A SANTIAGO DE XILE no tots els homes diuen on van a prendre cafè. La majoria ho fan d’amagat o amb col·legues de confessió, com si fos un moment de rebel·lia, d’interrupció amb la realitat. L’Angélica, una noia colombiana de 22 anys, és una de les cambreres que els entreté. Enfilada en uns talons i lluint un biquini serveix cafès en una de les cafeteries de vidres tintats del centre de Santiago. N’hi ha una a cada cantonada, són conegudes com a cafès amb cames i, tot i que els homes quan arriben a casa no en diuen res, els locals estan plens de clients a vessar quan acaben les jornades de treball.

L’Angélica va néixer a Cali, Colòmbia, i va ser la petita d’onze germans d’una família humil. Els seus pares volien que treballés per guanyar diners però ella va insistir a continuar els estudis després de l’escola. En desacord amb aquesta decisió, la seva família la va fer fora de casa als setze anys perquè tirés endavant sola. Al carrer va ser víctima d’abusos sexuals diverses vegades fins que finalment va aconseguir una beca que li va permetre llicenciar-se en turisme a Bogotà. Fa sis mesos va arribar a Xile i ara, a l’espera d’un visat que li permeti trobar feina regular, treballa al Cafè Black’s de cambrera. “El primer dia no vaig poder anar a treballar. Per a mi va ser molt difícil perquè mai havia treballat en una cosa similar, em sentia incòmoda per com els homes em miraven amb aquesta roba petitona, com si no haguessin vist mai una dona”, recorda angoixada.

Els cafès amb cames van néixer a Santiago a mitjans dels anys 90 després de la dictadura de Pinochet com a resposta a una societat assedegada de llibertats. Xile va ser el primer país que va patentar aquest tipus de locals comercials i, després de l’èxit del model, la idea es va exportar a altres països com Colòmbia i l’Argentina, tot i que no va aconseguir el mateix resultat. Els cafès amb cames van proliferar durant un procés polític fonamental per al país, la transició a la democràcia, i van començar a absorbir immigrants sota condicions de treball irregulars. D’aquesta manera el país es va construir la imatge a l’estranger d’un lloc exitós per trobar-hi feina encara que fos en un tipus de negocis precaritzats i fins i tot il·legals. El Barón Rojo va ser la primera d’una cadena imparable de noves cafeteries que, fins avui, s’han servit de la immigració com a nou fetitxe sexual i han cultivat l’objectivació de la dona. Sense servir alcohol ni oferir serveis extres, només cafè i begudes sense alcohol, aquestes cafeteries obren de dia i tanquen de nit. Sovint relacionats amb immigració il·legal i prostitució, els cafès amb cames s’han convertit en les cafeteries del pecat. Tot i que alguns són simples bars oberts al carrer amb cambreres vestides amb uniformes suggerents, ningú vol ser vist entrant o sortint d’un d’aquests cafès. Els clients neguen que hi vagin i les dones s’amaguen rere el segell de la discriminació.

UN IMANT PER A DONES IMMIGRANTS

De l’angoixa d’aquell primer dia ja només en queda el record. Ara l’Angélica té gairebé seixanta clients en total i camina pel local segura del paper que hi juga: “Em pregunten d’on sóc, quant temps fa que treballo... D’altres volen enamorar-me i em conviden a sortir però jo els dic que no. Jo vaig al que vaig i no els dono més explicacions”, explica la negra,com la coneixen les seves companyes. “El millor d’això -afegeix-és que guanyes diners cada dia, no has d’esperar a final de mes”. Ella, igual que la majoria de cambreres, cobra una mica menys del salari mínim xilè, 225.000 pesos (300 euros aproximadament), i el truc són les propines. “Generalment els homes et deixen entre 1.000 i 4.000 pesos, però te’n poden deixar fins a 20.000 o més només per estar parlant de la seva vida. Per això hi ha nenes que es tornen molt ambicioses, guanyen més que qualsevol oficinista”, dispara rotunda.

“Per prendre un cafè aquests homes poden anar a qualsevol lloc, però vénen aquí per mirar-nos i parlar perquè segurament no són feliços amb els seus matrimonis. És horrible estudiar tant de temps per acabar treballant aquí però per a mi només és temporal, perquè no tinc tots els meus documents i no em contracten enlloc”, explica l’Angélica. Espanya li va denegar un visat i l’Angélica va arribar a Xile amb l’objectiu d’obrir un restaurant. Però, com la majoria de les seves companyes, la necessitat de pagar les factures la va portar a treballar per diners fàcils.

Segons dades de l’Enquesta de Caracterització Socioeconòmica Nacional (CASEN) del ministeri de Desenvolupament Social de Xile, la immigració al país durant l’última dècada ha tingut un caràcter eminentment laboral. El 2013 més del 80% dels immigrants que vivien a Xile provenien d’altres països d’Amèrica del Sud, especialment del Perú, l’Argentina i Colòmbia. Els immigrants arribaven a Xile per l’estabilitat econòmica del país, que el 2013 va presentar una taxa d’ocupació del 71,9% d’estrangers respecte al 52,8% de xilens. Aquestes xifres tenen a veure amb el creixent procés de feminització de la immigració al país (l’enquesta CASEN publicava que més de la meitat dels immigrants van ser dones l’any 2013), especialment en el cas de dones del Perú, Colòmbia, l’Equador i Bolívia, els països d’on són la majoria de cambreres dels cafès. Com indica un informe elaborat el 2011 per l’Organització Internacional per a les Migracions (OIM), aquesta immigració femenina ha coincidit amb l’augment de la incorporació de la dona xilena al mercat laboral i la seva sortida del treball domèstic, que ha constituït un nínxol de treball per a les dones immigrants.

COMERCIAR AMB LES CAMBRERES

Bodi, biquini o roba interior amb unes sabates de taló alt. Aquesta és la indumentària per presentar-se a l’entrevista de feina d’un cafè amb cames de Santiago. “No prenem les mides de les noies sinó que les observem. Mirem com es mouen, com interactuen i els fem una prova de dos dies. Llavors preguntem als clients i decidim què fem”, explica Rafael Inestroza, responsable de la imatge corporativa de diversos cafès. I afegeix: “La majoria de les dones estan operades però als cafès de categoria a vegades vénen noies amb poc pit que tenen potencial i el cap decideix arreglar-les. Paguen l’operació i els fan un contracte d’exclusivitat”. Un cop firmat el contracte, es pensa la posició que ocuparà per treballar. En el cas del Cafè Black’s, les estrangeres són a l’exterior per atreure clients i les xilenes a l’interior, ja que, segons Inestroza, “tenen una interacció més local amb els homes”. Tot és qüestió que quan s’obrin les portes al públic el ritme sembli fluid: “És com llogar l’espai a les noies. A la barra principal hi posem les que venen més o les noves, perquè es vegin. Després hi ha noies que tot i que tenen condicions per ser a la barra no queden bé perquè són molt baixes i les posem a la pista”, explica Alex Mena, cap del Cafè Black’s.

Internet ja constitueix una realitat paral·lela on tot es comenta i els cafès amb cames no se n’escapen. Diversos fòrums agrupen clients que parlen sobre quines cambreres són millors en funció de les expectatives de cada un. Perquè no totes les cafeteries a Santiago són iguals pel que fa a la relació entre cambreres i clients. Els clients més habituals diuen que els establiments cèntrics solen ser més reservats, mentre que a la perifèria les dones van més lleugeres de roba. “Hi ha moltes inspeccions de policia, per això no tenim noies menors d’edat. Als locals situats més a la perifèria sí que hi pots trobar menors perquè la policia no hi arriba”, comenta Inestroza.

UNA SOCIETAT MOLT CONSERVADORA

Si no fos pel caràcter servicial, alguns podrien pensar que aquestes cafeteries van significar un pas de la dona cap a més llibertat. Els cafès amb cames s’han instal·lat a Santiago com una particular combinació entre el mercantilisme d’un negoci a la ciutat i l’altruisme de la dona cap a l’home que busca consol en un espai públic però prou privat per no perdre la seva masculinitat. “No hi ha res que alimenti més que la il·lusió. Tinc amics que han passat mals moments i sempre acaben aquí, perquè encara que sigui fals reben afecte. La idea d’alguna cosa és molt més potent que la realitat, per això vénen”, comenta un client esporàdic del Cafè Haití. Avui va acompanyat d’un amic més jove que, segons diu, és el primer dia que entra a una d’aquestes cafeteries. “Em va convidar el meu col·lega i vaig decidir venir. No havia tingut l’oportunitat de fer-ho abans perquè vinc d’un cercle molt conservador en què aquests llocs són tabú”, confessa el novell, que voreja els vint. I afegeix, observador: “Crec que hi ha clients que realment es pensen que són especials per a les cambreres i això em fa pena. Semblen homes sols, casats, però sols al matrimoni, que vénen a buscar consol, fals afecte, i el compren sabent que és mentida. Ho trobo molt trist”.

Durant els últims anys Xile s’ha caracteritzat pel fet de ser una de les economies més desenvolupades de Llatinoamèrica. Els seus bons resultats, sumats a les crisis econòmiques que han colpejat fortament Europa, els Estats Units i altres països de l’Amèrica Llatina l’han convertit en un destí atractiu per emigrar, especialment per als que viuen a prop del país.

Segons l’Índex de Progrés Social 2015, elaborat per l’organització Social Progress Imperative, Xile és el segon país de Llatinoamèrica amb millor capacitat per satisfer les necessitats bàsiques de la seva població i generar les condicions i oportunitats necessàries perquè els ciutadans assoleixin tot el seu potencial. No obstant això, en termes de tolerància i inclusió, Xile baixa posicions i se situa al darrere de l’Argentina, Costa Rica i l’Uruguai. El fort pes que té la religió sobre la societat xilena ha incidit directament en la percepció de la identitat femenina, que s’ha construït en gran mesura en referència a la noció d’altruisme, relacionada amb el catolicisme i la seva visió de la dona.

“Perdona, faràs fotos? Avisa’m si entres amb la càmera perquè llavors vindré un altre dia”, pregunta intranquil un noi a l’entrada del Cafè Black’s. És de l’Opus Dei, estudia dret i quan es vol distreure ve al cafè: “Si algú em veiés aquí no em donarien feina, a Xile la imatge és molt important”, insisteix nerviós. Li passa pel costat un client que surt del local. Aquest, però, sembla més relaxat: “Parlant clar, si vols buscar alguna cosa amb les noies hi ha un altre tipus de locals, crec que els cafès estan molt estigmatitzats. Jo tinc parella, treballo en una mina i això em serveix per distreure’m”, dispara. “La societat xilena encara és molt conservadora i està mal vist entrar a aquest tipus de cafeteries”, comenta encenent-se un cigarret.

DARRERE DEL CAFÈ I LES CAMES

L’Angélica treballa al Cafè Black’s de tres del migdia a nou del vespre els dies entre setmana. Vestida discretament amb roba esportiva surt del seu apartament i enfila el camí a la feina. Ja dins el cafè entra al vestidor, on es troba amb la resta de noies. Les rivalitats no es dissimulen i l’ambient desprèn tensió. Atapeïdes en un espai de poc més de tres metres quadrats amb bany inclòs es canvien de roba i s’arreglen per atreure clients. Abans de sortir a la pista un cartell adverteix: “Multa per asseure’s a la barra de 2.000 pesos”.

Una vegada distribuïdes a les seves respectives posicions comença la venda. Ja no queda res de la pretesa discreció d’abans d’arribar al local. Passen uns minuts i, de sobte, ve una de les cambreres. És xilena i mentre recull les seves coses a la barra xiuxiueja d’esquena a la resta: “En realitat totes tenim por que els nostres familiars sàpiguen que treballem aquí, no fem altra cosa que servir cafès però estem molt estigmatitzades i fartes del rebuig”.