New York TimesAla seva casa plena d’antiguitats de Little Bras d’Or, John Brennick obre una capsa per mostrar-nos una cartera llustrosa de pell de foca que un avantpassat seu va omplir de papers valuosíssims fa més d’un segle. El document més important és damunt d’una taula: una concessió de terres del rei Jordi III del Regne Unit que data del 1818 i porta un segell de cera d’un to taronja llampant en gran part intacte. No hi ha cap dubte que l’ancestre de Brennick, Francis Young, va existir, i n’hi ha pocs sobre qui va ser: un veí pròsper d’Indian Village -el nom amb què es coneixia llavors Little Bras d’Or- que va anglicitzar el seu nom per obtenir la concessió dels terrenys.

El fet d’adoptar una identitat britànica el va ajudar a escapar del destí dels seus coetanis indígenes, que s’amuntegava en reserves. Tanmateix, haver esborrat el seu passat de nadiu també va privar generacions del seu llinatge de gaudir dels drets que els tractats signats amb els colons els reconeixien en tant que indis, nom amb què encara avui s’anomenen les Primeres Nacions del Canadà als textos jurídics.

Molts dels descendents de Young pressionen perquè se’ls reconegui com a micmac, la nació indígena de la costa atlàntica del Canadà amb la qual Young té vincles ancestrals. “Ens van robar”, diu Nancy Swan, una cosina de Brennick que encara és propietària d’una part de la concessió original de terres de Young. Swan ha adoptat el nom micmac de Nastasi i assisteix a les assemblees micmac abillada amb roba tradicional. Encapçala un col·lectiu amb centenars de socis anomenat Little Bras d’Or Indian Association, que lluita pel reconeixement oficial dels seus integrants com a indis.

I és que aquesta no és una qüestió merament sentimental. Per llei, el govern federal està facultat per concedir la “condició d’indi”, que dóna dret a una targeta que confereix al titular una sèrie de privilegis, entre els quals hi ha exempcions fiscals, el dret de caçar i pescar sense llicència i, en alguns casos, de treballar als EUA sense necessitat de visat. Aquests privilegis poden equivaler a milers de dòlars nord-americans anuals per persona i costen al govern desenes de milions de dòlars a l’any.

De moment, però, Swan i els seus cosins no han tingut sort. Han hagut de fer front a una muntanya d’escepticisme i normes canviants per aconseguir que la seva reivindicació s’obrís pas entre la burocràcia del Canadà. Qui és reconegut com a indi i qui no -i qui té el dret de decidir-ho-és un afer enormement complicat que suscita debats encesos. Molts membres de les Primeres Nacions afirmen que el govern federal no hauria d’intervenir en la segmentació de la identitat i que haurien de decidir els mateixos pobles indígenes. Mentre lluiten als tribunals per fer valer drets que recullen tractats entre colons i indígenes llargament ignorats, el control dels recursos, des dels crancs fins al coure, està en joc. La mateixa supervivència de les Primeres Nacions depèn de com se les defineixi.

Durant segles el Canadà ha aplicat una política d’assimilació forçada i extermini deliberat per eradicar les Primeres Nacions del seu territori, començant per les recompenses per cabelleres i assolint el paroxisme amb el Sistema d’Escoles Residencials, que un cap d’Afers Indis va qualificar com “la solució final al problema indi”. Tot i això, des dels anys 50 organitzacions d’aborígens cada cop més organitzades i actives han lluitat als tribunals pel reconeixement dels drets consagrats als tractats. Això ha fet que algunes Primeres Nacions visquessin un auge econòmic i que augmentessin les reivindicacions de ciutadans que volien obtenir els privilegis inherents a la condició d’indi.

El Canadà reconeix oficialment 634 Primeres Nacions, a les quals pertanyen gairebé 900.000 habitants, un 2,3% de la població. Parlen llengües pertanyents a gairebé una dotzena de grups lingüístics, des del micmac de la costa atlàntica al dene dels Territoris del Nord-oest. Els inuit de l’extrem nord o els mestissos no formen part de les Primeres Nacions.

A l’altra banda del gris de la pedra pissarra de l’estret de Cabot, a la ventosa Terranova, un cosí llunyà de Swan, Jasen Benwah, assegura que també és descendent de Francis Young. “Estem emparentats amb la mateixa gent -diu Benwah-. És un llinatge reconegut”.

Però, a diferència del que passa a l’illa del Cap Bretó amb Swan, a Benwah sí que se li reconeix la condició d’indi. Forma part del consell que governa un grup de micmac de Terranova a qui es va atorgar el reconeixement el 2011. Els seus ancestres micmac van emigrar a Terranova des de Cap Bretó al segle XIX, la majoria per fugir de l’ocupació dels colons britànics. La diferència en la seva condició jurídica posa de manifest la complexitat de la identitat de les Primeres Nacions.

L’extensa illa de Terranova, que supera Grècia en extensió, va continuar sent una colònia britànica quan la resta del Canadà es va emancipar com a federació independent el 1867. No es va incorporar al Canadà fins al 1949, amb la condició que cap dels seus pobles no s’inscrigués al cens com a indi.

Posteriorment, els micmac de Terranova van lluitar durant dècades perquè se’ls concedís la condició d’indis d’acord amb la llei sobre els indis. Finalment, el 1985 es va reconèixer la condició d’indi a una banda -així s’anomenen les comunitats indígenes individuals-. Les nou bandes de micmac de Terranova restants van unir forces i van seguir batallant durant dècades. Van avenir-se a ser agrupades en una sola banda -els qalipu, que significa caribú en micamc-, amb drets limitats i sense que se’ls concedís un territori com a reserva.

El govern va establir un procediment d’inscripció i esperava que uns 10.000 micmac de Terranova sol·licitessin inscriure-s’hi. Es van rebre més de 100.000 sol·licituds, una quantitat que afectava molt negativament la recaptació fiscal en una província que té poc més de mig milió d’habitants. Després d’haver concedit la condició d’indi a gairebé 30.000 persones, el govern va suspendre el procés, va anunciar que les sol·licituds que encara no s’haguessin examinat quedaven en llista d’espera i va engegar una revisió exhaustiva de les que ja havien sigut aprovades. El més probable és que molts dels ciutadans que ara tenen reconeguda la condició d’indi la perdin un cop acabi la revisió al gener, segons ha comunicat l’executiu.

El resultat és un collageconfús d’identitats oficials de Terranova. Perry Sheppard, un operari de maquinària pesant de Lark Harbour, no ha aconseguit que el reconeguin com a micmac, però el seu fill sí. En un sopar recent a Port aux Basques, Sheppard pare explica que el seu fill es va estalviar milers de dòlars d’impostos quan es va comprar una nova camioneta per la seva condició d’indi. Quan Sheppard pare es va comprar la seva, en canvi, va haver de pagar tots els impostos.

Molts dels micmac de Terranova no tenien ni idea que tenien avantpassats indígenes fins que el govern es va avenir a reconèixer aquesta situació oficialment i va començar la cursa per sol·licitar la condició d’indi i les prestacions a què dóna dret.

Pam Palmater, una advocada micmac que ha escrit extensament sobre la identitat de les Primeres Nacions, afirma que hi ha centenars d’organitzacions de tot el país que tenen reivindicacions semblants a la de Swan. És del parer que el govern es va equivocar en fixar uns criteris tan laxos per als micmac de Terranova i que no és probable que hi torni. De tota manera, sosté, el problema de veritat és el mateix concepte de la condició d’indi.

Malgrat la cessió en el cas dels micmac de Terranova, molts crítics esgrimeixen que, en últim terme, la llei sobre els indis té com a objectiu acabar amb l’existència jurídica de les Primeres Nacions i deslliurar el Canadà de les obligacions seculars que recullen els tractats entre indígenes i colons.

Segons la llei sobre els indis, si dues generacions successives d’una família contrauen matrimoni amb persones que no tenen la condició d’indi, la tercera generació perd del tot la condició en termes generals (el govern canadenc ha presentat un projecte de llei al Parlament per modificar lleugerament aquestes disposicions, principalment per eliminar les diferències en el tracte entre homes i dones). Palmater assegura que, atesos els alts índexs de matrimonis amb persones que no pertanyen a la comunitat, totes les Primeres Nacions estan condemnades a desaparèixer en un període d’entre 75 i 100 anys.

“A tots se’ns diu indis, però no som indis”, afirma Terry Paul, cap de la banda membertou dels micmac de la localitat de Sydney (Nova Escòcia). Paul explica que l’àmplia categorització d’indi no té en compte les variacions culturals entre les diverses nacions ni reconeix les diferències entre els diversos tractats que cadascuna de les nacions ha subscrit. “Volem que se’ns reconegui com a micmac -diu-, no com a indis”.