QUINES VAN SER LES CAUSES QUE VAN PROPICIAR LES REVOLUCIONS ÀRABS JUVENILS? És la pregunta del milió a la qual tots els consultors miren de respondre. No sóc tan ingènua per pretendre que a aquestes altures sóc jo qui en té la resposta; més aviat estic en la fase de resoldre l’enigma, és a dir, d’intentar seguir sense presses els diversos camins del laberint per veure cap on van. En aquesta etapa prefereixo treballar més com una filadora d’hipòtesis que com una investigadora. I en aquest article proposo que explorem el camí següent: quin és l’impacte de la tecnologia digital en els rols de gènere? ¿La tecnologia digital ha destruït les fronteres d’espai dels rols de gènere?

La combinació de la riquesa petrolífera, la tecnologia digital i la llengua àrab ha posat en marxa una indústria màgica dels mitjans de comunicació

És evident que moltes coses se n’han anat en orris al món àrab, però també ha passat una cosa meravellosa: l’eclosió de cinc-cents canals per satèl·lit panàrabs, que conformen una vibrant umma (comunitat) digital. Una de les raons d’aquesta eclosió és que, malgrat la fragmentació política, els àrabs no només comparteixen l’idioma, sinó que aquests mitjans de comunicació també arriben a altres musulmans no àrabs, com ara els iranians o els malaisis, així com a les diàspores d’emigrants. Ja fa set anys, el 2008, que Khalid Belkhyour, el director executiu d’Arabsat, una empresa situada en el novè lloc del rànquing mundial de proveïdors de canals per satèl·lit, va anunciar que a la dinàmica regió anomenada MENA (Pròxim Orient i nord d’Àfrica) “s’espera que els beneficis augmentin durant els pròxims cinc anys a un ritme anual que no té comparació en altres regions”. Igualment, va afegir que “el nombre de canals de televisió en obert s’ha disparat de poc més de cent als més de cinc-cents actuals, i les recents previsions d’assessors àrabs apunten que els pròxims anys es pot superar la barrera dels mil”. Aquesta gegantina eclosió mediàtica, alimentada pel petroli i els mitjans digitals, és la que ens pot ajudar a desxifrar la magnitud dels canvis psicològics que incideixen en els rols de gènere.

Si tenim en compte que a l’islam es fan servir les fronteres d’espai per regular els rols de gènere (les dones dins, els homes fora), podem dir que les tecnologies de la informació -com internet i els cinc-cents canals per satèl·lit panàrabs- han eliminat aquestes fronteres. L’espai privat ja no existeix des del moment en què una dona, asseguda a la seva habitació, pot navegar per internet o fer zàping pels canals via satèl·lit per trobar el seu cantant favorit.

Però l’eradicació d’aquesta divisió entre l’espai públic i el privat ha tingut un efecte econòmic devastador: ha destruït la masculinitat. Abans, només els homes amb accés monopolític oficial a l’espai públic podien guanyar diners. Ara les dones també poden fer-ho. En un món musulmà connectat digitalment, la masculinitat definida com un estatus que permet guanyar diners s’ha vist desafiada per dones competitives que busquen independència econòmica.

Avui dia tenim una societat digital en què homes i dones joves competeixen entre ells, i tots dos s’enfronten a la difícil tasca de renegociar noves identitats psicològiques mitjançant la invenció de noves maneres de gestionar les emocions, a la recerca d’un equilibri emocional innovador amb l’altre sexe. És un anhel del tot nou que explica per què l’amor (al - hub ) ha aparegut com una poderosa onada entre els musulmans que naveguen a la xarxa. És l’amor, i no el terrorisme o el fanatisme, el que interessa a la joventut musulmana; justament el contrari del que pensen els occidentals.

La superioritat masculina es basa en el fet que les dones no competeixen amb els homes com a font d’ingressos familiars

A diferència del cristianisme, que promou l’ascetisme i considera els capellans solters com un ideal, l’imam Qaradawi, famosa estrella televisiva d’Al-Jazira, explica al seu llibre Al halal wa-l-haram fil-islam [Què és lícit i què està prohibit a l’Islam] que l’aproximació de l’islam a la qüestió del sexe és molt sofisticada: d’una banda, prohibeix l’abstinència, però, de l’altra, també la fornicació desinhibida (zina ). Així, considera el matrimoni en què puguin disfrutar del sexe tant l’home com la dona com la institució ideal, que permet el plaer en emmarcar-lo en una estructura organitzada. Aquest és el motiu, segons Qaradawi, pel qual el profeta va fer una crida específica als musulmans joves perquè es casessin: “Oh, homes joves, aquells de vosaltres que us ho pugueu permetre heu de casar-vos”.

No obstant, dins el matrimoni cada sexe té una feina ben diferenciada, vital per a la supervivència de la comunitat. Els homes han de guanyar prou diners per mantenir felices les seves dones. “No és acceptable que un marit musulmà no proporcioni a la seva dona menjar i roba”. I per descomptat és aquesta supremacia econòmica de l’home la que justifica que sigui declarat superior a la dona en el vers 228 de la sura 2 ( al-Baqara ): “L’home és superior a la dona”. L’imam Qaradawi subratlla que la supremacia masculina ( qawama ) es justifica per la responsabilitat econòmica de l’home ( al-Mas’uliya ). Però, esclar, amb l’adveniment de l’era digital ha passat una cosa: les dones emergeixen com a dures competidores a l’hora de guanyar-se el seu propi sou.

L’auge de les dones com a comunicadores digitals que generen ingressos: locutores, estrelles de l’entreteniment i sexòlogues

Els següents perfils de dones que estan acumulant grans fortunes, ja sigui com a comunicadores (presentadores de televisió) o com a intel·ligents i atractives manipuladores (estrelles i sexòlogues), donen una idea del terratrèmol digital que es viu en les dinàmiques familiars musulmanes.

Rima Maktabi, presentadora d’un telenotícies, va demanar a la CNN que li pagués cinc-cents mil dòlars si volien que deixés el canal Al-Arabiya: aquesta mena de notícies són les que Zahrat al Khaleej, una de les publicacions familiars més venudes, decideix oferir destacades als seus lectors. Rima Maktabi va cridar l’atenció al món àrab en convertir-se en una de les primeres dones que treballaven com a corresponsals de guerra, quan els diversos conflictes van convertir la regió en un terrible espai de mort. Però altres dones, com l’Elissa, prefereixen guanyar diners en territoris menys perillosos i s’han llançat al lucratiu negoci de les icones sexuals.

Elissa Khoury, cantant libanesa, guanya nou-cents mil dòlars per cada actuació que fa. Nascuda el 1972, filla de pare libanès i mare siriana, i titulada en ciències polítiques, va decidir enfocar la seva carrera cap al món de la música perquè les feines acadèmiques no estan tan ben pagades. Si l’Elissa té la possibilitat de guanyar tants diners és gràcies als multimilionaris del petroli -com ara el príncep Walid bin Talal- que van optar per invertir a Rotana, un dels canals panàrabs d’entreteniment que fa servir dones seductores per guanyar audiència i, en conseqüència, anunciants. Un brillant erudit egipci mort recentment, Abdel Wahab Elmessiri, va pronosticar el 2005 que el consumisme occidental envairia les regions àrabs tan bon punt el cos de les dones fos dessacralitzat i s’utilitzés com un imant en els canals televisius, per despertar desitjos libidinosos i generar així publicitat. A aquest procés el va denominar reduccionisme eròtic.

A la Wikipedia es pot llegir que el disc de l’Elissa Tsadaq Bmein [En qui pots confiar?], que va ser presentat i estrenat a Rotana el 26 de desembre del 2009, va arribar a la impactant xifra de quatre milions de còpies venudes, “cosa que el converteix en un dels discos més venuts de la dècada”. En la mateixa pàgina se’ns informa que “gràcies a aquest disc Khoury va guanyar el seu tercer World Music Award a l’artista amb més vendes al Pròxim Orient”. Haifa Wahbi és un altre exemple d’aquestes Sherezades digitals convertides en símbols sexuals.

Haifa Wahbi, cantant libanesa. Per casar-s’hi, un home ha de pagar un dot de quatre milions de dòlars! És un altre producte del regnat televisiu de videoclips del mencionat Walid bin Talal, un príncep saudita. L’ocurrent periodista marroquí Hassan Hamdani va descriure així Haifa Wahbi durant una visita al Marroc: “Bèstia negra dels islamistes i sex symbol per a d’altres, portada a la premsa del cor però prohibida en nombroses cadenes, Haifa Wahbi divideix la nació àrab”. I així va resumir el desafiament de Wahbi a la societat musulmana: “Temes espinosos a dojo: nombroses operacions quirúrgiques, clips amb massa sexe, l’edat (quaranta-un anys?), relacions conflictives amb la seva germana, disputes amb les seves competidores estil Barbie, amb la seva filla, en el seu matrimoni exprés amb un milionari saudita (que sí que va pagar quatre milions de dòlars de dot!)”. Per descomptat, Wahbi és utilitzada com a reclam comercial per part de la indústria de les joies i de la moda: “Aquesta dona s’ha convertit en una empresa ella mateixa, i concilia en la seva persona la fibra comercial i el món de l’espectacle de lluentons. Per exemple, quan una cantant libanesa decideix llançar una marca de samarretes, Wahbi hi respon creant una línia de joies. L’anell més petit de la seva col·lecció costa cinc mil dòlars, però és que això va d’acord amb les joies que ella mateixa du. Qualsevol fotesa feta amb diamants costa dos milions de dòlars”. Com a resultat de totes aquestes inesperades possibilitats de guanyar diners en la indústria dels mitjans de comunicació àrabs, que no deixa de créixer, moltes dones prefereixen invertir en la seva pròpia carrera i renunciar al matrimoni.

Els homes joves tenen dificultats per casar-se: les dones estan ocupades amb el seu propi empoderament narcisista

“Per què no es casen les dones?” és el títol d’un article aparegut a la coneguda publicació egípcia Rose el Yousef. S’hi afirma que un dels problemes que té aquell país és que “hi ha nou milions de dones i homes joves que no s’han casat”. Això s’ha convertit en tema habitual d’alarmisme a la premsa àrab: “Les joves de Bahrain prefereixen no pensar en el matrimoni”. Hi afegim que una jove de trenta-un anys va declarar que prefereix centrar-se en la seva carrera “que pensar en el matrimoni”. “La vella idea del matrimoni ja és irrellevant. La dona ha deixat de ser una companya situada en un nivell inferior dins del matrimoni. S’ha convertit en un actor amb responsabilitats”. I a més afirma que el seu somni és aconseguir una llicenciatura universitària que l’ajudi a saltar als mitjans de comunicació. Una de les noves i inesperades conseqüències de la tecnologia digital és que les dones i els homes àrabs estan renegociant les relacions amoroses, fent-les més democràtiques, mentre inventen noves identitats de gènere amb l’objectiu principal d’obtenir “dignitat”. I ¿a qui es dirigeixen per trobar ajuda en aquest món àrab connectat digitalment? Bé, encara que resulti difícil de creure, es dirigeixen a imams digitals, com el mateix Qaradawi, i a sexòlogues com l’egípcia Heba Qotb; és a ells a qui recorren per aprendre a negociar relacions amoroses més igualitàries. I ara, la conclusió.

Conclusió: una joventut psicològicament estressada que negocia un nou amor més democràtic és el que explica l’auge en els canals via satèl·lit tant d’imams com d’expertes sexuals femenines

El senyor Alami és l’encarregat de Dar al Fikr, una de les biblioteques panàrabs més sofisticades de Rabat. Em recomana habitualment llibres fascinants, i per desxifrar la “revolució digital de la joventut àrab” em va aconsellar llegir Virtuel Faqih, d’Abdallah al Ghudami, publicat el 2001 de manera simultània a Beirut i a Casablanca pel Centre Cultural Àrab (Al Marzak at-Taqafi al-Arabi). Faqih és el terme àrab que descriu els savis i dipositaris del coneixement que estan emergint com a imams virtuals. El subtítol del llibre és: “El trasllat del discurs religiós des del púlpit de la mesquita a la pantalla televisiva”. Amb tot, en realitat no es tracta d’un fenomen nou: molts brillants psicoanalistes occidentals, com Erich Fromm, sostenen que la religió i la psicoanàlisi entren en competència des del moment que abracen els mateixos camps: els desitjos i les emocions (llegiu el seu fascinant llibre Psicoanàlisi i religió, Buenos Aires: Psique, 1975).

I un d’aquests imams virtuals, que s’ha convertit en estrella de la televisió, és Qaradawi, d’Al-Jazira. A part del seu programa de debat a Al-Jazira, Xaria ual haiat, Qaradawi té una pàgina web: Islamonline. Però això no és tot. Dels milions de consultes de joves que li demanen ajuda a ell i al seu equip de psicoanalistes en selecciona temes que considera adequats i sobre els quals disserta en diversos llibres. Un és l’èxit de vendes Al-internet ua i-hub [Internet i l’amor]. Hi pronostica que, com que actualment els i les joves naveguen per la xarxa sense cap mena de censura, l’individualisme no tardarà a aparèixer en aquesta zona del món: “Des que internet va envair les nostres vides [...] hem patit incessants transformacions [...]. El que és llunyà s’ha convertit en proper només prement una tecla. Això ha afectat profundament les nostres societats, que no tenien àmbits d’entreteniment educatiu i comunicatiu de qualitat. [...] De sobte, les noves tecnologies han proporcionat l’oportunitat de comunicar-se i entretenir-se per un mateix, sense la supervisió d’una autoritat censora o d’un controlador amb qui calgui passar comptes. [...] Com a resultat, ara l’únic agent controlador és la responsabilitat individual. I, per desgràcia, mai ens hem preocupat per desenvolupar un sistema educatiu que se centri en el desenvolupament de la responsabilitat individual”. Qaradawi estava pronosticant un dels factors que probablement expliquen la revolució de la joventut àrab del 2011: l’auge de l’individualisme. Però el que de debò és una sorpresa per a una dona de la meva edat és que els imams que fins ara han monopolitzat el discurs sobre la sexualitat s’han vist desafiats per dones sexòlogues que reclamen el seu espai en el món digital. Com és el cas d’Heba Qotb.

Un dels esdeveniments més curiosos de la primera dècada del segle XXI, clarament digital, és que mentre Occident s’obsessiona amb el vel i mira d’impedir que les dones musulmanes portin el jihab en els espais públics, a l’Orient musulmà apareixen dones que guanyen diners com a expertes en sexualitat.

La caiguda del monopoli dels imams sobre el sexe: la sexòloga Heba Qotb i la psicòloga Fawzia

La sexòloga egípcia Heba Qotb ha decidit posar-se el vel a l’hora de presentar el seu programa de debat a la televisió egípcia Mehwar. El fet de cobrir-se els cabells no implica pudor sexual. ¿El vel incrementa la fascinació dels teleespectadors quan Qotb debat sobre temes sexuals? ¿Aconsegueix així atreure més anunciants que inverteixin en el seu programa? En qualsevol cas, la combinació del vel i les converses sobre sexe sembla que funciona com un imant per a la publicitat. “Heba Qotb: conegui la terapeuta a qui no li fa por parlar de sexe per guanyar-se la vida” és el títol d’un article molt curiós de Manal el-Jesri ( Egypt Today, octubre del 2004, www.egypttoday.com ). L’article comença així: “Sexe: això és tot el que s’amaga darrere de la doctora Heba Qotb. Una més d’un grapat de terapeutes sexuals egípcies, Qotb s’ha convertit en un nom conegut gràcies a les seves constants aparicions a la televisió per satèl·lit”. Professora de medicina forense a la Facultat de Medicina Kasr al-Aini, Qotb va obtenir el seu doctorat a la Universitat Maimonides de Florida amb una tesi sobre sexualitat a l’islam i actualment també treballa com a terapeuta i educadora sexual, explica Manal el-Jesri.

Una altra experta femenina en l’amor és la doctora Fawzia, que adverteix repetidament al seu programa de la televisió Al-Rai dels perills de la Viagra. També dóna consells a les dones a qui molesta que els seus marits mirin pel·lícules pornogràfiques. El que més m’agrada d’ella és que, tot i que està tan grassa com jo, ha aconseguit mantenir la seva posició com una reconeguda figura maternal que esperona la joventut perquè desxifri els enigmes de l’amor.

Conclusió de la conclusió (per riure una mica)

El que fa que la joventut àrab s’hagi llançat a surfejar les onades digitals no és el terrorisme, com es pensa a Occident; és la indagació imperiosa per negociar noves relacions amoroses democràtiques, una situació que explica que una de les paraules clau que tant la joventut revolucionària tunisiana com l’egípcia clamaven en les seves històriques manifestacions fos karama, dignitat. I és per això que al Marroc, en un concurs radiofònic que es va fer el desembre del 2010, els joves van votar massivament a favor de Latefa Aharar, una atractiva i intel·ligent estrella televisiva marroquina. La imatge que se’n projectava al concurs la situa als antípodes del contrincant, Benkiran, que és l’eloqüent i atractiu líder islamista del PJD, el Partit de la Justícia i el Desenvolupament (vegeu Ràdio Aswat: www.aswat.ma).

Fatema Mernissi és escriptora, historiadora, doctora en sociologia i professora universitària a l’Institut Mohamed V de Rabat. L’article està extret del pròxim llibre de l’autora, Why islam scares the West, reproduït, amb l’autorització de Brookbank, al número 11 de la revista La Maleta de Portbou.