Utopies de viure sense treballar

Des dels filòsofs grecs fins a l’actualitat han sigut molts els pensadors que han defensat que el treball impedeix la plena realització humana i espiritual de les persones

Un dels trets positius de la utopia imaginada per Thomas More fa uns 500 anys, el 1516, va ser la seva concepció del treball. More, que va encunyar el terme utopia i el va fer servir com a títol de la seva obra, va postular que tots els habitants de la seva illa imaginada, homes i dones, havien de treballar només sis hores al dia. Llavors podrien dedicar la resta del temps als passatemps o als interessos intel·lectuals. More no és l’únic que creu que una nova percepció del treball funcionaria com un component clau de les societats utòpiques. El pensament utòpic busca reconfigurar la nostra relació amb la producció de béns i serveis, i el comunisme n’és l’exemple més destacat. Però en comptes de repensar el concepte del treball, algunes utopies planegen abolir-lo del tot. Aquestes propostes per crear una societat sense treball són particularment suggestives en el context de les nostres societats postmodernes, en què el treball dels éssers humans està sent substituït progressivament pel de les màquines.

Edats d’or sense treball

La fantasia d’una època daurada plena de riqueses, quan els éssers humans collien els abundants productes de la terra i tenien una vida fàcil i relaxada dedicada a activitats plaents, ha sigut durant molt de temps un element bàsic de la cosmovisió occidental. A la Grècia Antiga, Hesíode va descriure en el seu llibre Els treballs i els dies una “raça d’or d’homes mortals” que vivien “com déus” dels fruits abundants de la terra, “lliures de treballar” i “feliços amb les celebracions”. Ja en època romana, les Metamorfosis d’Ovidi van descriure una altra visió de l’edat d’or primordial de la humanitat, una època en què el menjar “creixia sense cultivar” i “de vegades fluïen rius de llet, de vegades rierols de nèctar, i de l’alzina verda en sortia mel daurada”. De la mateixa manera que el pensament grecoromà, la tradició jueva també va postular un temps sense treball al Llibre del Gènesi, quan Adam i Eva vagarejaven feliços al Jardí de l’Edèn “menjant lliurement de cada arbre”. En tots aquests casos, l’estat actual de la humanitat es percep com una condició defallida que exigeix un treball dur. Hesíode, per exemple, lamenta viure a l’Edat de Ferro, quan “els homes mai no descansen del treball i del dolor”. La lloança que fa del treball només es pot entendre en el context d’una humanitat decadent, l’únic camí de la qual cap a la virtut és el de la suor i l’esforç.

Les representacions d’una edat d’or sense treball de l’època grecoromana van sorgir en un context social en què moltes ocupacions van ser menyspreades. A la Grècia Antiga, Plató va escriure a Les lleis que els ciutadans de l’estat no havien de dedicar-se a activitats productives. Aristòtil encara va ser més inflexible en la seva condemna del treball. El considerava degradant per als ciutadans, l’ocupació principal dels quals havien de ser els assumptes polítics. Estar absort a garantir les condicions materials de la vida que ens permetien avançar més enllà de l’anomenat regne de la necessitat va ser considerat com una empresa inferior que impediria que els homes seguissin una vida virtuosa.

La denigració del treball de Plató i Aristòtil i la comprensió de l’oci com a requisit per a la llibertat i una vida virtuosa deriven de la seva concepció dels éssers humans com a ontològicament contemplatius, per la qual cosa l’absència de treball es converteix en una condició sine qua non per al floriment humà. La paraula grega per a l’oci -de la qual deriven la llatina scola, la catalana escola, la francesa école, l’anglesa school i l’alemanya Schule - apunta a la centralitat d’un ambient lliure de treball per al desenvolupament de l’aprenentatge, el pensament reflexiu i la filosofia, els objectius principals de l’existència humana. Estar lliure de treball no era sinònim d’una existència passiva. Ans al contrari. En el grec clàssic es podien “fer activitats d’oci” ( scholen agein ) i la centralitat del concepte era tan gran que el llenguatge només expressava negativament l’amor pel treball com a “no-oci” ( a-schole ), una formulació que també es feia servir, mutatis mutandis, en llatí amb la paraula negocium, la negació de l’oci.

En la tradició cristiana, Jesús va predicar la superioritat dels lliris del camp en el seu Sermó de la Muntanya perquè “no treballen ni giren”, i malgrat tot -o potser per això mateix- mostren una bellesa que els humans mai no poden esperar aconseguir. Una vita contemplativa, lliure de treball i dedicada a adorar Déu, va ser considerada la forma més elevada de l’existència humana durant l’Edat Mitjana cristiana, i l’objectiu final del monaquisme. Tot i que el treball no va ser necessàriament condemnat, l’oci va ser vist per teòlegs com Tomàs d’Aquino com una manera de transcendir la nostra condició merament humana i d’acostar-nos a la divinitat.

A causa de l’estat percebut de decadència de la humanitat en un temps en què la gent havia de treballar per sobreviure, no sorprèn que escriptors i pensadors s’esforcessin per tornar a l’edat d’or. A la seva famosa Ègloga IV, el poeta romà Virgili somia en una nova era de pau quan el treball sigui innecessari, i l’agricultura, redundant, perquè la terra, un cop més, proveirà prou sustentament per a tothom sense haver de cultivar-la. Aquesta transposició de l’edat d’or de la humanitat d’un passat immemorial a un temps futur tindrà conseqüències transcendentals per al pensament occidental. El cristianisme va incorporar aquest canvi temporal d’una edat harmoniosa i passada a un temps pacífic que ha d’arribar en diversos moviments mil·lenaris i en el pensament messiànic. El mil·lenni representa mil anys de prosperitat, anunciats per la segona vinguda del messies, que tindrà lloc a la terra i no en el distant regne dels cels. En una versió secularitzada de les creences mil·lenàries, moltes utopies adopten una confiança semblant en l’adveniment d’una societat humana més igualitària i més ociosa, a la qual arribarem no per la intervenció divina sinó per l’enginy humà, la cooperació i unes institucions sociopolítiques més justes.

La ideologia del treball

La condemna occidental del treball va començar a canviar ràpidament amb l’adveniment de la Reforma i, més endavant, de la Revolució Industrial. Contrari a la visió predominant d’una vida d’oració i contemplació com a objectiu últim de la humanitat, Luter va rebutjar el monaquisme perquè estava massa separat del món i va reconèixer la majoria de les ocupacions -amb les notables excepcions del comerç, la banca i altres activitats relacionades amb el naixent capitalisme de la seva època- com a formes dignes d’adoració divina per dret propi. Calví va anar encara més enllà i va considerar els beneficis resultants del comerç i les finances com a signes del favor de Déu quan fossin resultat de la diligència i el treball dur. Aquests punts de vista sobre el treball eren a l’arrel del vincle establert per Max Weber a la seva famosa L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme (1905) entre el protestantisme i els valors associats a una organització econòmica i social capitalista.

La Revolució Industrial que va transformar Europa a partir del segle XVIII també va contribuir a la valorització del treball com una part central de la vida de les persones. Els antics agricultors i artesans, que sovint seguien un programa de treball irregular i orientat per tasques, van haver de convertir-se en individus disciplinats disposats a treballar regularment durant moltes hores al dia duent a terme tasques monòtones i sovint esgotadores. Com va assenyalar E.P. Thompson, el capitalisme ha hagut d’inculcar la importància de la laboriositat, la necessitat de respectar el temps i d’estalviar-ne, en la ment dels treballadors, un canvi ideològic aconseguit mitjançant l’educació, la legislació i els sermons religiosos, entre altres mètodes. Va ser aquest atac concertat sobre els valors de l’oci el que va fer que Robert Louis Stevenson escrivís la seva Apologia dels ociosos (1877), en què critica la diligència com un símptoma de vitalitat deficient i lloa la vida dels ociosos com una forma de resistència i el camí més segur no només cap a la saviesa sinó també per dominar l’art de viure.

La crítica de la ideologia del treball també va marcar la perspectiva marxista envers el capitalisme industrial. Marx no desaprova el treball, que considera l’essència de la humanitat. És per mitjà del treball que ens tornem humans; el producte del nostre treball no és res més que un reflex objectiu d’aquest procés. El capitalisme, no obstant això, va alienar el treball a causa de dividir excessivament les tasques i per la falta de control sobre els mitjans de producció i sobre els béns produïts. Aquesta separació del treballador i el producte del seu treball va portar a l’alienació social, que només es podia superar en una societat comunista, sense classes, en què els treballadors tindrien el control sobre tot el procés.

Mentre que el marxisme ortodox va abraçar la tesi de la funció clau del treball com l’element definitori de la vida humana i va qüestionar només les formes de treball alienades, alguns pensadors d’esquerres van retreure la centralitat del treball i el van vincular amb l’explotació capitalista. Una de les crítiques més convincents de la societat del treball arriba del gendre de Marx, Paul Lafargue, a El dret a la peresa (1883). Segons Lafargue, el treball s’ha convertit en un dogma i una religió que contamina el proletariat. Malgrat que el treball dur es promociona com un mitjà per frenar els vicis dels pobres, és el mateix treball el que es converteix en un vici que condueix al dolor i la misèria. Seguint els dictats de l’ètica cristiana i liberal, els proletaris se sobrecarreguen fins al punt que la crisi industrial de la sobreproducció es torna inevitable i convulsiona tot l’organisme social. El resultat és que els treballadors s’empobreixen cada cop més mentre que els capitalistes es veuen obligats a consumir excessivament i a buscar constantment nous mercats per als seus productes. Lafargue finalitza el seu text amb una exhortació a la peresa, que, contràriament al treball, considera com la veritable essència humana.

Seguint les petjades de Lafargue, diversos autors posteriors han condemnat la ideologia del treball que domina la societat capitalista i han elogiat l’oci i el joc com les característiques principals de la humanitat. Per exemple, Joffre Dumazedier confiava que, a la segona meitat del segle XX, els països industrialitzats estaven entrant en una etapa de desenvolupament social en què l’oci tindria un paper cada cop més important, i Johan Huizinga considerava que la civilització es desenvolupa com un joc, que identifica com la base de la llei, la literatura, l’art i la filosofia. De fet, als anys seixanta i setanta les tesis de la societat de l’oci, segons les quals ens trobaríem en un procés de transició del treball cap a una societat sense treball, va guanyar terreny en els cercles sociològics, perquè la mecanització de la producció i la reducció de la setmana laboral van contribuir a augmentar el temps lliure per a la majoria dels treballadors de les nacions industrialitzades.

Però el somni d’una societat de l’oci no va arribar a fer-se realitat. La reestructuració de l’economia mundial a partir dels anys vuitanta sota l’estendard del neoliberalisme, la desregulació dels mercats laborals i el ràpid procés de globalització econòmica van crear una inestabilitat laboral creixent a Occident, un nombre de contractes de treball de termini fix cada cop més gran i una erosió general dels drets dels treballadors, com, per exemple, les vacances pagades.

Això no obstant, alguns autors prediuen una transformació dràstica del treball impulsada per l’era digital. Al seu llibre La fi del treball, Jeremy Rifkin argumenta que, mentre que la mecanització prèvia de la producció va substituir el poder físic del treball humà, les noves tecnologies de la informació i la comunicació estan substituint la mateixa ment humana. Prediu que la maquinària automatitzada i les computadores sofisticades poden fer potencialment fins a un 75% de les tasques que ara du a terme la mà d’obra humana en països industrials. “La idea d’una societat no basada en el treball és tan completament aliena a qualsevol noció que tinguem sobre com s’organitza un gran nombre de persones en un tot social -escriu Rifkin- que ens enfrontem a la perspectiva d’haver de repensar el fonament mateix del contracte social”. Com que les societats humanes i els éssers humans han estat, des de sempre, determinats per la manera en què s’involucren en activitats productives, l’absència de feina formal massiva serà, per a Rifkin, el tema central del futur. Rifkin suggereix, de manera una mica idealista, un gir cap al voluntariat i el servei comunitari -l’anomenat tercer sector- com un mitjà per resoldre el problema de la feina massiva i d’oferir a les persones una ocupació alliberada de les pressions del mercat.

Treball i joc

Una conseqüència possible d’una societat que no hagi de treballar seria l’eliminació dels límits que separen treball i joc. La psicoanàlisi freudiana i els seus avatars han reflexionat sobre la correlació entre treballar, jugar i l’adveniment de la civilització. Per a Freud, la repressió de tots els instints, inclòs l’instint sexual, és necessària perquè els éssers humans treballin i, per tant, perquè la societat es desenvolupi. Però si el treball ja no és necessari en la postmodernitat, quina classe de societat tindrem? Herbert Marcuse, inspirant-se en l’obra de Freud, ha intentat imaginar com seria una societat no repressiva. Marcuse retrata aquest ordre social de la manera següent: “Com que ja no es fa servir com un instrument de treball a temps complet, el cos [...] es converteix en una cosa de la qual es gaudeix -en un instrument de plaer-” ( Eros ). Aquest canvi duria a una desintegració de les institucions en què s’han organitzat les relacions interpersonals privades, especialment la família monogàmica i patriarcal. En termes concrets, l’alliberament de l’erotisme de les urpes de la repressió permetria que les persones dirigissin la seva energia instintiva cap a tasques més plaents i satisfactòries que el treball repetitiu, com la creació cultural i artística. El resultat seria una forma superior de civilització en què tothom tindria l’oci i la llibertat de dedicar-se a les activitats que li proporcionin el màxim gaudi.

Marcuse imagina una societat en què la dimensió estètico-eròtica ocupa un lloc central, una “societat possible en què el treball es converteix en joc, en què fins i tot el treball socialment necessari es pot organitzar en harmonia amb les necessitats alliberades i genuïnes dels homes” ( Five lectures ). Els éssers humans no necessiten ser obligats a treballar quan el treball és el joc lliure de les capacitats humanes, és a dir, quan hi ha una convergència del treball i el joc. Aquest treball estaria lliure dels valors de productivitat i rendiment, de la mateixa manera que el joc és improductiu i inútil. Dit d’una altra manera, el treball es convertiria, com el joc, en un fi en si mateix, el resultat d’un impuls plaent. Si el treball és impulsat per l’energia dels instints sexuals i, de fet, pot ser plaent, llavors s’ensorra la distinció entre el treball civilitzador i l’ aesthesis, la capacitat d’experimentar la realitat per mitjà dels sentits i la base de l’experiència artística. En una civilització erotitzada i libidinal, el treball i l’obra d’art es converteixen en una sola i una mateixa cosa, un estil de vida estètic que és, per a Marcuse, l’autèntic objectiu de l’existència humana.

El somni d’una societat sense treball ha format part del pensament occidental des dels seus orígens grecoromans i judeocristians. Aquesta idea ha alimentat la utopia des de la publicació del llibre de More fins avui; moltes utopies imaginen una reducció significativa del temps de treball o la seva completa abolició. Amb la mecanització, potser podríem acostar-nos a una societat en què el treball sigui redundant. L’augment de l’atur en molts països ja insinua aquest desenvolupament. ¿Però una societat sense treball seria un paradís utòpic d’oci o una distopia violenta, amb un nombre cada cop més gran de persones marginades? Pensadors com Rifkin i Marcuse creuen que una societat ociosa permetria que els éssers humans finalment florissin, alliberats de la fatiga del treball repetitiu i sense sentit. Els éssers humans serien capaços de donar curs a la seva creativitat i d’abolir les fronteres entre treball i joc, compromís i plaer. Cinc-cents anys després que More inventés la utopia, val la pena fer una pausa en el treball per reflexionar sobre la creació d’una societat d’oci i joc.

Més continguts de