ABANS DEL CINEMA VAN SER LA PINTURA I L’ESCULTURA, i després el gravat, els encarregats de posar rostre als herois i als déus. A nosaltres ens costa, actualment, imaginar un príncep de Salina amb una cara diferent de la del Burt Lancaster que protagonitza Il Gattopardo de Luchino Visconti, o un Kurtz, l’enigmàtic personatge d’ El cor de les tenebres de Joseph Conrad, sense els trets i la veu de Marlon Brando a Apocalypse now, de Coppola. Sovint les pel·lícules han donat una anatomia concreta als personatges de ficció. No obstant això, abans del cinema, eren els pintors i els escultors els que s’atrevien a traduir-los en imatges. La mateixa antiguitat ja va crear una tradició visual respecte a Aquil·les, Èdip o Odisseu.

L’art modern també ho ha fet en nombrosos casos. Però no tinc cap dubte que hi ha un artista que sobresurt en el moment de donar identitat als herois de la fantasmagoria literària. Es tracta del pintor, gravador i, sobretot, il·lustrador genial de llibres Gustave Doré. Sense Doré els lectors no haurien retingut les cares i els cossos dels fantasmes que recorren les obres de Milton, Poe, Coleridge o Balzac. El gran gravador francès va tenir dos amors especials: El Quixot i la Divina Comèdia. Es pot dir amb rotunditat que la nostra idea de l’ hidalgo manxec procedeix de les desenes d’il·lustracions que li va dedicar Doré.

Dante, al mateix temps autor i personatge de la Comèdia, ha servit d’inspiració a molts pintors des de l’època de l’escriptura de l’obra. En la vida del poeta toscà ja van començar les representacions que van culminar amb la magnífica i inacabada versió de Botticelli. Gustave Doré va donar voltes i més voltes al famós viatge visionari. Les seves escenes de l’infern van tenir una difusió extraordinària. Però, a més, el gravador francès es va atrevir també amb el paradís, amb fantàstiques incursions, com la que ens mostra Beatriu i Dante -el cant 31- davant de l’enlluernadora rosa celestial. Això té valor: tothom sap que és molt més fàcil representar l’infern que el paradís.