ELS PROBLEMES VAN COMENÇAR QUAN UNA EMPRESA BRITÀNICA ES VA PRESENTAR DE COP I VOLTA EN AQUEST PARC NACIONAL emblemàtic, un indret d’una bellesa espectacular, i va posar en marxa unes prospeccions per detectar-hi petroli. Els soldats del govern van apallissar els habitants que s’hi oposaven. Un guarda del parc que va intentar impedir que la petroliera SOCO International instal·lés una torre de telefonia mòbil al parc va ser segrestat i torturat, i el director del parc, un príncep belga, va sobreviure per poc als trets amb què van intentar acabar amb la seva vida hores després que entregués un informe secret sobre les activitats de la petroliera.

Com passa als Estats Units amb l’extracció de petroli en terrenys de titularitat federal, les disputes relatives a prospeccions petrolíferes als parcs nacionals de l’Àfrica ens remeten a una disjuntiva clàssica que confronta el desenvolupament econòmic i la conservació del medi ambient. Tanmateix, a Virunga, a la República Democràtica del Congo, la recerca de petroli sembla que suscita tensions més intenses, i és fàcil concloure que allà hi ha més coses en joc per a tots dos bàndols. L’Àfrica occidental ha sigut durant dècades un dels principals productors d’hidrocarburs, però les noves tecnologies que, per exemple, permeten perforar a més profunditat han donat peu a una nova onada de descobriments de jaciments també a la part oriental del continent.

Actualment les companyies petrolieres assetgen uns quants parcs nacionals africans com el de Virunga, on habiten espècies que estan en un gran perill d’extinció, com ara els colossals goril·les de muntanya d’esquena platejada, dels quals queden molt pocs exemplars. Però aquí el desenvolupament és més que una mera paraula de moda. Les poblacions de la República Democràtica del Congo, Tanzània, el nord de Kènia, Uganda i Moçambic (llocs on s’han trobat fa poc jaciments d’hidrocarburs) són de les més pobres del planeta. Molts habitants viuen sense electricitat o aigua potable i els seus fills han de fer front a malalties constants i tenen poques perspectives de futur. Els governs africans sostenen que tenen l’obligació moral de fer tot el que puguin per contribuir a treure els seus països de la pobresa més demolidora, cosa que inclou extreure petroli de zones naturals verges.

Amb l’auge sense precedents de l’activitat petroliera a la regió, els col·lectius ecologistes es van comprometre a traçar una línia vermella a Virunga, el parc nacional més antic de l’Àfrica, declarat Patrimoni Mundial per la Unesco pel seu “valor universal extraordinari” per al conjunt de la humanitat. El Fons Mundial per a la Natura (WWF) va entrar en acció i va recollir centenars de milers de firmes en una campanya d’abast mundial. Al mes de juny va fer un anunci triomfal: “Una gran victòria del conservacionisme: una petroliera abandona les prospeccions al parc nacional més antic de l’Àfrica”. Semblava que la història tindria un final feliç per als goril·les i els arbres, tot i que, finalment, potser no serà així.

En una comunicació privada enviada el mateix dia que els conservacionistes assaborien la victòria, SOCO International assegurava al govern congolès que seguia avaluant dades sísmiques perquè “el govern de la RDC pugui adoptar totes les mesures pertinents per prosseguir les prospeccions o no”. Uns dies més tard el president de l’empresa, Rui de Sousa, va afirmar a l’assemblea general anual de SOCO: “No ens hem retirat”. Els defensors de Virunga adverteixen que, si perden aquesta batalla, s’obrirà la veda a la perforació en espais protegits de tot el continent.

El parc està considerat com un dels indrets amb més biodiversitat del planeta. Les seves sabanes d’herba esgrogueïda, els volcans imponents amb lava bombollejant, les selves, els aiguamolls i els boscos de boira constitueixen un paradís terrenal per a goril·les, elefants, lleons i ximpanzés, una barreja molt poc freqüent. D’altra banda, el llac Eduard, on es creu que hi ha els jaciments petrolífers, forma part de la capçalera del Nil. Tot i que SOCO afirma que no tirarà endavant el projecte sense el vistiplau de la Unesco i les autoritats congoleses, un vessament de petroli en aquesta zona podria contaminar aigües de les quals depenen desenes de milions o possiblement centenars de milions de persones. “Qualsevol substància tòxica podria viatjar des d’aquí fins a la Mediterrània”, adverteix Emmanuel de Merode, director del Parc Natural de Virunga. “Podria arribar fins a Espanya”, afegeix De Merode, que s’ha forjat innombrables enemics al llarg dels anys. S’enfronta diàriament amb rebels, caçadors furtius i altres delinqüents que volten per Virunga, situat a la frontera amb Ruanda i Uganda, a l’epicentre d’uns quants conflictes recents.

Al mes d’abril De Merode tornava de la ciutat congolesa de Goma, on acabava d’entregar un informe confidencial en què s’informava la fiscalia sobre les sospites d’activitats il·legals relacionades amb el petroli a Virunga. Un grup d’homes vestits de militars van aparèixer entre els arbustos i el van apuntar amb rifles. “T’han disparat mai? -diu De Merode mentre rememora l’emboscada-. És com quan se’t talla la respiració per un cop, però l’impacte no et fa caure a terra com a les pel·lícules”. Diu que es va amagar entre els arbustos d’una revolada i va començar a disparar contra els assaltants frenèticament. Els autors dels trets -que no han sigut identificats però es creu que són soldats corruptes de les forces governamentals- van desaparèixer. De Merode es va arrossegar fins a la carretera. L’havien tocat a l’estómac i al pit. Uns quants vehicles d’organismes de cooperació internacional van passar a tota velocitat; no volien recollir un home ensangonat de dalt a baix. Finalment, De Merode va aconseguir que dos motoristes paressin. Se’l van endur a un punt de control i el van posar en un camió a corre-cuita, però mentre la vida se li escapava el camió es va quedar sense gasolina. “Vaig haver de buscar a la butxaca i donar-los 20 dòlars” en bitllets plens de sang, comenta. Després, el camió va fer pana i no hi havia manera d’arrencar-lo i De Merode va necessitar l’ajuda de dos vehicles més abans d’arribar pels pèls a un hospital.

La família De Merode pertany a la noblesa belga. Emmanuel, que té 44 anys, va néixer príncep i les seves dues filles, que viuen a Kènia, són princeses. Passa la major part de l’any al Congo, en una tenda situada a la falda de les muntanyes, i cobra 800 dòlars al mes que li paga el govern congolès. “Seguiré fent el que he fet fins ara un temps més i prou”, diu.

Però potser caldrà molt més temps per salvar el parc. Els conservacionistes han pres consciència de fins a quin punt les fronteres de les zones protegides poden ser mal·leables. La reserva de caça de Selous, situada a Tanzània, el país veí, també va ser declarada Patrimoni Mundial per la Unesco i és una de les zones protegides més extenses de l’Àfrica, però també és un indret on es va descobrir un gran jaciment d’urani. El 2012 el govern tanzà va convèncer el comitè del Patrimoni Mundial perquè canviés els límits de la reserva de Selous perquè la zona rica en urani quedés tot just fora del perímetre del parc i l’extracció dels recursos pogués començar. Uns quants observadors que van ser presents a les reunions asseguren que hi havia membres del comitè que van expressar reserves relatives a la protecció mediambiental, però en últim terme no volien que se’ls pogués acusar de no voler que els africans sortissin de la pobresa o de preocupar-se més dels animals que de les persones. Molts auguren que el destí de Virunga serà molt semblant.

EL PERILL DEL PRECEDENT

El govern congolès no s’ha pronunciat oficialment sobre el tema. Molts observadors afirmen que el president Joseph Kabila espera saber quant petroli hi ha a Virunga. Sospiten que si hi ha milers de milions de barrils, com a Uganda, el país veí, el govern congolès modificarà els límits de Virunga o potser el batejarà amb un altre nom i establirà un parc nou que no inclogui el llac Eduard. “Es tracta d’una lluita no només a favor del parc nacional més antic de l’Àfrica sinó també pel compliment del Conveni sobre la Protecció del Patrimoni Mundial”, afirma Guy Debonnet, que ha treballat al Centre de Patrimoni Mundial de la Unesco. “Si Virunga se’n va, el seguiran molts altres”.

El Congo té un ampli historial de riqueses espectaculars que ocasionen desgràcies espectaculars. Es remunta a fa més de 100 anys, quan els belgues van recórrer a la brutalitat per explotar el cautxú, l’ivori, el coure i altres minerals del país. Més recentment, les milícies ugandeses i ruandeses han assassinat milers de persones per extreure el coltan i l’or que hi ha en territori congolès. Ara als habitants de l’entorn de Virunga els preocupa que pugui esclatar un nou conflicte per apoderar-se del petroli.

Paluku Mukosa Minos és pescador i assegura que soldats de les forces governamentals van apallissar fa poc dos amics seus i els van matar perquè s’oposaven a les prospeccions petrolíferes. Minos i altres pescadors fan referència als askari wa SOCO (soldats de SOCO), mentre que un oficial de l’exèrcit congolès assenyala elements corruptes en el si de les tropes. “Alguns soldats accepten diners de SOCO”, afirma el capità J.B. Bukasa, i afegeix que es tracta de denúncies de les quals es té plena constància. “Aquest és el problema: tot és qüestió de diners. I SOCO en té molts”, diu el capità.

En un nou documental titulat Virunga, imatges gravades amb càmera oculta revelen presumptament que un oficial de l’exèrcit congolès intenta subornar un dels guardes del parc. En una altra escena, l’oficial congolès presenta el guarda a una persona que diu que és assessor de seguretat de SOCO, que li entrega un sobre “només en senyal d’agraïment”. El mateix guarda, Rodrigue Mugaruka Katembo, afirmava fa poc en una entrevista que un temps després va intentar evitar que uns operaris instal·lessin una antena encarregada per SOCO a l’interior del parc. Assegura que uns militars congolesos el van segrestar i li van cremar el cuir cabellut amb cigarrets, fets documentats en un informe de Human Rights Watch. “Deien que sóc l’enemic”, explica Katembo.

SOCO nega qualsevol implicació en casos de violència i els seus advocats han criticat el documental perquè ofereix, diuen, una imatge “partidista, imprecisa i poc representativa”. Afirmen que les imatges de càmera oculta “no proven de cap manera” les denúncies de suborn. Al mes de juny l’empresa va firmar, juntament amb WWF, una declaració conjunta en què es comprometia a no dur a terme perforacions a Virunga “llevat que la Unesco i el govern de la RDC estiguin d’acord que les activitats esmentades no són incompatibles amb la condició de Patrimoni Mundial del parc”. SOCO ha afirmat igualment que no perjudicarà les zones d’amortiment adjacents als llocs declarats Patrimoni Mundial.

“Teníem un punt a favor molt significatiu i de cop es va esfumar -comenta Joana Natasegara, productora del documental-. En la declaració s’assegurava que Virunga estava fora de perill, que SOCO se’n retirava i tothom podia centrar-se en una altra lluita”. Ara els dirigents de WWF reconeixen que difícilment es pot dir que la pugna per Virunga sigui història. SOCO encara no ha renunciat al permís d’explotació ni s’ha compromès a retirar-se’n incondicionalment. “Deixen la porta oberta”, opina Zach Abraham, director de campanyes d’abast mundial de WWF. De tota manera, comenta que “hi ha tantes lluites que s’estan perdent al planeta que si no se celebren les victòries es perd una oportunitat important”. “Has de recordar al públic que val la pena lliurar aquestes batalles”, exhorta, i afegeix: “Virunga és un dels llocs més increïblement bonics que veuràs en tota la vida”.