“VOSTÈ QUE TÉ ACCÉS A GENT IMPORTANT, a ministres, secretaris generals, sisplau, expliqui’ls com és de necessària per a nosaltres l’aigua corrent”, suplica el Gamal, un obrer de 60 anys que pren un te amb els seus amics en un petit cafè. “Ahir vaig pagar 410 lliures (50 euros) per comprar dos tancs d’aigua, que ens duren uns 10 dies. I sap el més indignant?, que a sobre el govern envia un funcionari a cobrar el rebut de l’aigua“, protesta.

Prop d’un 40% dels habitants del Caire viuen a les anomenades axuaia, com Manxiyat Nàsser, uns suburbis construïts pels immigrants que arriben a la capital amb les seves pròpies mans i que no compten amb permisos ni sovint amb serveis tan bàsics com l’aigua corrent o l’electricitat. Tanmateix, aquí l’aigua fa falta especialment. El barri és conegut popularment com la Ciutat de les Escombraries perquè és una mena d’abocador on van a parar la majoria dels residus que produeix el Caire, una megalòpolis de més de 20 milions d’ànimes. La pudor és espantosa, i les escombraries, algunes recollides en paquets de grans dimensions, altres escampades per terra, són omnipresents als carrers. Grupets de cabres passegen tranquil·lament i ensumen les bosses estripades buscant restes orgàniques.

Aquest raval és un exemple de fins on pot arribar la degradació de la vida en una gran urbs d’un país subdesenvolupat, però a la vegada és un monument a l’enginy humà, a l’instint de supervivència. No en va, els seus habitants, coneguts com a zabalín (escombriaires), han aconseguit una autèntica proesa: reciclar prop del 80% de les escombraries que recullen, mentre que les empreses occidentals consideren un èxit reciclar-ne un 30%.

La comunitat zabalín forma una mena de gran família, amb una clara divisió del treball. A trenc d’alba, els més joves passen casa per casa a recollir la brossa; les dones i els nens la separen en una dotzena de materials diferents; i els homes, als tallers, la transformen en primera matèria. Els zabalín viuen gairebé exclusivament de la venda de les deixalles reciclades. Cada material se sotmet a un procés industrial diferent als forns i premses especialitzades distribuïts pel barri. Les seves primeres matèries abasteixen fàbriques d’Egipte i fins i tot estrangeres de països tan llunyans com la Xina. Del material que no poden transformar, en fan objectes d’artesania.

Encara que la seva feina és imprescindible per a una megalòpolis com el Caire, no reben ni un cèntim de les autoritats. I de les comunitats de veïns, tan sols una xifra simbòlica: uns 50 cèntims d’euro al mes per edifici. Els sous varien en funció del lloc que ocupa cadascú en la cadena de producció. Els adolescents, que carreguen a l’esquena enormes sacs de quasi dos metres de llargada, guanyen unes 800 lliures al mes (100 euros), una remuneració semblant a la de les dones. El treballador d’un forn cobra unes 1.100 lliures al mes (135 euros), per sota de les 1.500 lliures de sou mitjà d’un obrer no qualificat en una fàbrica.

“Tot i que em llevo cada dia de matinada i la meva jornada és d’unes 12 hores, amb prou feines arribo a final de mes”, remuga el Gamal. El Camille, un home de 38 anys, d’ulls menuts i mans endurides, assenteix. Ell s’ha de fer càrrec dels seus quatre germans petits i del seu pare, que és invàlid. La seva feina consisteix a fondre llaunes per convertir-les en motlles d’alumini, i el seu forn és un solar tancat per unes parets de maons. A dins, les llaunes de refrescos s’amunteguen per terra desordenadament, formant petites piles. La mitja dotzena d’operaris no porten cap mena de protecció, més enllà de texans gastats, samarretes ennegrides i xancletes. Qualsevol normativa de protecció laboral aquí sona a quimera.

SENSE PORCS, LA SITUACIÓ EMPITJORA

La brutícia a la Ciutat de les Escombraries i a tot el Caire és més gran des que el 2009 el govern de Hosni Mubàrak va ordenar sacrificar tots els porcs del país, presumptament, per evitar el contagi de la grip A. Els zabalín, però, estan convençuts que va ser una excusa, i que la veritable raó va ser la intolerància religiosa. Els porcs, rebutjats per l’islam, constituïen un element fonamental en la cadena de reciclatge, ja que es menjaven els residus orgànics. Ara les restes de menjar es podreixen als carrers de la megalòpoli. Mentre van de tornada cap al suburbi amb la col·lecta diària, ja sigui en camionetes o bé en carros tirats per ases escanyolits, els joves zabalín es van desfent de la brossa orgànica tirant-la a terra.

Per trencar amb la grisor del paisatge, alguns veïns han decorat els balcons amb representacions de Jesucrist, la Mare de Déu i el patriarca copte fetes amb colors ben vius. Es calcula que un 90% dels zabalín són devots cristians arribats fa set dècades de l’Alt Egipte fugint de la pobresa rural. Els senyals de la seva religiositat són evidents en els pòsters descolorits de Jesucrist que adornen portals i cafès o en les maquetes d’esglésies penjades dels balcons. Alguns fins i tot graven la seva fe a la pell. Molts cristians coptes porten una petita creu tatuada al canell. Altres prefereixen símbols més ostentosos, com el Camille, que llueix un sant Jordi al seu fornit bíceps dret.

El principal eix de la vida social del barri és la catedral de Sant Simó l’Adober. Amb aforament per a uns 20.000 fidels, està considerada l’església més gran del Pròxim Orient. El recinte està excavat dins d’un turó, al mateix lloc on la llegenda diu que sant Simó va obrar el miracle de moure la muntanya per mostrar al califa Al-Muizz la fortalesa de la seva fe. Durant la missa, homes i dones s’asseuen separats, ja que es tracta d’una comunitat profundament conservadora. Les dones treballen per necessitat, i no es barregen amb homes que no siguin de la família.

UN BARRI QUE ÉS UN ESTIGMA

L’existència de la Ciutat de les Escombraries constitueix una vergonya per a bona part dels cairotes, que mai hi posarien els peus. “A l’escola, que és en un altre barri, els meus fills menteixen sobre el lloc on viuen. Per a ells és un estigma. Un dia em van dir que haver nascut aquí és un pecat que no es pot purgar en vida”, comenta amb dolor la Mariana, de 35 anys i mare de tres fills. “Per a nosaltres, les dones, la falta d’aigua és un malson. ¿Com poden els meus fills lliurar-se de les burles dels seus companys de classe per la seva condició de zabalín si no van nets a escola?“, es pregunta.

Juntament amb l’aigua corrent, l’altra gran petició dels zabalín és un hospital públic. “Ens fa molta falta. La gent, i sobretot les criatures, cauen malalts molt sovint entre tanta porqueria i virus“, es queixa el Morice, un ancià. A més dels bacteris, també són habituals les malalties als pulmons provocades per la pol·lució. L’aire que es respira al suburbi no és només pestilent, sinó també molt dens. Es poden sentir a les entranyes les partícules tòxiques generades per la combustió dels residus.

Assegut al seu costat, el Greis li dóna la raó mentre fuma una shisha, l’aromàtica pipa d’aigua típica del Pròxim Orient. “Hi ha una petita clínica que va obrir una monja belga fa més de 30 anys. Es deia Manuela. Però el servei és dolent, i a sobre hem de pagar“, afegeix el Greis amb la seva mirada profunda. Gràcies als estalvis de tota una vida de treballar durament, va obrir un petit cafè. Els bars són un dels pocs llocs d’oci a disposició dels zabalín.