BarcelonaRAMON I CARITAT MERCADER, L’ASSASSÍ I LA MARE

QUE LA VIDA DE L’ASSASSÍ DE TROTSKI DONAVA JOC CINEMATOGRÀFIC ho constataria el realitzador britànic Joseph Losey posant-li a Ramon Mercader -conegut com a Frank Jacson i Jacques Mornard- la imatge d’Alain Delon. Al seu costat Romy Schneider feia de Sylvia Ageloff, la secretària de Trotski, seduïda i traïda. L’assassinat de Trotski de Losey, un film mediocre amb pretensions, no podia ser, amb tot, irrellevant: retratava un drama històric ple de vides inquietants. Vides que el 1972, quan s’estrena el film, encara es mouen com ombres per Moscou, París o l’Havana, sempre fugint dels focus de la realitat. Una realitat tossuda i sempre capaç d’esmunyir-se pels racons més insospitats de la vida quotidiana d’un periodista.

UN PAPER PER A GLENDA JACKSON

És la primavera del 1977 i em trobo al carrer de Ferran de Barcelona, fent cua davant del Sindicat de Banquers, un organisme que es cuida de la recaptació de la taxa de recollida de les escombraries. He volgut estalviar als meus pares haver d’anar a fer cua. Estic acabant periodisme i ja exerceixo a Mundo Diario. Mentre faig la cua vaig mirant-me el diari, pendent de si el Tribunal Suprem accepta o denega la legalització del Partit Comunista. Giro full i apareix publicitat a tota plana de l’esperada estrena a Espanya: El asesinato de Trotsky. Darrere meu copso una presència que ha fixat la mirada en l’anunci del film de Losey. És una dona gran, rossa tenyida, de posat tibat i eixerit, diria que s’acosta als 80 anys. No puc evitar girar-me i les nostres mirades es troben. I tot assenyalant el full del diari amb el dit em diu:

-Vaig conèixer els que van matar en Trotski. Vivien a la meva escala al carrer Ample. Sembla que els vegi…

Em quedo de pedra. La façana del Sindicat de Banquers se’m desdibuixa alhora que la figura eixerida de la companya de cua ocupa tot el meu espai mental. Li dic que m’interessa molt el que m’ha començat a explicar.

-La Caritat, la Caritat…! Sempre escales amunt, escales avall, amb gent entrant i sortint. El marit, el Pau, semblava que no hi era tot i aquella canalla no pujava bé. La Caritat se’ls estimava molt, els fills, però ella no parava mai. La Caritat no podia parar.

La tanda pel pagament de la taxa de les escombraries m’allunya d’aquella dona de qui no sé ni el nom i amb qui no he pogut anar més enllà de captar emocions i records esmicolats a l’escala del carrer Ample número 7, a pocs metres de la plaça del Duc de Medinaceli, l’adreça esmentada per tots els que havien conegut la família Mercader. M’allunyo del Sindicat de Banquers sense poder evitar imaginar la companya de cua camí del carrer Ample i dels replans on tantes vegades es va aturar per xerrar amb el Pau, el Ramon, el Jordi, la Montserrat i el Lluís. Els cinc fills d’aquella Caritat que no mai no va poder parar.

Una jove benestant, filla d’indians de Cuba que va estudiar a Londres. Caritat del Río parlava perfectament anglès i francès, a més de català i castellà, i als divuit anys els rampells de misticisme la durien a ingressar com a novícia a les Carmelites Descalces. Però la vocació li duraria poc i aviat substituiria la mística religiosa primer per les noces amb Pau Mercader -dels Mercader d’Argentona- i després per la devoció per la causa del proletariat. Primer en format anarquista i després abraçant el comunisme estalinista i el seu braç policial, l’NKVD (la policia política soviètica). I tot plegat amb etapes d’addicció a la morfina intercalades. El que més tenien en comú Stalin i Caritat Mercader era la fe cega: els deliris místics que d’adolescent havien portat el futur dictador soviètic a entrar al seminari. I més tard, també com la Caritat, a les files de la Revolució.

Veient el film de Losey descobreixo, decebut, que tant Richard Burton fent de Trotski com Valentina Cortese fent de Natàlia Sedova -la dona del líder comunista- són poc creïbles. Sí que ho són, tanmateix, Delon-Mercader i Schneider-Ageloff. Caritat Mercader no hi apareix en cap moment. Una absència inquietant escenificada en un carrer de Mèxic l’estiu del 1940, poc abans del crim: “On és la meva mare? Per què no ha vingut?”, li pregunta Mornard-Mercader-Delon al cap de l’operació, Leònid Eitingon, home de Stalin i amant de la Caritat. Al cap d’uns dies coincidiré a Mundo Diario amb l’escriptora comunista Teresa Pàmies, que coneixia els Mercader, i que té molt clar que Losey l’ha pifiat amagant la Caritat:

-Havia d’haver sortit. Ella va ser la inductora de tota aquella tragèdia. Com se l’ha pogut amagar? I havia d’haver fet el paper la Glenda Jackson!

El Partit Comunista ja havia sigut legalitzat el dia que Teresa Pàmies evocava Caritat Mercader amb el rostre de Glenda Jackson. Era finals d’abril del 1977. Durant un curt tram d’aquells dies de transició la vida dels botxins de Trotski s’havia acostat sorprenentment a la meva. Continuaria.

“EI, NOI! QUÈ HEM DE FER?”

Tardor del 1978. Mentre es prepara el referèndum de la Constitució, els Mercader reapareixen. El Ramon mor a l’Havana el 15 d’octubre a causa d’un càncer d’ossos. Les cendres se les emporten a Rússia per enterrar-les la seva dona, Roquelia Mendoza, i els seus fills adoptius, Arturo, Jorge i Laura. Al cap de vuit dies, el germà petit del Ramon, Lluís Mercader, arriba a Barcelona. No s’ha quedat a Moscou per al funeral, al qual sí que assistiran la seva dona Galina i els seus fills Oleg i Caritat. A l’aeroport del Prat el petit dels Mercader és rebut per persones amb qui té tractes professionals i laborals. Lluís Mercader era un enginyer format en escoles de prestigi de la Unió Soviètica. Antoni Llaberia, periodista de Mundo Diario, em va explicar alguns detalls d’aquell vespre d’octubre del 1978. Del Prat, Lluís Mercader va voler anar al carrer Ample i es va aturar davant del número 7. Ja era de nit. Va sortir del cotxe i es va mirar l’escala i els balcons. Aleshores el carrer Ample encara duia el nom de General Primo de Rivera, imposat pel franquisme. Al cap d’uns mesos la família de Lluís Mercader arribaria a Barcelona i tots anirien a viure vora mar, al Maresme. La Galina es va establir de perruquera. Segons em va confiar Sión Mas, col·lega de passions polítiques i periodístiques, el petit dels Mercader va aconseguir a Catalunya la pau que tant havia anhelat a Moscou. La pau que mai arribaria a recuperar el Ramon, que va morir sense fer realitat el somni de tornar a passejar per la platja de Sant Feliu de Guíxols. El desconsol de l’assassí de Trotski, el seu desengany del sistema soviètic, el narrarà Lluís Mercader al llibre Ramón Mercader, mi hermano: cincuenta años después. El Lluís hi reprodueix algunes cartes del Ramon en català on l’encoratja a tornar a Catalunya i a fer servir la llengua pròpia, que ell sempre havia conservat. Fins al punt que més d’una vegada funcionaris de la presó mexicana Lecumberri, on Mercader va complir 20 anys de presó per l’assassinat, van comentar que Jacques Mornard de vegades parlava sol en una llengua de tonalitats semblants a l’espanyol però que no ho era.

Això ho va comprovar en viu i en directe l’exmilitant del POUM, periodista i professor de la Universitat de Kent Víctor Alba -pseudònim de Pere Pagès-, quan un dia dels anys 50, després de subornar un funcionari, va accedir al taller de la presó. Víctor Alba em va explicar pausadament tot un tros de realitat. Mornard-Mercader està sol en una nau enllestint una comanda de caixes de fusta per a aparells de ràdio. N’envernissa una amb cura. Víctor Alba se li acosta per darrere, li dóna un copet a l’espatlla i li deixa anar en català:

-Ei, noi! Què hem de fer?

Ramon Mercader es gira, sap que Víctor Alba l’ha reconegut i es rebota, també en català:

-Vés-te’n a la merda! Fot el camp, malparit!

“Però tot seguit -em va continuar explicant Víctor Alba-, Mercader es va asserenar. Va cridar als funcionaris perquè em fessin fora expressant-se en anglès i en un castellà d’accent mexicà. Tornava a ser Jacques Mornard”.

UN ÈDIP PER A TOTA LA VIDA?

¿Què va representar per a Caritat Mercader els vint anys d’empresonament del seu fill? Els primers temps, tot i mantenir el retrat de Stalin al capçal del llit, se sentirà enganyada i traïda. No para de fumar i de beure cafè -com explica Julián Gorkin en el seu llibre El asesinato de Trotsky - i alterna els atacs d’histèria amb les missions criminals de l’NKVD fora de l’URSS: estava en nòmina de l’NKVD i havia de guanyar-se-la. Finalment, el 1945 surt de Moscou i se’n va pel seu compte a Mèxic per aconseguir l’alliberament del Ramon. Llavors: ¿té credibilitat la versió soviètica diguem-ne oficiosa que assegura que el 1944 Stalin havia ordenat a l’NKVD rescatar Mercader de la presó de Lecumberri? Sembla que el pla era tan barroer i descoordinat que va posar en alerta el govern mexicà, que va extremar la vigilància a Jacques Mornard. Qui va acabar rebent va ser Caritat Mercader, que havent intentat jugar les seves cartes a Mèxic per rescatar el fill va ser acusada d’haver esgarriat l’operatiu ordenat per Stalin. Fins i tot el Ramon s’ho arribaria a creure: “Per culpa seva em vaig haver d’estar setze anys més a la presó”. ¿Però de debò Stalin volia alliberar l’assassí de Trotski? ¿O ja li estava bé deixar-lo podrir-se en una presó? Fracassat el pla, un cotxe intenta atropellar Caritat Mercader en un carrer de Mèxic. Tot un avís. La mare de l’assassí de Trostki se’n va a viure a París amb la seva filla Montserrat i no tornarà a posar el peus a Rússia fins després de la mort de Stalin.

Tot i haver sigut reconegut pels activistes catalans anti-PSUC al cap de ben poc d’haver matat Trotski, Ramon Mercader no abaixaria la guàrdia sobre la seva identitat mentre Stalin va ser viu. L’agost del 1953 es detecten i es fan públics els indicis que Mornard és Mercader, precisament cinc mesos després de la mort del dictador. És a partir d’aquest punt que comença el debat sobre qui i com va convertir Ramon Mercader en un assassí. El criminòleg i jurista mexicà Alfonso Quiroz Cuarón, que va analitzar la personalitat de Mornard-Mercader, hi detecta un intens complex d’Èdip que quadraria amb la relació de supeditació a la seva mare. Però al voltant d’aquesta conclusió hi ha dubtes i matisos. No és descartable que Caritat Mercader reclutés el Ramon per a l’NKVD perquè no el matessin al front, com havia passat amb el Pau, el seu fill gran. Tampoc és inversemblant que Ramon Mercader es presentés voluntari a l’operatiu per eliminar Trotski que dirigia Leònid Eitingon.

Tot just sortir de la presó de Lecumberri, el maig del 1960, Ramon Mercader vola a Cuba i després a Moscou. Als Mercader els quedaven quinze anys per refer la vida familiar, però sembla que la Caritat no ho va posar gens fàcil. El professor Gregorio Luri explica que el primer que va fer la mare en retrobar el seu fill acabat d’excarcerar va ser esbroncar-lo perquè s’havia engreixat molt. A Caritat Mercader l’enlluernava la distinció i el glamur -tan absent en la cultura proletària soviètica- i detestava tot el que considerava vulgar. Per això ignorava i mensytenia la Roquelia, la dona amb qui Ramon s’hi havia casat de la presó estant, i de qui n’havia adoptat els fills. Mai la va tractar com de la família. La Caritat només anava a Moscou de visita. A París va treballar uns anys de recepcionista a l’ambaixada de Cuba. Un dia la seva mirada des de darrere del taulell es va topar amb la de l’escriptor excomunista Jorge Semprún. Es van reconèixer, ell ho va difondre i ella mai més va tornar aparèixer en públic. Ja era l’ombra d’aquella dona que mai podia parar, i a qui el 1936, a Mèxic, Bartomeu Costa-Amic ja hauria clissat i li hauria dit: “Tu, cabrona, has vingut a Mèxic a organitzar l’assassinat de Trotski”. La Caritat va morir als 83 anys, el 1975 a París, uns mesos abans que Franco.

JACSON-MORNARD-LÓPEZ

Ramon Mercader va sobreviure només tres anys la seva mare. Mentre es feia el funeral al cementiri de Kuntsevo de Moscou, el 23 d’octubre del 1978, el seu germà Lluís feia poques hores que havia aterrat a Barcelona. Per què no es va esperar, Lluís Mercader? ¿Només qüestió burocràtica, de vols i documents? ¿O hi ha alguna cosa de versemblant en la hipòtesi segons la qual Lluís Mercader era, de fet, un ostatge del Kremlin, i que no se li permetria sortir de l’URSS fins que el cas Mercader quedés tancat? Hipòtesi o simple suposició? Lluís Mercader sempre va negar haver-se sentit ostatge, contradient les confidències que la seva mare va fer a l’exdirigent comunista Enrique Castro Delgado: “He convertit el Ramon en un assassí, i el Lluís en un ostatge”. La desclassificació parcial de documents sobre el cas que ha fet l’FSB, hereu del KGB -successor de l’NKVD- no desvela ni de bon tros el grapat d’interrogants que encara graviten sobre l’assassí de Trotski i la seva família. Tot fa pensar que moltes de les respostes estan desades en despatxos que avui controla Vladímir Putin.

Gràcies a la recent, extensa i rigorosa investigació d’Eduard Puigventós, que ha pres cos en el llibre Ramon Mercader, l’home del piolet, sabem que en aquella cerimònia del 23 d’octubre del 1978 al cementiri de Kuntsevo hi hauria d’haver sonat Els segadors, a petició de la família Mercader. Però sembla que la burocràcia soviètica ho va ignorar, o ho va impedir. Per què? ¿I per què -també- a la làpida de la tomba hi apareix escrit, en majúscules i caràcters cirílics, el cognom López i a sota, més petits, el nom Ramon i el patronímic Ivànovitx, i no pas Ramon Mercader del Río? Ho vaig poder comprovar durant una visita a Kuntsevo el 1992, cinc mesos després de la dissolució de l’URSS. La tomba jo no la buscava, però va aparèixer davant meu com tants altres episodis relacionats amb els Mercader. Un dels meus acompanyants russos em va comentar l’estranya anomalia del nom de l’assassí de Trotski. Aleshores, ¿quin nom figurava als papers que concedien al Ramon l’Ordre de Lenin i la Medalla d’Heroi de l’URSS, una condecoració que li va lliurar l’any 1961 l’aleshores cap del KGB Aleksandr Xelepin? Després de ser jutjat i empresonat com a Frank Jacson i Jacques Mornard i enterrat com a Ramon Ivànovitx López: ¿havia pogut recuperar el seu veritable nom en algun moment o en algun espai de la seva vida? ¿Què posava al passaport que duia a Cuba, on va viure els últims anys? A la nissaga Mercader, filla dels miratges i els deliris històrics que pretenien assaltar el cel, la glòria els va quedar lluny. Coincideixo amb Luri quan diu que la vida del Ramon i de la Caritat ens assenyalen com l’excés de fe ens pot convertir en assassins.

BARTOMEU COSTA-AMIC, MISSIÓ SECRETA A MÈXIC: SALVAR ‘EL VELL’

SI RAMON MERCADER HA PASSAT A LA HISTÒRIA COM L’HOME QUE VA MATAR TROTSKI, menys coneguda és la intervenció de Bartomeu Costa-Amic, el militant del Partit Obrer d’Unificació Marxista (POUM) que es va plantar a Mèxic -amb una delegació camuflada com a equip de beisbol- per portar en persona al president mexicà, el general Lázaro Cárdenas, una carta en què se sol·licitava asil per al revolucionari rus. La missiva portava la firma d’Andreu Nin, aleshores conseller de Justícia del govern de la Generalitat de Lluís Companys. El POUM no era un partit trotskista, però Nin i el dirigent de la revolució bolxevic, que havien treballat plegats al ministeri d’Exteriors rus, es respectaven profundament. El 1931 el líder català fins i tot havia traduït algunes de les obres clau del dirigent rus, com La revolució permanent i els dos volums de La història de la Revolució Russa.

Trotski havia sigut, amb Vladímir Lenin, el principal dirigent de la Revolució Russa. Quan Ióssif Stalin va aconseguir el control de l’aparell del partit i de l’URSS i va ordenar una repressió ferotge contra la vella guàrdia bolxevic, va posar en el punt de mira l’organitzador de l’Exèrcit Roig. El 1929 el vell revolucionari va ser expulsat de l’URSS i va emprendre el camí de l’exili, que el va portar primer a Turquia i després a França i a Noruega. Enfrontat a la teoria estalinista del “socialisme en un sol país”, Trotski va fundar la IV Internacional, convertit en un sense pàtria, odiat per l’estalinisme i per les grans potències. Liquidant tota oposició, Stalin enterrava la primera revolució obrera de la història.

Trotski no compartia la política del POUM de participar en el govern de “col·laboració de classes” del Front Popular i retreia als revolucionaris espanyols que no prenguessin el poder per guanyar la guerra al feixisme. Però més enllà de les diferències, el POUM era un partit d’inspiració antiestalinista. Veient el perill que corria el vell líder bolxevic i davant l’esclat de la revolució espanyola, Nin i el seu partit es van plantejar portar Trotski a Barcelona. Però Rússia era aleshores un dels pocs països que donaven suport al govern de la República, que s’enfrontava a l’atac combinat de l’Alemanya nazi i la Itàlia de Mussolini al costat de l’alçament de Franco, amb el silenci de les democràcies europees, escudades en la no intervenció. Nin no podia acollir Trotski a Barcelona, però sí aconseguir-li una sortida.

Aquí és on entra la figura de Costa-Amic, membre de la delegació del POUM que es va plantar a Mèxic l’octubre del 1936 amb la missió oficial d’aconseguir suports per a la lluita contra el feixisme i amb la missió secreta d’obtenir l’asil polític per a Trotski. Així descriu al seu llibre León Trotsky y Andreu Nin. Dos asesinatos del estalinismo (aclarando la historia) l’entrevista amb el president Cárdenas, en què li va lliurar la carta signada per Nin: “Li vaig explicar personalment al president, a la meva manera, qui signava la sol·licitud, la seva política personal i intel·lectual, un antic col·laborador de l’ara perseguit en els primers anys de la Revolució d’Octubre i els problemes d’asilar-lo a Catalunya, on les lluites internes d’aquells convulsos mesos que vivíem no ajudarien la lluita antifranquista que sostenia la República espanyola [...]. Puc donar fe, en honor a la veritat històrica, que als 18 minuts escassos, aquell extraordinari president ordenava al seu secretari girar avisos telegràfics a tots els consolats mexicans de la ruta i donar un visat sense límit a Lev Trotski i la seva dona”. Cárdenas, que gestionava el govern sorgit de la revolució mexicana del 1910, va demanar que la petició d’asil tingués l’aval del pintor Diego Rivera, que amb la seva dona, Frida Khalo, acollirien Trotski i la seva inseparable Natàlia a la Casa Azul. La parella va desembarcar al port de Tampico el 9 de gener del 1937.

Costa-Amic i els seus companys van participar en un centenar d’actes arreu del país per recollir la solidaritat dels treballadors mexicans amb la causa antifeixista. En aquesta primera estada va arribar a coincidir amb Caritat Mercader, la mare de l’assassí, que també havia viatjat a Mèxic amb un grup enviat pel PSUC per recollir solidaritat. Tots dos van visitar, amb una vintena de milicians espanyols, el Parlament mexicà, on van pronunciar els seus discursos. Costa-Amic assegurava quaranta anys més tard que aleshores ja sospitava de la Caritat, a qui havia conegut a Barcelona perquè treballava en una fàbrica tèxtil amb la seva primera dona. Creia que igual que ell era a Mèxic amb la missió secreta de salvar el vell bolxevic, Caritat havia fet el seu viatge amb l’objectiu ocult de preparar-ne l’assassinat.

La delegació del POUM no va deixar Mèxic fins a haver complert la seva missió i es van entrevistar amb el revolucionari rus en dues ocasions. Costa-Amic sempre va guardar com un tresor la fotografia signada per Trotski: se l’enduria de tornada a Barcelona, en el temps que va lluitar a la guerra i després a l’exili a Perpinyà, al camp de concentració de “perillosos” de Vernet d’Arièja, on va conèixer Willy Brandt, que havia sigut voluntari a la divisió 29 del front d’Aragó i havia patit també la persecució de la policia política estalinista. Els contactes de Costa-Amic amb el govern de Cárdenas li van permetre sortir de França i establir-se a Mèxic. La seva filla, Núria Costa, que continua la lluita pel canvi social des de la Red Mexicana de Mujeres, recorda que “mai més va menjar sardines ni tonyina, perquè deia que li recordaven el camp”.

TASCA EDITORIAL

El 1940 el poumista va fundar una editorial amb el seu amic Julián Gorkin, i dos anys més tard va establir la seva pròpia editorial. Va publicar centenars de llibres d’autors mexicans i va recuperar també la literatura catalana, reeditant obres d’Ausiàs March, Bernat Metge, Verdaguer i Prat de la Riba. Un treball editorial que, com el de molts exiliats del franquisme establerts a l’Amèrica Llatina, va col·laborar en la recuperació de la cultura local i també de la catalana, cosa que li va valer el 1986 la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.

Amb la revolució de Guatemala, el govern de Juan José Arévalo el va fitxar per a la secretaria d’Educació Pública. El cop del 1954 el va forçar a un nou exili a Mèxic. La Núria tenia 2 anys: “Sóc filla de dos exilis i vaig créixer entre autors, identitats, el seny català i les apassionades xerrades amb amics anarquistes discutint la responsabilitat de la derrota”.

------------------------------

Nova investigació

L’historiador Eduard Puigventós (Rubí, 1984) acaba depublicar Ramon Mercader, l’home del piolet, una nova investigació editada, en català i castellà per Ara Llibres. Un relat fascinant de la biografia de l’assassí català més famós de la història, un personatge opac i envoltat per la llegenda, amb el rerefons de la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial i la Guerra Freda. Una obra desmitificadora, que aporta nova documentació obtinguda en arxius catalans, espanyols, holandesos, russos, mexicans, nord-americans i cubans. També una de les últimes oportunitats d’entrevistar la gent que va conèixer Mercader. Les imatges que il·lustren aquest article provenen del llibre.