Després d’unes tres hores de viatge en totterreny des de Chiquinquirá per una carretera sense asfaltar plena de sotracs, s’arriba a Muzo, la capital mundial de la maragda. El municipi està situat a la regió occidental del departament de Boyacá, a uns 200 quilòmetres de Bogotà, i és on s’han trobat les maragdes de més qualitat i més valuoses del món: Tena, la més preuada, i Fura, la més gran. Boyacá va ser també la terra dels bel·licosos indis muzos -d’aquí ve el nom de la localitat-, que ja extreien i tallaven la pedra preciosa abans de la invasió espanyola que els va abocar a l’extinció a mitjans del segle XVI.

A mesura que el camí penetra en aquest territori perdut en la immensitat de la serralada oriental dels Andes, el gruix de la selva envolta el vehicle i la calor asfixia el viatger. Fa tres dècades, a cada revolt tancat d’aquesta via sense pavimentar els cotxes s’aturaven davant el perill de possibles emboscades. Eren temps de guerra -les anomenades guerres verdes entre clans familiars productors de maragdes-, un conflicte que va durar gairebé trenta anys, des de mitjans dels seixanta fins fa vint-i-cinc anys, el 1992, quan es va signar l’acord de pau definitiu.

Tot i això, la violència no ha desaparegut del tot. Els últims anys diversos membres dels clans tradicionals han sigut assassinats en mans de sicaris, fet que mostra que la guerra verda està latent avui dia. Per això, quan a Colòmbia es menciona la regió de Boyacá en una conversa a peu de carrer, la majoria dels interlocutors colombians es posen les mans al cap i asseguren que és una de les zones més perilloses del país.

De tota manera, l’ambient que es respira en arribar a Muzo és relaxat i la gent que hi viu s’esforça per desfer-se de l’estigma de la violència que els segueix perseguint des de fa dècades. “Muzo és un municipi de pau”, assegura Elin Bohórquez, alcalde de la localitat. “En els últims sis mesos només hi ha hagut dues morts violentes al municipi”, afegeix, i detalla que “es tracta de xifres que en altres regions del país són molt més elevades”.

Un estat 'sui generis'

La regió occidental de Boyacá és considerada el Far West colombià, una mena d’“estat sui generis endarrerit” respecte d’altres zones del país. Així ho exposen els professors Ralf J. Leiteritz i Manuel E. Riaño, de les universitats del Rosario i dels Andes, respectivament, al capítol Tras el corazón verde: los vaivenes del conflicto en la región esmeraldera de Colombia, que ens han cedit. El text forma part del seu llibre, encara inèdit, Diferentes recursos, conflictos diferentes: la economía política del conflicto armado y la criminalidad en las regiones de Colombia.

L’àrea productora de maragdes d’aquesta regió de Boyacá és concebuda en l’ideari col·lectiu nacional com una part del país on no han arribat les estructures estatals modernes i on perduren reminiscències del feudalisme. Per a molts colombians, es tracta encara d’un territori dominat per poderosos clans familiars i delinqüents que mai no han sigut castigats per la justícia.

La percepció col·lectiva no és del tot errònia. Leiteritz i Riaño asseguren que des de fa dècades l’estat no ha intervingut a la regió i ha permès que els clans familiars liderats pels seus respectius “patrons” dominessin la política, l’economia i el desenvolupament social de la zona. Per aquest motiu, ni el visitant ni els habitants de Maripí, un dels principals municipis miners, situat a 30 quilòmetres de Muzo, se sorprenen quan veuen l’estàtua de Don Horacio Triana sobre un cavall presidint la Plaza Central de la localitat.

Triana és un dels patrons històrics de la indústria de les maragdes. Actualment està empresonat per haver ordenat el 2012 l’assassinat d’un soci de Víctor Carranza, popularment conegut com el Tsar de les Maragdes i etern rival de la família Triana. Tot i així, molts habitants de Maripí el segueixen defensant i, fins i tot, han convocat diverses mobilitzacions a favor seu, segons afirma el seu fill, Eduar Triana, l’actual alcalde de la localitat. “El meu pare és un líder a Maripí i en tota la regió occidental de Boyacá -sentencia-. Va ser la comunitat del municipi qui va tenir la iniciativa d’homenatjar el meu pare amb una escultura”.

“Maripí és el municipi amb un desenvolupament més dèbil de la democràcia a la regió i el control que hi exerceixen les famílies és molt fort”, explica Francisco Giraldo, professor de la Facultat d’Economia de la Universidad Externado, que és l’autor d’una tesi doctoral sobre el conflicte i el control del territori a la zona. “En aquella regió de Boyacá hi impera una altra llei”, afirma Iván Cepeda, senador pel Polo Democrático Alternativo i coautor del llibre Víctor Carranza, alias el Patrón (Debate, 2012). “Les autoritats locals són majoritàriament figures decoratives o bé estan íntimament lligades als clans familiars del negoci de les maragdes”, afegeix.

El gairebé inexistent control estatal sobre la regió i la indústria de les maragdes també va afavorir la creació de grups paramilitars i l’establiment de grans narcotraficants als anys noranta, com el conegut Gonzalo Rodríguez Gacha, àlies el Mexicano, segons els professors Leiteritz i Riaño. Iván Cepeda ho reafirma i diu que “Víctor Carranza va ser el fundador del paramilitarisme i els seus homes eren coneguts arreu del país com els carranceros ”. Segons el senador, per a Carranza “el paramilitarisme ha sigut un mètode per conquerir territoris, no només un mecanisme d’autodefensa”. “Va arribar a ser el propietari d’uns dos milions d’hectàrees de terra colombiana”, sentencia.

Pel que fa al tràfic il·lícit, un dels punts de l’acord de pau del 1992 -en el qual va tenir un paper cabdal l’Església catòlica com a mediadora- va ser l’erradicació del narcotràfic. De tota manera, segons afirma el professor Giraldo, hi ha indicis que apunten que durant els últims anys segueix havent-hi cultius de coca a la regió. “Fa set anys l’exèrcit va bombardejar l’aeroport de Muzo -una pista asfaltada construïda per ordre d’empresaris privats de la zona dues dècades enrere- argumentant que s’hi realitzaven vols clandestins per treure la droga de la zona”, assegura.

Davant d’aquestes condicions, és fàcil pensar que les FARC podrien haver tingut una àmplia penetració en la regió. Però no va ser així. Les FARC mai van poder entrar-hi. Les aliances entre els propietaris del negoci de les maragdes i els grups paramilitars, tots dos d’ideologia conservadora, els hi va impedir. Segons argumenten Leiteritz i Riaño, un altre factor clau que explica que les FARC no s’hi instal·lessin és la gairebé total lleialtat o dependència de la població cap als seus patrons, fruit del “paternalisme cultural”.

La paradoxa de l'"embruix verd"

Sota el domini històric dels poderosos patrons, Muzo i els municipis de la regió occidental de Boyacá han atret des de fa dècades desenes de milers de persones d’altres indrets de Colòmbia que s’hi han instal·lat amb l’esperança de trobar sota el subsol la pedra preciosa que els pot treure de la misèria. És l’anomenada “població flotant” -el gruix demogràfic de persones que, tot i no figurar al cens d’una localitat, hi resideixen a curt o llarg termini.

Alguns treballen a les mines, on tradicionalment no han rebut mai un sou fix de l’empresa i cobraven en funció dels ingressos de la mina. Tot i que la majoria de companyies ja no ho permeten i han establert salaris, molts dels que treballen a les mines encara es beneficien de l’anomenat rebusque de maragdes. D’amagat dels seus superiors, amaguen les pedres que hi troben i després les venen a intermediaris. “Quan els enxampem fent-ho, els acomiadem”, explica William Nandar, gerent de Mina Real, a Muzo.

Els que no aconsegueixen un contracte laboral a la mina, intenten subsistir fent de guaqueros al riu Minero, que, segons Nandar, “viuen de miracle”. Amb l’ajuda d’una pala, passen jornades de més de vuit hores sota l’infernal sol de Boyacá removent la terra de les restes de les mines, amb l’esperança de topar amb la preuada pedra. Si en troben una, podran comprar una casa, obrir un negoci, viatjar o fins i tot retirar-se per sempre. Els colombians anomenen aquesta obsessió per la maragda “l’embruix verd”. I és que el color intens de la maragda colombiana no es pot comparar amb les pedres precioses trobades a Zàmbia o al Brasil, països on també s’extreu aquesta pedra preciosa.

Sembla paradoxal que en una zona tan rica en recursos naturals s’hi registri un dels índexs de pobresa i analfabetisme més elevats de Colòmbia, però aquesta és la realitat: els estàndards de qualitat de vida a la regió occidental de Boyacá estan per sota de la mitjana d’altres municipis del mateix departament i del conjunt de l’estat. A Muzo i a Maripí, per exemple, gairebé la meitat dels habitants no tenen les necessitats bàsiques satisfetes i s’hi registra entre el 20% i el 30% d’analfabetisme, segons dades que Leiteritz i Riaño han tret de diversos informes de la Federació Nacional de Municipis, el Departament Administratiu Nacional d’Estadística, el Banc de la República i el ministeri d’Educació (2011).

Javier García Granados, vicepresident de seguiment, control i seguretat minera de l’Agència Nacional de Mineria de Colòmbia ho referma. “La regió occidental de Boyacá és molt preuada per la seva riquesa natural, però ha sigut històricament oblidada -diu-. És un fet que respon a la paradoxa dels països rics en recursos naturals: les persones d’aquestes regions no es beneficien de la riquesa del subsol”, afegeix, i detalla que “només hi ha una excepció: Noruega”.

“Moltes vies no s’han pavimentat i tenim un dèficit del 80% dels aqüeductes rurals, per la qual cosa no s’ha pogut garantir l’accés a l’aigua potable a aquestes comunitats”, explica l’alcalde de Muzo, Elin Bohórquez. “Moltes famílies sí que s’han enriquit, però la política dirigent no ha presentat mai projectes d’impacte per a la comunitat”, sentencia. “No hi ha hagut la responsabilitat local d’exigir el que ens correspon com a municipi miner, sobretot pel que fa a regalías [l’import que els titulars de l’explotació de maragdes han de pagar a l’estat, i que repercuteix en l’àmbit departamental i local]”, afegeix.

“La llei 756/2002 especifica que les regalías en l’explotació de maragdes són de l’1,5% del valor del material extret”, detalla Granados. Es tracta d’un valor molt inferior al que es paga per altres minerals, com el carbó, que és del 10%. Granados explica que el cas de la maragda té una dificultat afegida: “El valor d’una pedra es mesura d’acord amb qüestions subjectives i varia segons la persona que la posseeixi”. A més, diu, “el preu de la maragda el posa qui l’exporta i no el govern mitjançant resolucions”. Com a conseqüència d’això, segons apunten Leiteritz i Riaño, gran part de la producció no pot ser supervisada per les autoritats, i els municipis miners reben moltes menys regalías de les que els pertocarien.

Pel que fa a l’economia del país, la indústria de la maragda tampoc no representa una font d’ingressos considerable, ja que el valor de les seves exportacions -Colòmbia exporta entre el 95% i el 98% de la producció nacional- correspon a un percentatge gairebé inexistent en el PIB. L’any 2014, segons un informe del ministeri de Mines i Energia, el valor de les exportacions d’aquest sector només va constituir prop del 0,038% del PIB nacional.

Davant de tot això, l’estat està impulsant una sèrie de mesures per regularitzar i modernitzar el sector miner. La nova política minera, de l’abril del 2016, proposa fer front a diversos reptes, com acabar amb la il·legalitat arrelada a la indústria, crear un marc jurídic segur, actualitzar les polítiques mediambientals i millorar les infraestructures, entre d’altres.

A més, el Congrés està debatent un projecte de llei amb el qual es declararia la maragda pedra preciosa nacional, i els seus mercats, patrimoni cultural. També ha aprovat recentment una llei amb la qual les autoritats locals tenen competència per decidir sobre l’explotació minera a les seves localitats. “De tota manera, no és una facultat completa: hi podem incidir quan detectem que poden haver-hi afectacions ambientals”, aclareix l’alcalde Bohórquez. Javier García Granados diu que “aquesta responsabilitat serà un problema per a les autoritats locals, ja que no tenen la capacitat institucional de gestionar-ho”. Un peix que es mossega la cua.

Canvi de paradigma?

Per a molts, la regularització del negoci al voltant de la pedra preciosa per excel·lència de Colòmbia és una arma de doble tall que ha desplaçat els miners tradicionals a un nou paradigma dominat pel model empresarial multinacional. Segons l’alcalde de Muzo, “la normativa que està discutint el govern de Bogotà, la creixent competitivitat arran de la globalització i els acords supraestatals en l’àmbit miner comportaran que les empreses que s’instal·lin en un futur a la regió siguin multinacionals”. “Els empresaris de la regió no tenen la capacitat financera per pagar sous i prestacions socials, ni tampoc per fer inversions ambientals”, sentencia.

Són argumentacions que no comparteix Javier García Granados, que sosté que “en la indústria de la maragda el 90% són empresaris colombians” i afegeix que “fins als últims quatre anys no s’hi havien instal·lat mai empreses estrangeres”. Aquest és el cas de l’americana Mineria Texas Colombia (MTC), que va començar a operar la mina de Puerto Arturo, a Muzo, el 2013.

Els professors Leiteritz i Riaño diuen, seguint la mateixa línia que Bohórquez, que l’extracció ha esdevingut un procés que demana molt de capital, però sense una perspectiva raonable que la inversió final valdrà la pena. Davant d’això, l’alcalde conclou: “Perquè la riquesa arribi a la regió, hem d’exigir a les noves empreses que no es desentenguin de la seva responsabilitat social. Hem de garantir que els treballadors siguin locals i que la comunitat s’impliqui en el procés dinàmic de les maragdes”. Per fer-ho, diu, “cal que els treballadors estiguin capacitats professionalment”, com requereixen les noves empreses. “El gran problema és que a la nostra regió no hi ha professionals per assumir càrrecs directius”, lamenta. Un altre carreró sense sortida aparent a curt termini.