Vull tocar el cel

Tenen por els enxanetes? Què en pensen els pares? Parlem amb algunes nenes que han fet història els últims anys fent d’enxanetes per conèixer la seva passió pels castells i com s’entrenen

Les gralles sonen i la plaça de la Vila de Vilafranca del Penedès manté un silenci expectant. De la porta de l’ajuntament en surt un grup de nenes amb cascos vermells, duen les dents protegides amb una funda de color fosforescent i els cabells recollits. Maria Mhaf, enxaneta dels Castellers de Vilafranca, es retoca les trenes i es col·loca bé el casc. De fons, se sent la veu de Pere Almirall, el cap de colla, que dicta les ordres a seguir. Som a l’agost del 2013. La Faouzia, la mare de la Maria, recorda el primer dia que la seva filla li va dir que volia ser castellera. Era una tarda, a la sortida de l’escola. Aquell dia, a classe, havien estudiat el món casteller, i la Maria es va emocionar tant que no va parar d’insistir als seus pares que ella volia fer castells. Alguna cosa semblant li va passar a Paula Tejedor, enxaneta dels Minyons de Terrassa, que recorda com, amb dos anys i encara al cotxet, va veure una diada castellera, i com, amb el poc vocabulari que tenia, va demanar als seus pares que ella “volia ser allà dalt”.

El cas de la Maria i de la Paula no és corrent dins el món casteller, segons explica Guiu Jaén, cap de canalla dels Castellers de Sants, que classifica les enxanetes en tres categories. D’una banda, hi ha les enxanetes filles de castellers, a qui ningú obliga a pujar però com que ho han viscut tota la vida normalitzen la pràctica. De l’altra, hi hauria les filles de mares o pares divorciats que busquen una activitat de tarda, amb el problema que, segons Jaén, hi ha poca implicació per part seva, ja que no han triat l’activitat ni assisteixen regularment als assajos. I finalment hi ha un tercer grup, que “són les més cracs, perquè n’hi ha poques” i perquè entren a la colla per voluntat pròpia, i sovint lluitant contra les pors de la família, que, en un primer moment, s’hi oposa. Seguint aquesta línia, el més important per a Francesc Benet, cap de canalla dels Castellers de Vilafranca, és que la canalla tingui ganes de pujar castells per iniciativa pròpia, que observin qualsevol detall, no només tot el que se’ls explica sinó el que veuen al seu entorn. “És el cas de la Maria. És molt ambiciosa, té moltes ganes d’autosuperar-se. Té instint de líder, de ser la millor”.

El pare de la Paula, de tant anar als assajos, va decidir animar-se a fer castells, i ara es posa a la pinya en tots els castells en què puja la seva filla

La mitjana d’assajos d’una colla castellera és de tres dies a la setmana, un esforç per als components de la colla però especialment per a la canalla, ja que al dia següent han d’anar a escola. Guiu Jaén recorda els seus anys d’enxaneta i no sabria dir si per a ell i la seva família era un esforç. Des que té memòria recorda com cada divendres anava a assaig i es despertava l’endemà a Sant Pol de Mar: “Era rutina, no sé si era un esforç o no”. La Paula tampoc sap identificar si assajar tres cops per setmana i acabar a mitjanit és un esforç: “Les amigues del col·le van a dormir a les 9.30. Jo m’he acostumat a anar a dormir tard, al principi era molt estrany, però ara ja no”. Amèlia Botella, enxaneta dels Castellers de Sants, diu que quan es comença a fer tard seu i descansa fins que la criden per pujar al castell. “L’endemà sí que estic més cansada per anar al c ol·le, però estar amb les amigues i passar-m’ho bé em compensa”, explica. Entrepà en mà, la major part de la canalla sopen entre castell i castell i un cop a casa van directes al llit. La Faouzia acompanya la Maria a tots els assajos i actuacions: “Sempre vaig a veure’ls, és una cosa que m’emociona”. Des que la Maria va començar, és la Faouzia qui l’acompanya, perquè el pare de la nena té por. “Passa molts nervis i no pot fer-ho”, explica la Faouzia. En canvi, el pare de la Paula, de tant anar als assajos, va decidir animar-se a fer castells, i ara es posa a la pinya en tots els castells en què puja la seva filla. És un cas molt diferent del de l’Amèlia, que prové d’una àmplia família castellera, amb avis, tiets i pares castellers. La seva mare és subcap dels borinots, que és com popularment són coneguts els Castellers de Sants. L’Amèlia no va dubtar quan la seva família la va animar a fer castells.

A la plaça de la Vila la concentració del públic és màxima. El folre està col·locat, les manilles s’ajusten, el castell comença a pujar, la canalla agafa posicions i les gralles comencen a sonar. Les mirades dels espectadors s’alcen al cel. “Maria, amunt!”, crida el cap de colla.

Un risc controlat

Quan la Maria va començar a demanar de fer castells, els seus pares, la Foauzia i el Larbi, no ho veien gens clar, i sempre li responien negativament i deien que era “una cosa molt bonica però molt perillosa”. Els estudis, però, determinen que hi ha més risc d’accident al pati de l’escola que no pas dins l’activitat castellera.

Segons l’informe de la Coordinadora de Colles Castelleres de Catalunya, només el 4% dels castells alçats pateixen una caiguda i el risc de lesió en la canalla és dues vegades inferior al risc de fer-se mal en altres activitats esportives. Tot i això, és ben cert que, quan es produeixen, les lesions són de més gravetat. “He caigut moltes vegades, però només m’he fet mal una vegada”, diu la Paula. Va ser a Girona, quan el castell li va caure a sobre i es va fer mal a la costella: “Vaig anar a buscar el metge de la colla, m’hi vaig posar gel, em feia mal, però jo volia seguir pujant”. La Paula va continuar l’actuació i va coronar un cinc de nou i una torre de nou. En acabar va anar a l’hospital i li van trobar una fissura a la costella.


L’estudi també conclou que el fet que la canalla sigui qui més amunt puja no significa que siguin els que tenen més risc de lesió. Un dels elements indispensables per assegurar la protecció de l’infant és el casc. Des del tràgic accident de l’any 2006, quan una nena dels Capgrossos de Mataró que pujava el pis de dosos va perdre la vida, el casc es va començar a utilitzar de manera obligatòria en tota la canalla. Ho sap prou bé Emma Rodríguez, enxaneta dels Minyons de Terrassa, que va ser la primera nena de la història castellera a coronar el quatre de deu amb folre i manilles. Anys abans, però, l’Emma va passar uns moments delicats quan, sent una de les enxanetes estrella de la temporada, va agafar por a pujar tan amunt. Aleshores ella i la colla van decidir d’anar més a poc a poc i formar-se en seguretat. “Al cap d’uns anys em vaig anar mentalitzant que puc caure però que moltes vegades no em faré mal”, explica. Amb el temps va tornar a agafar la confiança que li ha permès coronar castells d’alta dificultat.

Emoció i adrenalina

Guiu Jaén porta 10 anys com a cap de canalla i té clar que el nombre de nenes supera el de nens: “La nena és més àgil, sap gestionar més la por, és capaç de dir «Em fa por però la supero»”. El mateix passa als Castellers de Vilafranca, on la major part de canalla que puja als últims pisos dels castells són nenes. Al tercer Fòrum Casteller, que va tenir lloc l’any 2013 a Valls, es va concloure que la introducció de la dona al món casteller ha permès augmentar la dificultat tècnica dels castells i fer possible la gamma alta de nou i deu pisos. I és des d’aquests pisos quan el terra es veu més lluny i petit, però totes les enxanetes entrevistades responen que no tenen por, amb unanimitat i sense vacil·lació.

L’Amèlia diu que quan està a punt d’enfilar-se té nervis i li fa mal la panxa

“Quan pujo a un castell penso si el podrem carregar i descarregar, si caurem o si ho aconseguirem... Penso moltes coses, però mai no tinc por”, diu la Maria amb determinació. Si cau, es torna a aixecar. I així fins a aconseguir el que vol. En la seva intensa mirada no es percep el dubte de qui tem el futur, i traspua la seguretat de qui no es deixa arrossegar per les indecisions. La serenitat que mostra la Maria és el que la fa ser una enxaneta especial. A vegades, quan acaba un castell, li baixa l’adrenalina i treu els nervis que portava acumulats, “però a dalt d’un castell mostra una serenitat que sembla que ho faci com si res, té un autocontrol molt gran”, diu el Benet. “Nervis, abans de pujar tinc nervis, però no tinc por”, comenta la Paula, que ha coronat castells d’alta dificultat com el tres i el quatre de deu. Una cosa semblant li passa a l’Amèlia, que diu que quan està a punt d’enfilar-se té nervis i li fa mal la panxa. “Però m’aguanto”, comenta la barcelonina, de vuit anys. “La canalla són els valents que pugen i coronen el castell, perquè si no... qui ho faria?”, es pregunta la Maria. Sense la canalla no seria possible fer castells d’alta dificultat. Dins un castell tothom és vital, però la canalla hi té el paper més important, ja que només quan arriben els pisos superiors i l’enxaneta fa l’aleta és quan la plaça crida i vibra d’emoció.

A la plaça tots els ulls s’alcen cap al cel, la Maria, que avui fa d’acotxadora, ja té la posició agafada, l’enxaneta escala el cim i alça la mà. L’eufòria s’apodera de la plaça, la gent s’abraça i es felicita. Els Castellers de Vilafranca acaben de fer història amb el primer 3 de 10 amb folre i manilles descarregat pels verds. El nom de la Maria forma part d’aquesta història. “Va ser un dels dies més importants de la meva vida”, assegura. Tant ella com la gent que l’envolta recorden aquell dia com un dels més especials que han viscut. La nena que un dia havia grimpat pels arbres tot somiant que tocava el cel el va acaronar, encimbellada en una de les construccions més importants de la història castellera. 

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT