HE VOLGUT DEIXAR LES DUES PARAULES EN ANGLÈS perquè són les que Hannah Arendt va posar de títol a un dels seus articles memorables, publicat el 1943, des de l’exili nord-americà al qual havia arribat fugint de l’Europa que proscrivia els jueus i que havia començat a exterminar-los: “Nosaltres refugiats”. És un text que parla dels refugiats en primera persona del plural, des de l’experiència pròpia. I que, per tant, no parla dels refugiats com un objecte cosificat, sinó com una identitat imposada des de fora. Per això no estranya que Arendt digui, just començar: “Abans que res, no ens agrada que ens diguin refugiats ”. Perquè ningú no és refugiat (com ningú no és immigrant), sinó que s’hi troba eventualment i en contra de la seva voluntat.

En aquests dies dramàtics per a centenars de milers de persones que busquen refugi a Europa, davant de la indiferència i el menyspreu, si no de l’hostilitat explícita, de les institucions europees i dels estats membres de la UE, els refugiats són objecte d’una doble cosificació que els anul·la com a persones: d’una banda, són objecte d’humiliació, violència, exclusió i rebuig per part dels organismes militars i policials que asseguren, diuen, les fronteres, complint servilment unes normatives comunitàries i estatals (algunes tan aberrants com les devolucions massives) respecte de les quals són el braç armat; de l’altra, els refugiats són també, entre part de la ciutadania europea, objecte de compassió i, sovint, excusa per a les efusions pròpies de les bones consciències, que alliberen el seu malestar amb l’expressió benintencionada de la seva pròpia incomoditat. En ambdós casos, tanmateix, els refugiats són els altres, aquells dels quals es parla, sobre els quals es legisla, i que reben la violència o la compassió com a objectes passius que no són convidats a la taula que decideix sobre el seu destí.

Arendt ens recorda, en primera persona, una veritat dolorosa, que ara cal tornar a recordar: “Els nostres amics ben just entenen que darrere les nostres descripcions dels temps passats d’esplendor s’hi amaga una veritat humana: que un cop vam ser persones per les quals algú es preocupava, que els nostres amics ens estimaven [...]. Hi va haver un temps en què podíem anar de compres i agafar el metro sense que ningú no ens digués que érem indesitjables”. Arendt ens recorda que la primera injustícia contra els refugiats és considerar-los diferents del que som nosaltres, oblidar que no només “un cop” van ser persones, sinó que continuen sent-ho ara, quan se’ls considera “refugiats”: perquè és com a persones, privades de la mínima dignitat, que ens interpel·len, amb l’exigència d’una resposta indefugible. I Arendt ens recorda també la brutalitat que implica privar els refugiats de veu, convertint-los en mera moneda de canvi del rebuig o la compassió.

Per això és urgent recordar la violència que converteix les persones en refugiats: “Quan vam perdre la nostra llar -escrivia Arendt- vam perdre la nostra familiaritat amb la vida quotidiana. Quan vam perdre la nostra professió vam perdre la nostra confiança de ser d’alguna manera útils en aquest món. Quan vam perdre la nostra llengua vam perdre la naturalitat de les nostres reaccions, la senzillesa dels nostres gestos i l’expressió espontània dels nostres sentiments”. Expulsats en terra estranya i fugitius per força, els refugiats no demanen compassió. Reclamen, només, justícia. Si callem, si no forcem el compliment d’aquesta justícia mínima de restitució a què ens obliga el deure inexcusable d’hospitalitat, la vergonya ens hauria d’acompanyar per sempre.