DESPRÉS DE VIURE DURANT MÉS DE 25 ANYS sota un fred extrem, ventades fortíssimes i treballant durant 24 hores, el primer laboratori a l’Antàrtida que va tenir Espanya i que van crear científics catalans ha tornat a casa. Va néixer gràcies als grans esforços i la tossudesa de quatre investigadors vinculats al CSIC, Josefina Castellví, Agustí Julià, Joan Rovira i Anton Ballester. Als anys 80, davant la reiterada negativa del govern espanyol a posar mitjans per investigar a l’Antàrtida, van decidir pujar a un vaixell polonès i anar en tenda de campanya al gran continent blanc, per buscar-hi un emplaçament per construir la base científica que a partir d’avui, ja jubilada, es pot visitar al CosmoCaixa. El lloc escollit va ser l’illa Livingston. “Us podeu imaginar el fred que feia en un espai que és un autèntic laboratori natural”, explica Castellví, que durant 6 anys va ser la primera dona directora d’una base a l’Antàrtida en substitució de Ballester, que tot i haver sigut una peça clau per a la base no va poder assumir el càrrec perquè va patir un ictus.

RECORDS DEL PASSAT

Tant el camí d’anada com el de tornada del laboratori han sigut tortuosos. Un cop determinat l’emplaçament, els investigadors van tornar amb la clara intenció de construir una base amb el seu laboratori. El primer que van fer va ser encarregar el mòdul prefabricat del laboratori a una empresa de contenidors de Tarragona. “Quan el vam veure vam pensar que sortiria volant amb el vent, però el vam collar amb formigó i ha aguantat totes les inclemències”, explica Castellví. A continuació van anar a comprar la base (l’habitacle on viuen els investigadors) a Finlàndia, a una empresa acostumada a fer construccions al pol Nord. Tot plegat, ho van dur fins al port de Vigo, on van aconseguir que un vaixell ho portés a l’Uruguai i, d’allà, a l’Antàrtida. En aquells moments també es va despertar de cop i volta l’interès del govern espanyol per l’Antàrtida. “A Espanya no li va interessar mai fer coses a l’Antàrtida. Ballester portava 17 anys lluitant i tot va ser negatiu fins que, quan el Tractat Antàrtic estava a punt de fer 30 anys i s’havia de renovar, va córrer la veu que el continent es partiria entre els països que en formaven part, cosa que no s’ha fet mai, i espero que no es faci, però això va interessar a Espanya”, recorda Castellví. Un dels requisits fonamentals per ser part del Tractat era fer recerca. “Ens van demanar que féssim en dos mesos i mig el que no s’havia fet en anys, però calia aprofitar-ho”, afegeix. Així, Espanya va entrar al Tractat.

El camí de tornada del laboratori fins al CosmoCaixa tampoc ha sigut fàcil. “Hem tingut totes les dificultats del món”, explica Castellví, ja jubilada. Va saber per casualitat que s’estava desmantellant perquè la base es renovava. “El volia portar, però tothom em deia que era ferralla, que es desmuntaria”, diu. No es va rendir. Va aconseguir que el mateix vaixell que va portar els laboratoris nous portés el mòdul històric fins a Ushuaia, a l’Argentina. Allà es va passar mesos a la intempèrie. En un context de crisi, el CSIC va dir a Castellví que, si volia portar el mòdul, endavant, mentre no demanés diners. El Zoo de Barcelona va posar recursos per dur-lo fins al port de Barcelona, on s’ha passat anys fins a arribar al CosmoCaixa.