugui del petroli i cultivar relacions de proximitat. El seu és un projecte lligat al territori. “Volem criar i alimentar el bestiar a la nostra finca i vendre als nostres veïns. Tampoc és tan revolucionari el que fem!”, exclama sorprès el Xevi.

Volen ser els amos de la seva vida i no dependre de ningú. “Veuen la possibilitat de viure d’una altra manera i estan convençuts que són un motor de canvi”, explica De Ahumada. Ja no és només fer producció ecològica sinó també treballar en xarxa, dignificar la pagesia, promoure la sobirania alimentària i, sí, també viure a un altre ritme. L’èxit ja no passa per una feina de vuit hores. “No volen la vida que els ha donat la nostra generació: comoditats i benestar a canvi d’estrès i de dependre sempre de la feina”, diu De Ahumada. L’autonomia de gestió que caracteritza aquesta nova pagesia també es trasllada a les seves vides. A diferència dels pagesos d’abans, busquen els seus espais personals i fan vacances. Per fer-ho, trenquen amb l’estereotip de pagès solitari i treballen en equip, en forma de cooperativa o entre diverses famílies. “Intentem trencar amb el tòpic de la duresa. Hi ha feines més ben considerades i on es guanyen més diners però molt més esclaves”, indica la responsable de l’Escola de Pastors, Vanesa Freixa.

El Xevi, el Sergi i la Maria s’han dividit les tasques de manera que ningú sigui imprescindible i així puguin tenir un dia lliure a la setmana i algun cap de setmana. “Les ovelles i l’empresa no fan vacances però les persones sí”, al·leguen. El Jaume, en canvi, només va fer quinze dies de vacances en tota la seva vida, quan es va casar. “Però és que tenir dies de festa tampoc entrava en la seva mentalitat”, sosté el Xevi. Laia de Ahumada nega que aquests joves tinguin una visió bucòlica del que és la vida de pagès: “Si fos així, no resistirien”. Hi ha dies que treballen fins a 15 hores però d’altres només sis. I això també els permet passar més hores amb els seus fills. Ells són els amos del seu temps.

Amb set anys, el fill gran del Xevi i la Maria, el Nil, ja vol anar a pasturar amb el seu pare. De fet, projectes com el Serradet de Barneres, Terra Franca o la mateixa Escola de Pastors no només responen a una demanda social sinó que dignifiquen l’ofici. “El dia que en una escola un nen digui que de gran vol ser pagès i ningú se n’enrigui, l’haurem dignificat”, reflexiona De Ahumada.

Quan cau la tarda toca anar a pasturar. És també el moment d’observar les ovelles, de veure quina no menja, quina es mou amb dificultats... Mirar-les, quan no els ha d’anar al darrere empaitant-les, diu el Xevi que li dóna “pau i tranquil·litat”. Pastura als peus del turó del Puig-agut. La plana de Vic, vestida de primavera, s’estén al seu davant. Tan a prop i tan lluny de la vida urbana. El problema és que s’hi ha de ser. Plogui, faci fred o jugui el Barça.

En la llunyania apareix el David amb el seu ramat. Company d’ofici, se saluden amb la mà. Voreja els 25 anys. S’ha quedat amb les ovelles del Jaume de Niubò, ja que els fills no van voler seguir amb l’ofici. Han d’anar amb compte de no coincidir perquè les ovelles són gregàries i de seguida es barregen. “Són tossudes i a vegades et fan emprenyar. I unes malparides golafres que només volen menjar herba nova!” Però entendreixen quan et miren amb aquell posat de bon jan. “Pasturar és com mirar un foc, quan estan totes les ovelles esteses no et cansaries mai de mirar-les”, reflexiona el Xevi. S’ho diu a si mateix. El Pum borda i el torna a la realitat. El Xevi es transforma quan pastura. Veu més greu, posat seriós i bastó en mà, crida: “Pum, passa endavant! Casun dena! Quiet ja”. El que dèiem, el Jaume de Niubò n’estaria molt orgullós.

Sempre va saber que volia ser pagès

El del Salvador Sarroca, de 29 anys, és un cas vocacional. Ho ha viscut a casa. Els pares ja s'hi dedicaven però no el van forçar. Amb el germà gran treballant-hi, el relleu ja estava garantit.

"El pare em va animar a fer el que m'agradava", explica. I era fer de pagès. "M'agrada el camp, anar al tros, l'aire lliure, treballar per a mi..." I als 26 anys, després de cursar un grau mitjà d'explotacions agràries, es va incorporar a l'explotació de fruita dolça que la família té a Almenar (Segrià).

Una finca de 50 hectàrees on cultiven pomes, peres, préssecs i paraguaians per comercialitzar-los. Altres companys de la colla del Salvador també treballen a pagès: "Potser a Barcelona o a Lleida és menys habitual però aquí és normal tirar cap al tros!" Sempre hi ha coses a fer.

La feina no s'atura. "És cert, és bastant esclava i hi estàs lligat. Però si s'ha de fer festa, també en faig", diu. És del parer que el sector primari resisteix millor la crisi. "Sempre hem anat fent i mantenint-nos tant en èpoques de bonança com de crisi", conclou.

"Si la terra t'apassiona, enganxa un munt!"

És el que li passa a l'Annaïs Sastre, de 32 anys. Es va associar amb tres amics més, d'entre 28 i 33 anys, per crear Xicòria, un projecte d'horticultura ecològica en una finca als afores de Montblanc (Conca de Barberà) que feia molts anys que estava en desús.

Els camins dels quatre amics, dos nois i dues noies, es van creuar en mobilitzacions contra els transgènics. Volien posar en pràctica el que feia anys que difonien: que hi ha formes alternatives de produir i relacionar-se amb l'entorn.

D'això ja fa sis anys i tot i que no han assolit els objectius econòmics marcats, cobreixen despeses. Tot el que han guanyat ho han invertit en el projecte i de mitjana cobren uns 600 euros mensuals que ingressen a Xicòria.

Practiquen l'economia compartida. I moltes despeses quotidianes les paguen amb verdures. En una superfície d'una hectàrea i mitja cultiven verdura de temporada i varietats locals amb les quals abasteixen unes 60 famílies a la setmana a través de cooperatives de consum.

També accepten comandes de cistelles ecològiques. Han recuperat varietats locals com el tomàquet colló de frare, típic de Tarragona, la mongeta metro o l'enciam cua d'oreneta.

"Volem que tornin a les taules i la gent n'apreciï el consum". L'Annaïs fa un any i mig que ha deixat de treballar els caps de setmana. S'han posat límits i intenten tenir un horari laboral. Al principi, era una filosofia de vida en què no importaven les hores de feina o si cobraven o no.

Però ara s'han professionalitzat i han adaptat el projecte: han inclòs una branca de càtering ecològic i fan projectes educatius. A la primavera i l'estiu la feina es multiplica i és molt física. I ser dona no és cap handicap. "Porto el tractor i arreglo màquines", diu.

Demà és dia de collita i a les set del matí, o abans si pica el sol, ja serà a l'hort. Després toca preparar la verdura de la setmana i gestionar comandes.

"La pagesia és tot un món que no s'aprèn en dos dies!"

D'això se n'ha adonat ràpid el Santi Vidal. Ell, que sempre va dir que no faria de pagès. Però ara, amb 39 anys, és d'allò més feliç treballant en una granja de 1.200 porcs d'engreix a Cardona.

Era instal·lador de canonades a l'empresa familiar però la crisi es va carregar 22 anys d'ofici i ell es va incorporar a principis d'any a l'explotació porcina de la seva sogra, aprofitant que ella es jubilava. En lloc de tancar o subllogar, li va passar el relleu.

"És una feina lligada al dia a dia però veient com està el mercat laboral, tant de bo ho hagués fet abans!", diu Vidal. Ha deixat enrere els nervis que el perseguien durant els últims anys quan el negoci començava a fer aigües.

Ara viu més comòde: "M'ha canviat la vida!" Pot donar l'esmorzar i el dinar als seus dos fills, recollir-los a l'escola o anar-los a veure jugar a futbol.

S'organitza la feina en funció de les necessitats. Encara es considera un aprenent de pagès i quan té algun dubte recorre a la sogra. Però ja té al cap millorar algunes coses de l'explotació.

La Maria Llorens, de 34 anys, era inspectora de grances

Però estava entossudida a ser pagesa i provar que les coses es podien fer d'una altra manera. Va encomanar el seu entusiasme al Xevi Crosas i al Sergi Solà i ha demostrat que es pot fer producció ecològica i consum local, com ella sempre havia predicat.

"I això dóna molta satisfacció personal", reconeix. "A més, tot i no ser de pagès, podem viure d'això i semblava impossible!".

A la Maria sempre li ha agradat la ramaderia i és qui s'encarrega de la gestió de la granja i els animals. També elabora amb el Sergi els formatges.

I ell i el Xevi són els que els venen al mercat. Volen acostar el món rural i l'urbà, que tan sovint s'han donat l'esquena.

Els dos homes gaudeixen del contacte amb els clients. "Aquí tens el iogurt i el formatge per al Lluís", li diu el Xevi a una clienta.

El mató té més tirada entre la gent gran, els recorda el que feia la matonera de Llafrenca, una veïna de la zona. Tan frescos que encara s'escorrien quan els baixava a vendre en bicicleta. Ells han recuperat la seva recepta.