22/11/2015

El canvi climàtic no ven

4 min
El canvi climàtic no ven

ELS ATEMPTATS DE PARÍS i el seu tractament polític i mediàtic anticipen la dificultat del repte que es viurà, també a París, amb la gran cimera sobre el canvi climàtic.

Avui un problema que planteja un recorregut, en el passat i en el futur, una mica més llarg que el que dóna de si una setmana laboral es converteix en un problema irresoluble. Ni el debat polític ni el debat mediàtic tenen nivell i visió per afrontar res que vagi més enllà d’un temps limitat.

Als polítics, atabalats per conservar el poder, els preocupen més les pròximes eleccions -el vent gèlid que senten al clatell quan comença el combat electoral- que pensar el món tal com és i, consegüentment, tenir la fortalesa d’ocupar-se’n.

El debat mediàtic pateix la mateixa malaltia i només s’interessa per les quotes d’audiència i la quantitat de diners que els permet guanyar l’impacte comercial de les seves emissions. “Cada taula, un Vietnam!”, deia Huertas Claveria incitant els redactors a lluitar per conèixer i fer pública la veritat. Avui, el que excita les redaccions és: “Estem arrasant!” ¿En quina direcció? Això no té cap importància. Només cal que la gent estigui enganxada, que s’exciti, que gaudeixi, que no canviï de cadena... “M’han piulat dues mil persones!” Visca: dues o tres paraules, dues mil piulades. El pensament simple funciona de meravella.

A cada taula, a cada plató, hi ha aquests dies la Torre Eiffel convertida en el signe de la pau. Fins a la setmana que ve. Si aneu a l’estació d’Atocha, a Madrid, veureu com el monument a les víctimes del terrorisme de l’11-M s’ha desmanegat sense que ningú se n’ocupi... Avui, les víctimes són de durada limitada. Només l’oportunisme polític manté viva la memòria.

Però tornem a París. Vist el tractament polític i mediàtic que han provocat els últims atemptats, en què ningú sembla interessat a afrontar les raons geoestratègiques i econòmiques que hi darrere del nostre món en guerra permanent -de fet, és el mateix escenari, amb molt poques variacions, que hi havia després de les massacres de l’any passat-, vista la lleugeresa del debat públic, controlat per la política, les enquestes i el comerç, la pregunta és prou simple: ¿som realment capaços de prendre decisions sobre el canvi climàtic, un assumpte que ens destrueix amb una lentitud quasi imperceptible, si corregir-ho significa frenar el creixement econòmic i canviar la manera de viure, especialment pel que fa a l’explotació dels recursos naturals?

En parlava amb una jove periodista que prova de fer un “periodisme compromès” i viu l’aventura de crear un nou mitjà d’informació a la xarxa. Em deia que si un dia obres un diari, revista, portal o el que sigui amb un titular sobre el canvi climàtic, la reacció és automàtica: caiguda radical de l’audiència. Desinterès total. Massa complex? Massa avorrit? Massa veritat? Hi falta carnassa? Costa de llegir i d’entendre? S’ha de llegir més d’un paràgraf per saber de què va?

Imaginem-nos, doncs, com ho enfocaran els nostres polítics a París.

L’informe base sobre el qual es treballarà ofereix tres missatges prou clars: el primer és que el canvi climàtic s’està produint per l’activitat humana. És un escalfament global que multiplica fenòmens extrems com les inundacions, la pujada del nivell del mar, la sequera, la desertització... També provoca pobresa, guerres i fam. Moltes de les guerres actuals, per exemple, ja tenen com un dels motius principals la dificultat per accedir a l’aigua.

El segon missatge és que cal actuar ràpid.

El tercer missatge afirma que encara disposem de mitjans, recursos i capacitat per canviar la situació i construir un futur millor per als nostres fills i els fills dels nostres fills.

Quin és, doncs, el principal obstacle? És el mateix que fa que no es prenguin decisions sobre la deriva bèl·lica del món, per la dificultat d’abordar complexitats que volen temps, coneixement, compromís i generositat.

Els pragmàtics tocats per un punt de cinisme pensen que fins que la lluita contra el canvi climàtic no sigui un negoci per a les principals indústries que el provoquen i les economies dels països rics, no hi haurà pacte entre indústria i política. Aquest pacte, evidentment, s’enfot de la ciutadania que viu a l’altre costat dels nostres murs. ¿S’ha plantejat mai que les indústries contaminants dediquin part dels beneficis, per exemple, a la sanitat pública, o als pastors nòmades del Sahel, que veuen com s’assequen els seus pous? El que sí que pot passar -i passa-és que una empresa que durant anys ha venut, per exemple, mines a un país en guerra després rebi els contractes per desactivar-les.

Els il·lusos esperançats pensem que és el moment de canviar de polítics: llençar-los al cubell del reciclatge i aprofitar aquests materials degradats per recuperar el que enteníem per política quan érem demòcrates: una vocació de servei a la comunitat, una visió, una feina temporal, dura, molt dura, que s’agraeix. “Moltes gràcies, passi-ho bé, no cal que s’hi quedi tota la vida, que se li escalfaria el cul”.

stats