Pot ser vermella, groga o blava. La guerra a Sirte fa temps que es lliura casa per casa, i les forces líbies s’enganxen als uniformes cinta adhesiva d’un color diferent cada dia per distingir-se dels seus enemics. Des de la caserna general el milicià Ali Mangüix assegura que tota precaució és poca.

“El problema no són només els terroristes sinó tot el que deixen pel camí en la seva retirada”, explica el jove, mentre s’estampa l’adhesiu a l’armilla antibales. Avui toca blau. Per a Mangüix, Sirte és avui “una immensa deixalleria plena de trampes mortals”.

“Qualsevol lloc pot amagar una bomba trampa, moltes s’activen amb fil de pescar. Obres un cubell d’escombraries, una porta, un armari… i bum!”, explica aquest jove de només 22 anys però que ja ha combatut en dues guerres. L’anterior va ser la del 2011.

La paranoia s’ha accentuat després que fa poc s’ha descobert una xarxa de túnels que els jihadistes feien servir per entrar i sortir de la ciutat i, sobretot, per atacar l’enemic des de la rereguarda. La mort aquest 1 d’octubre de Jeroen Oerlemans, un periodista holandès, ho corrobora. L’informador cobria tasques de desminatge en una zona allunyada del front quan va ser localitzat per un franctirador.

L’Estat Islàmic va hissar la bandera negra a Sirte el mes de febrer del 2015, i no va ser fins al maig del 2016 quan es va activar Estructura Sòlida, l’operació militar que tenia l’objectiu d’expulsar els jihadistes de l’estratègica ciutat. Les forces terrestres han avançat amb el suport d’atacs aeris des d’avions de combat nord-americans. Dades del Pentàgon apunten que han sigut 175 atacs fins a aquest 24 de setembre i, ara com ara, els ultraislamistes estan encerclats en un espai de menys d’un quilòmetre quadrat al centre de la ciutat líbia.

En gran part, l’EI a Líbia és fruit del buit de poder al país després del final del mandat de Gaddafi. No en va hi ha tres governs enfrontats: un a l’est, un altre a l’oest i un tercer, el Govern d’Unitat Nacional (GNA), que compta amb el suport de l’ONU i és qui dirigeix actualment l’operació militar. La tènue pàtina de legitimitat que ostenta el GNA és la que li ha permès oficialitzar una intervenció internacional que permeti frenar l’avanç de l’Estat Islàmic a Líbia. Una eventual victòria sobre els ultraislamistes ajudaria el GNA a aconseguir el favor d’un poble que continua mirant amb desconfiança l’últim executiu a sumar-se a la llista.

"Déu és gran"

En un costat de la carretera que condueix cap al front encara són visibles les restes carbonitzades del cotxe en què viatjava Gaddafi. Després de quatre dècades al poder, va ser linxat a pocs metres d’aquí, ja fa gairebé cinc anys. El curs de la guerra avui també recorda el de llavors, quan Sirte era l’última plaça dels lleials a Gaddafi. Mangüix constata semblances entre com es desenvolupen les dues ofensives, però també una diferència substancial. “Llavors lluitàvem contra libis, eren éssers humans com nosaltres. Avui vénen de tot arreu i es comporten com animals”, lamenta el jove des d’una furgoneta amb uns grans altaveus en què, entre el soroll de morters i obusos, ressona una cançó molt popular entre la milícia. “Sapigueu, fills de Baghdadi, que Misurata no és Ramadi”, diu la tornada, en referència a Abu Bakr al-Baghdadi, l’iraquià que lidera l’organització jihadista.

Els pals nus a l’entrada del barri de Zafaran, a l’oest de Sirte, s’alcen cap al cel com a testimoni mut de la barbàrie. Mig centenar de desgraciats hi van ser crucificats pels “fills de Baghdadi” durant els mesos en què Sirte es va convertir en part essencial del “califat”; la rèplica líbia de Raqqà, la capital de l’Estat Islàmic a Síria. Era un espectacle recurrent i macabre al qual estava obligat a assistir tothom, nens inclosos. Escoltar música, sintonitzar canals de televisió estrangers, fumar… Gairebé tot era una ofensa a Déu en el cas dels homes. Respecte a les dones, n’hi havia prou que fossin invisibles per evitar problemes.

Els ocupants s’han comportat a Sirte com a l’Iraq o a Síria, o com ja ho va fer Al-Qaida a la regió sunnita d’Anbar (oest de l’Iraq) durant la dècada passada. El centre de gravetat de tot moviment insurgent és la seva connectivitat amb la població local, i la falta d’aquesta connectivitat ha sigut el principal error estratègic de l’EI a Sirte.

Si bé no tan dantesques com les de la plaça de les execucions, les escenes continuen sent de malson a l’hospital que hi ha just al davant.

“Déu és gran”, repeteix entre gemecs de dolor un milicià cobert de sang mentre és traslladat de l’ambulància al recinte. L’últim cotxe bomba del dia li ha costat la cama dreta.

“Són la seva arma més temible”, assegura Abdu Mohamed, metge voluntari. Tots a Sirte ho són. “A la tremenda deflagració cal afegir-hi les boles d’acer i tot tipus d’escòria amb què carreguen el cotxe. Molts arriben aquí sense ni tan sols ser conscients que han estat salvatgement mutilats”, afegeix aquest sanitari amb massa hores de feina acumulades, i molt poques hores de son.

Ningú discuteix que els cotxes bomba suïcides són els causants de la majoria del més de mig miler de víctimes que hi ha hagut entre les forces líbies, però els franctiradors tampoc es queden enrere. Hassan Onbes, traumatòleg a Trípoli i avui metge de campanya a Sirte, diu que disparen al coll. “Els terroristes saben que un tret al pit, o fins i tot al cap, no és necessàriament letal. Però un tetraplègic mai tornarà a lluitar”.

Amistats perilloses

A Sirte, els hospitals treballen convenientment greixats gràcies a la feina de sanitaris qualificats, però la improvisació sembla que és la norma al front. I és que no parlem d’un exèrcit regular sinó d’un conjunt de brigades. La majoria són de Misurata, 235 km a l’oest, però també és possible trobar combatents de la mateixa Sirte. Un jove de 28 anys que respon al nom de Haitham no té inconvenient a relatar com era la vida en el califat magribí: “No hi havia hospitals, ni serveis bàsics… Faltava de tot. Si anaves a l’edifici de la seva administració a demanar alguna cosa havies de parlar amb un home d’esquena que mai atenia les teves demandes”, recorda el milicià, mentre recupera forces amb una empanada de carn i una cola.

“Al principi van dir que eren Ansar al-Xaria (un grup creat el 2011 que advoca per la implantació estricta de la xaria). Entre moltes altres coses, prometien que farien tornar l’aparell de govern de Gaddafi. Després es van dividir: uns van jurar lleialtat a l’EI, i els que s’hi van negar van abandonar la ciutat. Quan ens en vam adonar ja tenien el control de tot”.

Una vegada declarat el califat a Sirte, el Haitham explica que s’hi van sumar antics gaddafistes, i fins i tot immigrants subsaharians. “Als negres els tenien presos a l’edifici del Banc de Sirte. Suposo que molts van veure així una oportunitat d’escapar-se, però al final han mort aquí, o ho faran aviat”, apunta el Haitham, acabant-se el refresc, abans de tornar a la seva posició al front.

Testimonis com aquest i altres recollits sobre el terreny coincideixen amb el relat que aporta sobre el fenomen de l’EI a Líbia Javier Martín, delegat de l’agència Efe al nord d’Àfrica i també desplaçat a Sirte durant l’ofensiva.

“La caiguda del règim de Muammar al-Gaddafi va fer que nombrosos càrrecs, mitjans i alts, del seu exèrcit fugissin a Tunísia. Molts es van instal·lar a les poblacions del cinturó costaner de la capital -com Marsa o Gammarth- mentre que altres van optar per la ciutat de Sussa, uns 190 quilòmetres al sud”, explica Martín, autor del llibre Estado Islámico. Geopolítica del caos, que va publicar a Catarata l’any passat. “Quan el 2013 el nou govern tunisià es mobilitza contra Ansar al-Xaria, a qui s’acusa dels assassinats aquell any de dos coneguts polítics de l’esquerra tunisiana, el grup busca refugi a Kairuan, la quarta ciutat santa de l’islam, que està situada un centenar de quilòmetres a l’oest de Sussa. Des d’allà surten molts dels jihadistes tunisians, tant locals com retornats de Síria, que s’integren a la branca líbia de l’Estat Islàmic. I és allà on estrenyen llaços i col·laboració amb aquests exoficials gaddafistes amb ànim de revenja”, apunta Martín, subscrivint un discurs que recorda el mateix origen de l’Estat Islàmic a l’Iraq, on antics oficials iraquians lleials a Saddam Hussein també van participar activament en la creació del moviment.

Durant l’últim any, fonts de la intel·ligència líbia han constatat un trànsit de combatents jihadistes cap a Sirte des de Beni Ualid, antic bastió gaddafista 300 quilòmetres a l’oest en què es va refugiar Saïf al-Islam, segon fill de Gaddafi, abans de ser capturat el novembre del 2011. El febrer passat 15 vehicles en què viatjaven presumptes membres de l’Estat Islàmic eren destruïts en un atac aeri sobre aquesta localitat.

Morir matant

De moment, però, la guerra no s’atura al centre de Sirte. “Un cotxe bomba!”, alerta un milicià en una de les artèries principals de Sirte. Les reaccions no poden ser més diverses: n’hi ha que condueixen marxa enrere per la carretera principal, però també altres que arrisquen la vida endinsant-se en carrerons on les bombes casolanes s’embosquen entre les escombraries. Uns surten corrent mentre uns altres es neguen a deixar una pipa d’aigua a mig fumar. Aquest cop hi ha hagut sort i no ha sigut més que una falsa alarma.

Diversos mitjans internacionals havien apuntat a la presència de tropes britàniques i nord-americanes sobre el terreny. Des del Centre d’Operacions Especials de Misurata, el general Mohamed al-Ghasri, portaveu d’Estructura Sòlida, ho negava a l’ARA insistint que només hi ha tropes líbies combatent sobre el terreny, “si bé l’enemic sí que es nodreix de combatents arribats de molts països com Tunísia, Egipte o el Sudan”.

El Ualid, un altre milicià qualsevol als carrers de Sirte, diu que reconeixia accents estrangers en converses interceptades des de walkie-talkies. Mai s’atreviria a acostar-s’hi, “ni que sortissin amb les mans aixecades”.

“Molts porten armilles explosives, és molt perillós acostar-s’hi”, explica el Ualid mentre malda per buscar restes humanes de suïcides que corroborin la seva versió. No tindrà sort en aquest moment, però en veurem gairebé diàriament durant l’avanç de les forces líbies.

Fonts militars estimen en menys d’un centenar el nombre de jihadistes atrinxerats avui en un grapat de blocs de cases. Però els combats continuen amb una violència que sembla augmentar a mesura que l’enemic es veu acorralat. Es tracta d’un autèntica galleda d’aigua freda per a les forces líbies, ja que, durant les últimes setmanes, s’anava repetint amb insistència que la caiguda de Sirte seria “qüestió de dies”. A principis d’aquest mes, el mateix Mohamed Tahar Siala, ministre d’Exteriors del GNA, reconeixia que la batalla per Sirte “està sent més dura del que s’esperava”.

Un futur incert

En qualsevol cas, és qüestió de temps. La pèrdua del seu bastió a Líbia, abans o després, constituirà un autèntic cop per a la moral de l’EI, la propaganda del qual no deixa de repetir que la ciutat és el seu bastió més pròxim a Europa. A més, es tracta de l’únic lloc fora de l’Iraq i Síria en el qual els jihadistes han sigut capaços d’establir una forma de govern paral·lela a la de Mossul o Raqqà.

Però recuperar Sirte no significa necessàriament la fi dels “fills de Baghdadi” al país. Els analistes especulen amb la possibilitat que molts es converteixin en “cèl·lules dorments” en ciutats com Trípoli o Bengasi, on ja han comès atemptats suïcides, o que es repleguin cap a l’inhòspit sud del país. És allà on poden confluir, a títol individual o col·lectiu, amb Al-Qaida del Magrib (AQMI) i la resta de grups afins els combatents dels quals travessen les fronteres del Txad, Níger i Algèria sense ser molestats.

D’altra banda, la demora de l’operació sobre Sirte es presta a tot tipus d’elucubracions, sobretot des del sorprenent avanç el setembre passat de les forces del general Haftar. Llavors la màxima autoritat militar del govern rival a l’est del país prenia el control dels principals ports petrolífers de Líbia, menys de 200 quilòmetres a l’est de Sirte.

Fonts diplomàtiques del GNA explicaven a l’ARA que existeix “una negociació en curs” sobre qui ha de controlar la ciutat una vegada alliberada. Des de Misurata, el general Al-Ghasri es mostrava taxatiu sobre aquest tema: “Les nostres forces implementaran un mandat d’entre sis i vuit mesos fins que la ciutat pugui ser transferida a la nova autoritat local”, afirmava el portaveu d’Estructura Sòlida.

Menys diplomàtics, comandants de milícia sobre el terreny coincidien que seria Misurata, la seu del GNA, la que controlaria Sirte en el futur. “No podem cometre els mateixos errors del 2011”, insistia Abu Hissam, al capdavant de la brigada 12, una de les més fortes combatent avui a Sirte.

Tampoc es pot parlar de certeses sobre el destí que espera als 80.000 habitants d’una ciutat que s’ha vist reduïda a runa després de set mesos de combats. Mentre esperen el desenllaç final, la majoria lluiten per sobreviure com a desplaçats interns a Misurata, Bengasi o Trípoli. A la capital és fàcil trobar-ne molts fent cua als bancs cada dimarts. Aquest és el dia que se’ls ha assignat perquè puguin seguir cobrant els seus sous.

Anuar Zubeidi porta des de les quatre de la matinada fent cua. A les nou del matí explica que fa pocs dies va veure casa seva, destruïda, en unes imatges a la televisió. I ja és la segona vegada. “El 2011 van ser els rebels els que van destrossar la ciutat, i ara torna a passar”, lamenta aquest veí del centre de Sirte. A diferència de la resta que fan cua, diu que no té pressa per tornar. “Per què? ¿Per veure com torna a arrasar la ciutat el següent a arribar? Per seguir fent tombs per tot el país?”, deixa anar aquest mestre d’escola que no trepitja la seva classe des que l’EI va tancar l’escola. Es quedarà a Trípoli, diu, a casa d’un familiar.

“Si tingués diners no em molestaria a tornar ni a reconstruir casa meva altre cop”, admet. “Simplement me n’aniria de Líbia, sense pensar-m’ho dues vegades”.