Publicitat
Publicitat

Turisme de porro

Els clubs de cànnabis temen que les ofertes turístiques que venen Barcelona com l’Amsterdam del sud perjudiquin la feina per regularitzar la seva situació com a associacions de consumidors

Que Barcelona és un dels principals destins turístics del planeta és cosa sabuda. Actualment la ciutat viu de vendre la seva imatge assolellada i juvenil a uns visitants que busquen una bona oferta lúdica. Però en els últims mesos ha començat a rebre un tipus de turista nou que busca un miratge, afavorit pel creixement dels clubs de consumidors de cànnabis.

Fa uns anys va córrer el rumor que l’aparició de les narcosales tindria un efecte crida per als toxicòmans europeus, que triarien la capital catalana per passar unes vacances en un lloc on podrien trobar metadona. Ara es comença a parlar de casa nostra com de la nova Amsterdam del sud, com la Califòrnia del Mediterrani, un destí psicodèlic per als amants dels paradisos artificials. Només cal entrar a la xarxa i hi trobarem unes quantes webs que ofereixen recorreguts relacionats amb la marihuana, rutes que inclouen la visita als coffee shops locals.

Per un preu que oscil·la entre els 20 i els 100 euros, hi ha diverses empreses que patrocinen visites al monument a Colom (decorat amb unes fulles de cànnabis), a l’antiga fàbrica Cànem del Poblenou i al Hemp Museum Gallery del carrer Ample, per acabar en algun dels clubs que no tenen problemes a admetre desconeguts. Les possibilitats són diverses: a la Rambla, pels voltants del mercat de la Boqueria, s’hi poden veure repartidors de flyers d’associacions que ofereixen passis d’un sol dia als turistes. Malgrat l’actuació policial (com la que va tenir lloc aquest dimecres en una associació de Ciutat Vella, amb tres detinguts), cada vegada resulta més habitual topar amb publicitat d’aquesta mena, redactada en anglès i en la qual es presenta Barcelona com la ciutat del món més tolerant amb la marihuana. Fins i tot hi ha porters d’hotel que -a canvi d’una comissió- avalen el foraster perquè es faci soci d’un d’aquests clubs.

Malgrat tot, en realitat aquí no hi ha ni coffee shops, ni establiments de venda oberta al públic. El model de consum que s’està dibuixant els últims dos anys a casa nostra és molt diferent, i tot l’enrenou mediàtic que està provocant aquest fenomen purament recreatiu podria acabar perjudicant-lo.

EPICENTRE A L’ESTAT

M’ho explica indignat el Miki (nom fictici), un membre d’una associació no federada de Ciutat Vella. Segons el seu parer, malgrat que hi hagi clubs de marihuana que al darrere tenen empresaris holandesos, la majoria són associacions sense ànim de lucre escampades per tots els districtes de la ciutat: “El consum no és delicte, però el cultiu, la possessió i la venda sí que ho són. Així doncs, la nostra intenció és compartir un cultiu per al nostre autoconsum, amb regles estrictes d’entrada i en què les quotes serveixin només per pagar les despeses que genera el local, la gent que hi treballa i els serveis que s’hi donen”. Segons m’explica, de les 500 associacions que funcionen actualment a tot l’estat espanyol, 300 s’ubiquen a Catalunya. I d’aquestes n’hi ha 200 a Barcelona, amb una xifra d’afiliats que passa de les 150.000 persones. “De mitjana, el consum per usuari varia entre els 50 i els 100 euros al mes. Hi ha molta gent jove, però també jubilats i pares de família. I, malgrat que un segment molt important en fan un ús exclusivament lúdic, no hem d’oblidar que també hi ha malalts per als quals compleix una funció terapèutica”. El mite és que aquests establiments serveixen de tapadora per als traficants organitzats, però el Miki ho nega taxativament: “Registrar una associació i agafar el número de DNI de cada soci no és precisament el que més agrada al tràfic il·legal. A part, el cultiu compartit fa que el preu sigui més baix que en el mercat negre, i podem garantir la qualitat tant de l’herba com dels productes que se n’obtenen, com olis, mantegues i resines. De fet, l’entrada de marihuana procedent del Marroc ha disminuït molt i va cap al nord d’Europa. En general, el mercadeig d’haixix al carrer va a la baixa. Per això estem molestos amb aquesta oferta turística, ja que pot acabar amb l’inici de regulació i fer tornar l’hegemonia de les màfies”.

LLUITA PER LA REGULACIÓ

Les primeres propostes per regular el consum de cànnabis daten de l’any 2012, i des de llavors diversos grups parlamentaris catalans han expressat la voluntat de trobar un nou marc legal per a l’activitat. Aquest mateix mes d’abril es va tornar a debatre la qüestió i es manté el diàleg amb els representants del sector. Parlo amb Jaume Xaus, portaveu a Catalunya de la Federació d’Associacions Cannàbiques (CatFac), que m’explica el model que ells proposen: “Associacions petites basades en la cooperació, amb un nombre limitat de socis i un sistema que impedeixi l’entrada indiscriminada de persones. Ara estem en una situació descontrolada: entre les dues federacions que funcionem en l’àmbit català amb prou feines agrupem unes 60 associacions. Fan falta unes normes clares d’actuació que ordenin l’actual situació. Particularment, el turisme de porro no ens agrada, el veiem negatiu per al moviment, fins i tot podria vulnerar la llei, ja que no té cabuda en el tipus de regulació que nosaltres demanem, amb membres que s’associen per compartir un cultiu a preu de cost, majors d’edat i residents al país. I amb un model d’associacions que gestionen serveis, tant a nivell jurídic com terapèutic, amb campanyes conjuntes que facilitin una reducció de riscos i amb locals que disposin de zona de consum i informació sobre el que es consumeix”.

No obstant, malgrat les dificultats, Xaus reconeix que a poc a poc s’estan movent coses: “L’activitat de les associacions no és legal, però tampoc il·legal; en tot cas és alegal o irregular. Estem a l’espera d’un marc jurídic clar”. “Ja fa anys -afegeix el portaveu de la CatFac- que les autoritats polítiques estan treballant amb les federacions per definir els aspectes d’una regulació definitiva. Ajuntaments com els de Sant Sebastià i Barcelona estan intentant regularitzar les respectives associacions. I la comissió de salut del Parlament de Catalunya planteja una proposta per regular la nostra activitat, malgrat que en cap cas es planteja un enfocament integral que afecti tant els usuaris com les associacions. Nosaltres acceptem la prohibició de consumir en espais públics, i proposem regular el transport d’un màxim de 30 grams, permetre un cultiu personal en espais privats de tres metres quadrats per persona i una producció anual de tres quilos per consumidor, i el mateix criteri per a les associacions”. Tanmateix, reconeix que la nova llei de seguretat ciutadana que vol aprovar el Partit Popular significaria un seriós retrocés pel que fa a l’autocultiu i l’autoconsum, i afavoriria d’aquesta manera les màfies: “Fins ara cultivar en un àmbit privat no estava penat, però a partir d’aquesta nova legislació podria ser sancionat amb multes molt elevades”.

COVARDIA POLÍTICA

En aquest aspecte, també es mostra molt crític Jaume Prats, membre del comitè editorial de la revista Cáñamo i un dels fundadors de l’Arsec, l’associació més antiga al nostre país. Ell parla directament de “decepció”. Malgrat conservar grans esperances d’aconseguir una regulació i demostrar que hi ha cultius no punibles, parla de covardia política a l’hora d’afrontar una situació que cada vegada afecta més ciutadans que han decidit buscar una alternativa que tingui cabuda dins de la llei i al marge del mercat negre. “Diversos informes europeus assenyalen la regulació com la millor alternativa. Actualment el consum és legal, només falta que també ho sigui el cultiu. Tanmateix, altres països han detectat turistes que tornen de Barcelona amb una petita porció de marihuana a la butxaca i dient que aquí la venda és legal. I això pot desfermar pressions internacionals, com abans les havia patit Holanda. El perill és que un fenomen perifèric al moviment d’associacions de consumidors pugui fer malbé la feina feta en aquests últims anys. Les disposicions legals sobre aquest tema es basen en un model de circuit tancat, però el turisme és un circuit obert que la conselleria d’Interior no pot pas regular”. La postura general és de rebuig al model de botiga oberta a qualsevol persona, tot i que reconeix: “Al consumidor no li importa gaire quina mena de club li proporciona la substància, ni quina filosofia hi ha al darrere. Una altra cosa són els activistes, que tenen una mica més de consciència”. El clubs federats intenten fer una pressió política sobre les administracions, i entre les diverses associacions hi ha contactes, però reconeix que no hi ha acords a l’hora d’entendre les lleis d’una manera comuna. “El que és positiu de tot això és que s’està obrint un debat en la societat sobre el dret a consumir i sobre la manera de fer-ho. És la ciutadania la que ha de debatre quines lleis vol. En els últims anys s’ha avançat gràcies precisament a la discussió política”.

Pel que fa al model més adequat, Prats admet que no li agrada el model uruguaià, ni pel que fa a les restrictives limitacions de membres, ni tampoc pels registres de consumidors. “Imaginem-nos -diu- que per demanar una cervesa en un bar haguéssim de registrar-nos com a presumptes alcohòlics”. Tampoc li agrada el model de Califòrnia, on els clubs de membres no tindrien cabuda. El model d’aquí s’assembla a l’holandès, que regula la porta del davant però no la del darrere, i provoca inseguretat jurídica. És legal fer una associació de consumidors amb socis que paguen una quota, però no hi ha legislació pel que fa al cultiu i al transport. De manera que un club inscrit en el registre municipal pot ser perseguit per tenir un terreny on planta cànnabis, i els seus membres poden ser multats en sortir del local amb una quantitat mínima a la butxaca. “Plantejada d’aquesta manera, la situació no pot durar gaire temps més -diu Prats-; la policia va forta amb la repressió dels cultius, malgrat que la fiscalia reconegui els drets de les associacions de consumidors”. Les associacions haurien de consensuar un codi de bones pràctiques, com ara que els clubs no siguin bars encoberts, que no serveixin alcohol, que els veïns no es queixin, i que només hi tinguin accés els socis prèviament avalats. I afegeix: “En aquest panorama no hi té cabuda el turisme de porro”.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT