L'Anna Maria Malla i en Miquel Callol van néixer a Barcelona i es van conèixer ballant sardanes el 1945. Ella estava estudiant per ser bibliotecària i ell s’havia establert a Sant Feliu de Llobregat, en un negoci de metalls manufacturats. A la primavera, l’Anna Maria va anar unes setmanes a fer pràctiques a Calella, a la Biblioteca Popular Costa i Fornaguera. Abans que hi arribés, ell ja li havia escrit una carta perquè se la trobés quan arribés:

“1 d’abril del 1945. Ja ho veus, Anna Maria, [...] amb tot el cor, et donc la benvinguda i et desitjo que la teva estada ací et sigui ben agradable i plaent, tant com solitària i lenta serà la meva vida en aquests dies que tu estaràs lluny de mi... Lluny de tu no, perquè ja he fet tard per treure del meu pensament els teus ulls clars, el teu cabell d’or fi i la teva bondat infinita. Tot esperant carta teva, s’acomiada el teu, ben teu, Miquel”.

De tant en tant en Miquel visitava els pares de l’Anna Maria per si també havien rebut carta: “5 d’abril de 1945. [...] Tot anant a casa teva els carrers de Sant Gervasi els vaig trobar més deserts que de costum. I no perquè no hi hagués gent, sinó perquè hi mancaves tu. Sí, Anna Maria, sentia un buit tan gran al meu voltant que si en aquell precís moment hagués tingut un mitjà que m’hagués facilitat la manera de volar al teu costat, creu que l’hauria aprofitada”.

El mes següent, l’Anna Maria va viatjar fins a Madrid amb les companyes de l’Escola de Bibliotecàries de Barcelona. En Miquel li escriu: “25 de maig de 1945. Anna meva: la teva primera carta, tan esperada per mi, m’ha omplert de joia i m’ha donat l’alè de vida que tant necessitava. Ho dic sense exagerar, creu. I és que cinc dies sense veure’t ni tenir notícies teves, és molt per mi. [...] Admeto que estimant-me molt, no m’estimes més del 50% del que t’estimo jo. Hi estàs d’acord? Si no hi estàs procuraré fer-te un deu per cent de descompte”. I després d’explicar-li com l’atabala un inspector de la Mútua, s’acomiada amb el fervor habitual. L’endemà, en Miquel hi torna. La impaciència el fa ironitzar sobre el temps que triga el correu des de Madrid: “Estimada, tot dinant avui dissabte acabo de rebre les teves cartes de dimarts i dimecres passat. Aquests correus d’Espanya, com totes les demés coses... més val que no en parlem! [...] Em preguntes què és de la meva vida. Com vols que sigui sense tu? Un desert immens sense ni una trista palmera o bé un mar grandiós sense vaixells! [...] Aquestes absències, però sobretot la d’ara, m’han fet adonar del molt que em fas falta. Tanta, que ni jo mateix me’n sé avenir. [...] El teu espectacular desmai m’ha impressionat. De veres que m’hauria agradat filmar l’escena. Ja et veig tota estirada en el silló de Carles II amb la Campeny fent-te fregues i les demés estirant-te el nas i les orelles i donant-te èter. Ah! I també els moros d’en Franco ventant-te les mosques! [...] Avui t’enyora i t’estima el teu, ben teu, Miquel! PD: Records de la meva mare. Ja era hora, no?”). I encara una altra carta ben curta: “28 de maig de 1945. Continuo estant completament segur que ets ÚNICA i que si no arribes aviat em moriré com un pollet. T’enyora de veritat: Miquel”.

Ara les parelles, per dir-se el mateix, fan servir el WhatsApp o el correu electrònic. Però d’aquí setanta anys, de les històries d’amor dels avis del futur no en quedarà ni rastre, ni els seus nets podran comprovar com es van estimar.