"Vaig estar tot el vol entre Manila i Barcelona plorant”, recorda Rosa Irasusta, de 68 anys. Era l’any 1980. Havia acabat la carrera d’educació infantil i portava gairebé un any treballant de mestra en una escola de Nueva Ecija (Filipines), on va néixer i on cobrava “una misèria”. Amb el que cobrava el seu marit per les escasses hores de feina que tenia i el seu sou no en tenien prou per cuidar i garantir una educació als seus tres fills -que en aquells moments tenien 18 mesos, 9 i 10 anys-. Un parent, que portava uns anys vivint a Barcelona, li va proposar que vingués a Catalunya, on treballant en el servei domèstic guanyaria, fàcilment, cinc cops més. Va dir que sí. Per pagar el viatge va haver de demanar un préstec de 10.000 pesos (l’equivalent a 187 euros o a les 31.000 pessetes de l’època) i posar com a aval la casa dels seus pares. “El més dur va ser haver de separar-me dels meus fills”, insisteix sense poder encara evitar emocionar-se 36 anys després.

Les primeres tres coses que li van xocar de Barcelona van ser l’idioma -“massa difícil”-, la forma de vida -“menys hospitalària” que a les Filipines- i el color de la pell de la gent. “Eren tots molt blancs!”, exclama. Només va trigar, però, quatre dies a trobar la seva primera feina. Era “d’interna” en un pis de la Diagonal propietat d’un metge i la seva dona, que tenien quatre fills. “Em van agafar perquè parlava anglès. Dormia allà, cuidava els nens, netejava, anava a comprar, preparava els àpats…”, recorda. El menjar va ser, precisament, un altre handicap, però, a diferència de la resta, s’hi va acostumar ràpidament. “A les Filipines només es menja arròs. La senyora -així l’anomena- fins i tot em va comprar una olla perquè me’l pogués coure, però als nens els feia espaguetis, pollastre fregit, verdura...” Cobrava 20.000 pessetes al mes (120 euros), que enviava quasi íntegrament al seu país: una part servia per cobrir les necessitats de la seva família i l’altra per pagar el deute del bitllet d’avió. “Em quedava 1.000 pessetes -6 euros-, i el meu únic caprici era comprar-me un cop al mes un croissant”, relata.

L’església i un pis situat al carrer Aribau on vivien una vintena de filipins, que anaven canviant, es van convertir en els únics vincles amb el seu país d’origen. “Ens reuníem allà cada dijous i cada diumenge per explicar-nos el que ens havia passat a la feina, recordar la nostra família o, senzillament, per estar una estona acompanyats”, diu. Amb els seus fills només hi parlava un cop al mes: “Els trucava des d’una cabina”. Deu mesos després, però, tipa que la família per a la qual treballava no respectés el seu dia de festa, va deixar la feina. “Descansava el diumenge, un dia important per a mi perquè sempre vaig a l’església”, matisa.

Segur que ets la meva mare?

Els filipins van començar a arribar a Espanya als anys 60 gràcies a la intervenció de l’Església catòlica, com explica el professor dels estudis d’Àsia Oriental de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) Joaquín Beltrán. Com que és l’únic país catòlic d’Àsia, l’Església va ajudar que dones d’allà vinguessin cap aquí a treballar en el servei domèstic per a famílies espanyoles de classe alta, que en ple franquisme també eren molt d’anar a missa. “Això va provocar, d’una banda, que es posés de moda entre la gent adinerada la contractació d’aquest personal i, de l’altra, que corregués el boca-orella entre les filipines. Així és com s’ha arribat a la situació actual”, explica el professor.

Entre Madrid i Catalunya es concentren el 75% de la població filipina que viu a l’Estat. El motiu és que és on hi ha més famílies amb un poder adquisitiu alt que demanen els seus serveis. Segons dades del ministeri de l’Interior del 2015, a Madrid hi ha 12.288 filipins amb targeta de residència, i a Catalunya 10.171, una xifra similar des del 2012. La tercera posició l’ocupen les Balears, amb 1.592. “És un col·lectiu molt feminitzat”, diu Beltrán. El 59% són dones -segons dades del mateix ministeri- i part dels homes que resideixen a Espanya ho fan gràcies al reagrupament familiar.

Aquest és el cas de la Rosa, que després de deixar la família de la Diagonal va tornar a trobar feina en el servei domèstic, però aquest cop com a “interina”. “Tenia un horari fix i no m’hi havia de quedar a dormir”, relata. El pis d’Aribau, que fins llavors era el seu punt de retrobament amb la resta de la comunitat filipina, es va convertir en la seva nova llar. Passats quatre anys i mig de la seva arribada a Barcelona va poder tornar de visita al seu país. “La meva filla petita, que ja tenia sis anys, no em coneixia i en lloc de dormir amb mi volia fer-ho amb la meva mare, que és qui la criava. Els primers dies em preguntava: «¿Segur que ets la meva mare?»”, diu resignada.

L'educació, l'herència que no es perd

La tornada cap a Barcelona va ser menys dura que el primer cop, perquè la va acompanyar la seva filla gran. “Volia que tingués una bona educació”, explica. Un any després venien a viure amb elles el seu marit i els altres dos fills. Per tenir més intimitat, la Rosa va deixar el pis d’Aribau i la família va anar a viure en un del Raval. Els dos fills més grans, però, només van estudiar un any. “Els va costar molt l’idioma i ho van deixar per dedicar-se a cosir bosses. La petita, en canvi, va ser la primera filipina que es va graduar a l’Escola Sant Francesc d’Assís”, diu amb orgull.

Trenta anys després la situació del centre, de titularitat concertada i cristià, és totalment diferent. S’ha convertit en l’escola de la comunitat filipina. Dels més de 200 alumnes, un 98% són d’aquest país. El motiu és que tot i que administrativament és al districte de l’Eixample, la seva àrea d’influència agafa la zona del Raval nord, que és precisament la part de Barcelona que té una concentració més elevada de població filipina. Sobretot l’entorn del Macba i el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB). “Són nens que acostumen a ser obedients, disciplinats, i no els agrada barrejar-se amb altres nacionalitats. Vénen a escola increïblement contents perquè acostumen a viure més experiències que quan són a casa, ja que els pares, a causa de les seves feines, tenen poc temps per a ells”, explica Neus Valls, la directora. Quan acaben l’ESO, la majoria estudien batxillerat i molts van a la universitat, on es decanten per estudis científics. “La crisi, però, també els ha passat factura i ha obligat alguns d’ells a deixar la carrera perquè no la podien pagar”, remarca Valls.

Que es decantin per l’àmbit científic no és casualitat. El professor de la UAB recalca que les Filipines són famoses pels seus estudis en medicina i infermeria: “Molts d’ells, un cop acaben la carrera, marxen als Estats Units, Anglaterra o Alemanya a treballar. És l’altre perfil d’immigració que té el país, molt més professional”.

El que és evident és que per a la comunitat filipina l’educació és important. “Fan l’esforç econòmic de portar els seus fills a una escola concertada. Només per posar un exemple, el 81% de les famílies van assistir a les reunions d’inici d’aquest curs”, detalla la directora de l’Escola Sant Francesc d’Assís. La mateixa Rosa ho corrobora: “Jo vaig deixar el meu país amb l’objectiu de proporcionar als meus fills uns estudis per donar-los un millor futur. L’educació val molt més que els diners, és l’única herència que no es pot perdre”. De fet, ella viu com un fracàs personal que els seus dos fills grans deixessin l’escola i que la petita, tot i acabar la carrera de filologia anglesa a la Universitat de Barcelona, s’hagi decantat per treballar de cambrera.

El Raval, el barri d'acollida

A Barcelona hi viuen, segons les dades de l’Ajuntament del 2015, prop de 8.500 persones de nacionalitat filipina -que representen un 3,2% de la població immigrant-, i el districte de Ciutat Vella en concentra un 53,5%, sobretot al Raval, on hi ha censats més de 4.000 filipins. “Tot i que moltes viuen a casa de les famílies per a les quals treballen, solen llogar pisos per als seus dies lliures al Raval, perquè és un dels barris amb l’habitatge més econòmic”, apunta el professor de la UAB. De fet, tots els moviments migratoris -detalla- segueixen el mateix procés: hi ha un pioner que arriba a un país, s’instal·la en un lloc determinat, comença a treballar, té èxit i crida la resta perquè també ho facin.

Sant Agustí, l'església dels filipins

En aquesta estreta relació entre els filipins i el Raval hi ha un protagonista clau: la parròquia de Sant Agustí. “La nostra església”, la defineix la Rosa. Situada a la mateixa plaça de Sant Agustí, ja fa anys que s’hi fan cada diumenge dues misses en tagal que omplen, sobradament, el seu aforament: 500 persones. Segons el professor de la UAB, és molt més que una parròquia, és el seu “centre d’articulació social”. La comunitat hi va cada dimecres, diumenge i dissabte a la nit, que és el dia en què es troben els diversos grups de filipins que hi ha a Barcelona -siguin catòlics o no- per fer xerrades, celebracions o tallers. De fet, un dels mossens filipins que va tenir la parròquia, el pare Abel, va ajudar a impulsar amb diversos immigrants el centre Tuluyan San Benito, l’associació més nombrosa de la comunitat filipina a Barcelona i que aquest octubre ha celebrat amb una gran festa a la parròquia el seu 30è aniversari. “Va néixer per donar resposta als abusos laborals que aquí patíem en silenci molts de nosaltres, perquè desconeixíem els nostres drets i no sabíem a qui recórrer”, explica la Rosa, que fa just un any que n’és la presidenta. Actualment compten amb la col·laboració de dos advocats que resolen els dubtes que tenen els nouvinguts.

En el seu cas -recorda-, a la casa on va fer d’interina, la seva propietària li regirava el bolso cada dia per comprovar que no li havia robat res. Un dia va dir prou i des de llavors es va dedicar a netejar cases per hores. Va arribar a compaginar 14 pisos a la setmana. Des de fa tres anys, però, ja està jubilada i sobreviu amb els diners de netejar alguna casa de tant en tant i una pensió de 400 euros al mes al pis del Raval, que ja és de la seva propietat, i que comparteix amb la seva filla petita, el fill d’aquesta filla i un altre nét a qui ara ella fa de mare, perquè la seva ha tornat a les Filipines. El seu marit és en una residència, també a Barcelona, perquè va patir un ictus. “¿Si vull marxar al meu país? No, la família de la meva mare -que va morir fa uns anys- són molt pobres i cada cop que vaig allà només volen diners, diners i diners. A més, a mi m’agrada viatjar i si torno no ho podré fer”, explica.

Convivència religiosa

El perfil d’immigrant filipina que arriba a Barcelona, però, no només és el d’una dona amb família com la Rosa: n’hi ha moltes que són solteres. És el cas de Nieves Cruz. Va aterrar a la ciutat amb només 24 anys, i ara ja en té 57. Venia de Pangasinan, on s’havia graduat en veterinària i on treballava d’agricultora. “Una cosina i una tieta em van dir que vingués cap aquí, que guanyaria més diners. Com que era soltera vaig pensar que no hi tenia res a perdre. Vaig demanar-li permís al meu pare i amb els diners que em va deixar vaig emprendre el nou camí”, explica.

Els primers trenta dies plorava matí, migdia i nit i va estar a punt de posar-se malalta perquè no volia menjar. Però amb la seva primera feina, el seu estat d’ànim es va capgirar. Va començar a treballar en una casa del carrer Urgell propietat d’un advocat i la seva dona, que tenien quatre fills i vivien amb l’àvia. De seguida va connectar amb la més petita, de pocs mesos, i amb la més gran, que li ensenyava a cuinar. “Vaig aprendre a fer patates fregides, pa amb tomàquet... Em vaig oblidar ràpid de l’arròs”, diu mentre se li escapa un somriure tímid. Primer li van fer un contracte d’estiu i després un de fix. Els dijous, quan feia festa, dormia a casa de la seva tieta i de la seva cosina, que viuen al Raval, i els diumenges totes tres anaven a missa, els primers anys a la catedral i després a la parròquia de Sant Agustí.

A la feina va conèixer la seva parella, un marroquí, practicant musulmà, que també formava part del servei domèstic com a electricista. Quan portava quatre anys aquí es va quedar embarassada. “La família per a la qual treballava em va dir que quan agafés l’alta tornés amb ells a casa, però el meu company no volia que amb la nena jo fos interna”, explica. La Nieves mai s’ha casat amb el pare de la seva filla perquè cap dels dos vol contraure matrimoni amb el ritu religiós de l’altre. “Quan vaig explicar al meu pare que era musulmà, ell, tot i ser molt catòlic, em va dir: l’important és que t’estimi i et tracti bé”, recorda. La filla, però, va ser batejada a la parròquia de Sant Agustí mentre el pare de la criatura l’esperava a fora del recinte.

Quan la nena va fer l’any, la Nieves va trobar feina “d’interina” en una casa de Balmes: “Treballava d’11 a 19 hores”. Però poc després va haver de canviar de casa perquè “la senyora”, que acabava de tenir un fill, buscava una treballadora de servei domèstic interna. El seu següent destí va ser un habitatge a l’avinguda Tibidabo. La propietària va adaptar-se al seu horari perquè pogués portar i anar a buscar la filla a l’escola. “Em va tractar molt bé. Avui encara mantinc el contacte amb totes les famílies per a les quals he treballat”, assegura. Però quan la seva filla va fer set anys li va dir que ja no es volia quedar a dinar a l’escola i va haver de deixar la feina. A partir de llavors, i seguint els passos de la Rosa i de la majoria de filipines que emigren, va dedicar-se a netejar cases per hores. “Guanyes més diners i ets més lliure”, assegura.

La Nieves: el motor de la família

Des que va aterrar a Barcelona, ara ja fa 33 anys, la Nieves cada estiu ha visitat la seva família a les Filipines. Ells viuen, en part, dels diners que durant tots aquests anys els ha anat enviant. De fet, els seus tres germans van poder estudiar gràcies a la seva ajuda econòmica. “A la meva filla sempre li deia: si no vols acabar treballant del que faig jo, has d’estudiar”, explica. Li va fer cas. És graduada en infermeria, tot i que ara treballa en una companyia d’assegurances.

Des dels anys 60, explica el professor dels estudis d’Àsia Oriental de la UAB, una part “molt significativa” del producte interior brut de les Filipines procedeix de les divises que envien els immigrants que són a l’estranger. “El nivell de desenvolupament econòmic, però, ha crescut molt poc, ja que, a diferència d’altres països sud-americans, que utilitzen aquests diners per desenvolupar serveis o el sector industrial, les Filipines els destina únicament al consum”, matisa Beltrán.

Actualment la Nieves s’està construint una casa al costat de la de la seva mare a Pangasinan. Tot i que l’objectiu de la majoria dels immigrants filipins és tornar al seu país quan es jubilin, ella, igual que la Rosa, ho descarta: “De moment no vull tornar perquè tinc la meva filla aquí, i ella és nascuda a Barcelona, una ciutat on he plorat molt però on també he format la meva família”.