20/11/2016

Temps difícils

3 min
A la casa de Consol Grassot, a Sants, encara hi ha les finestres per on s’entrava el carbó a les finques nobles.

Aquests últims dies s’ha parlat molt de la pobresa energètica i de l’anciana morta a Reus en un incendi provocat per una espelma que feia servir perquè la companyia elèctrica li havia tallat el subministrament. L’enrenou mediàtic m’ha fet pensar en la meva infantesa, quan a casa cuinàvem amb una d’aquelles “cuines econòmiques” de carbó. Camí del col·legi hi havia un carboner que tenia un gos, un fox terrier que quan jo passava al matí era blanc i en tornar cap a casa ja era negre. El misteri era saber per què no es comprava un quisso més sofert en comptes d’haver-lo de rentar cada dia. Aquell home ens proporcionava el carbó per encendre els fogons, una tasca lenta i complicada que demanava un control constant. També el que feia servir l’àvia per al braser que tenia sota la taula. Ella fins i tot recordava quan les planxes s’escalfaven en un braseret.

El segle XIX va ser l’època daurada de les carboneries. Segons la Guía general de Barcelona de Manuel Saurí i José Matas, l’any 1849 funcionaven 120 establiments d’aquesta mena només entre Ciutat Vella i la barriada de Gràcia. Eren negocis fèrriament controlats per les autoritats municipals, atesa la seva importància. El 1882 l’alcalde Rius i Taulet va dictar una reglamentació especial per a carboners i flequers. Una deficiència en el subministrament de carbó o de pa podia desfermar un motí popular. La normativa fixava la venda de coc o alzina en sacs de 5, 10, 20 i 40 quilos, i en prohibia la venda ambulant. Així mateix, enduria les multes per evitar les adulteracions. Molt sovint el carbó es mullava amb aigua perquè guanyés pes.

Els pobres l’anaven a buscar a la carboneria, amb un cistell o un sac. A principis del segle XX l’escriptor Artur Masriera deia que aquestes botigues no havien canviat gens en cent anys i que eren “fosques, petites i brutes”. I els carboners, gent que entrava sovint als domicilis familiars i ho sabia tot de tothom. Potser el més famós va ser el pobre Ramon Clemente, dependent d’una carboneria del carrer Roig que no hi era tot, i que va ballar amb la mòmia d’una monja durant la Setmana Tràgica i per això va ser afusellat. Entre els seus col·legues d’ofici hi havia el meu besavi, que llavors vivia de fer carbó per Collserola.

Els rics, en canvi, se’l feien portar a casa en carro i els hi abocaven directament per unes trapes situades a peu de carrer fins a les carboneres subterrànies, des d’on se subministrava a tota la finca. Amb un cubell de carbó les minyones dels propietaris podien cuinar tres o quatre dies.

L’any 1914 els dependents de les carboneries van fer vaga. Poc suposaven que la Primera Guerra Mundial, a punt d’esclatar, seria el principi de la fi per a aquest combustible domèstic. Quan el conflicte va acabar, el preu s’havia disparat. De res va servir que, el 1918, les mestresses de casa barcelonines es queixessin davant del governador. Acabada la Segona Guerra Mundial només països pobres com el nostre van continuar fent servir el carbó fins a la dècada dels setanta. El 1971 l’escriptor Noel Clarasó escrivia que li agradaven les carboneries i en descrivia una on també venien orujo a granel per encendre el braser.

A poc a poc es van tapiar totes les trapes, a mesura que s’imposava l’energia elèctrica. Un dels pocs llocs on encara es poden veure és en un conjunt d’edificis del carrer de Sants, entre els carrers de Sant Jordi i de Sant Medir. Del número 135 al 147 les carboneres s’obren pas en cases modernistes d’arquitectes com Miquel Madorell, Josep Ros i Modest Feu. Façanes on dos caps de vaca d’una antiga vaqueria o uns balcons ondulats i verdosos són autèntiques peces d’orfebreria. Ara que arriba el fred aquestes relíquies fòssils semblen anunciar una tornada a les calefaccions més bàsiques. En el nou món tecnològic, els pobres ja han començat a viure com personatges de Dickens.

stats