Una petita cullereta d'alumini és el record més estimat que conserva l’Antoine de la Fuente de la seva vida de nen. L’Antoine, que aleshores es deia Antonio, tenia 9 anys el dia 31 de gener del 1939, quan amb l’àvia, la mare, una tieta i quatre dels seus cinc germans van travessar la frontera francesa per anar-se a refugiar a la Tor de Querol, fugint dels primers bombardejos franquistes sobre Puigcerdà, on vivia amb tota la família.

Les culleretes les va agafar la mare com a únic equipatge. Una per a cada nen, perquè no haguessin de menjar amb els dits. Les culleretes i tota la roba que cadascú fos capaç de posar-se, una peça sobre l’altra: tres jerseis, dos pantalons, tres mitjons, dos abrics. L’àvia, que “tenia les seves idees”, recorda l’Antoine, va embolicar, fent-ne un farcell i d’amagatotis, un santcrist, algunes estampetes de sants i les poques fotos de la família que encara avui mira l’Antoine de tant en tant per evocar la vida i el país que deixaven enrere per sempre més.

Al germà gran, el Paco, que tenia 15 anys, els milicians el van fer quedar a Puigcerdà. “A fortificar. A continuar la lluita fins a l’arribada dels franquistes”, li van ordenar. El pare, que era carabiner, es va quedar a custodiar els combois que van portar l’or de la República i les obres del Museu del Prado fins a la frontera des del seu amagatall de la mina de la Vajol.

Tots plegats es trobarien al cap dels anys. El pare i el Paco per explicar-los la vida als camps de refugiats al sud de França l’hivern del 39, quan milers de republicans van morir-hi de fred i malalties, i ells dos van sobreviure enterrats, ben abraçats, dins d’un forat a la sorra; la resistència contra el nazisme, l’intent fallit de derrocar Franco des de Tolosa. El Paco hi va participar com a guerriller, va ser detingut, va aconseguir fugir de la presó franquista i va travessar, una vegada més, la frontera, mentre la mare, l’àvia i els nens petits anaven amunt i avall per tot França, d’un camp a l’altre, traslladats com animals en vagons de càrrega. D’aquests vagons se’n deia “vuit cavalls, quaranta persones”, ja que aquesta era la mesura que tenia el govern francès per a la mercaderia humana de les famílies republicanes espanyoles. “Viatjàvem sempre de nit, i quan era de dia ens deixaven en una via morta perquè la població no ens veiés”, recorda l’Antoine.

Quan comença la Guerra Mundial, el govern de Vichy els vol enviar a Espanya. S’estaven aleshores en un camp de Verdum. Els gendarmes organitzen dues rutes: els trens que aniran a Espanya per travessar la frontera per Irun, i els que la travessaran per Portbou. La família de l’Antoine puja al tren de Portbou. “Cada vegada que passàvem per un lloc habitat tots cridàvem a través de les parets del vagó: «¡A Espanya, no!» Picàvem contra les parets. «¡No volem anar a Espanya!» Als trens d’Irun hi anava la meva tieta, amb dues filles. En arribar a Espanya li van prendre les nenes i les van ingressar en un hospici. Ella va anar a la presó. Sort que tenien alguns amics a Sant Sebastià que van anar a buscar-les. El nostre tren va tenir més sort. Es va parar a Elna, a la frontera. Era de nit, ens van fer caminar en columna fins al camp de Sant Ciprià...” Encara quedaven altres camps, Bram, Argelers, fins a arribar a Ribesaltes l’any 1941.

D’aquest últim camp l’Antoine és un dels pocs supervivents republicans que queden vius. Els espanyols van ser els primers a ocupar-lo. Després hi van tancar els gitanos, els jueus. Cada nit els trens de Ribesaltes sortien plens de famílies jueves cap als camps de la mort. Més endavant els va tocar ocupar el camp als harakis, vinguts d’Algèria. Des de fa uns mesos les excavadores treballen en aquell escenari desolador, pelat, castigat per la tramuntana, on encara sobreviuen les ruïnes de les barraques dels presoners, per construir-hi un museu destinat a la memòria dels “indesitjables”, com els anomenava el règim de Vichy. El memorial, que s’inaugurarà l’any 2015, té un elevat pressupost de 20 milions d’euros i es vol convertir en un espai de reflexió sobre la memòria i les pitjors atrocitats del segle XX.

“Al camp vivíem separats -recorda l’Antoine-. Pràcticament no sabíem què els hi passava als altres grups i de les deportacions de jueus als camps de la mort no em vam tenir notícia fins al final de la guerra. L’àvia hi va morir l’any 42. Els grans sortien de vegades a treballar a fora. Anaven a fer la verema, treballar els camps. Els pagesos els venien a buscar i els hi donaven menjar. Alguns els tractaven bé, d’altres com animals: a la meva tieta Josefa i la meva germana Fina els hi va tocar una granja molt dolenta. Les feien dormir a la intempèrie fins i tot quan plovia, menjaven molt malament... Nosaltres, els nens, jugàvem com tots els nens del món. Fèiem bales amb el fang, inventàvem jocs. Cantàvem cançons. Els més joves ens explicaven les pel·lícules que havien vist quan vivíem lliures. Recordo les de Carlos Gardel, Tarzan. Les explicaven amb tots els detalls. Això ens ajudava a matar la gana. I la por. La por sempre estava present. Mai saps el que et passarà. No saps què se n’ha fet d’alguns de la teva família. La por la portes enganxada al cos...”

“El memorial què li sembla?”, li pregunto. L’Antoine somriu. La història, diu, és el comportament de les persones. Ni identitat. Ni color. Ni les idees. Busqui les bones persones, sigui una bona persona, faci’s amb les bones persones... Ai, noi, quina desgràcia, avui torna a passar el mateix.