Vaig conèixer John Berger fa més de vint anys, quan ja feia temps que era per a mi un autor imprescindible. Era pels volts de Nadal del 1995. Ell presentava la traducció castellana de la seva novel·la To the wedding [Hacia la boda] al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, i jo, que aleshores treballava al Museu d’Art Contemporani, vaig voler correspondre a la seva magnífica lectura convidant-lo a veure el museu que estava a punt de ser inaugurat.

Vàrem recórrer les sales d’exposició, encara sense visitants, entre petits comentaris, perllongats silencis i preguntes que, de cop, esdevenien camins que començàvem a recórrer junts.

Des d’aleshores, la nostra amistat va estar plena de projectes compartits i de silencis respectats. Ell va anar adquirint l’hàbit de preguntar-me què pensava de les persones de Barcelona que es posaven en contacte amb ell sol·licitant la seva col·laboració, o d’escriptors i artistes catalans dels quals volia saber més.

Jo, al meu torn, li demanava consell sobre els meus propis projectes i sobre aspectes de la vida de les arts que em semblava anar descobrint. Va ser d’aquesta manera que vaig conèixer alguns amics seus, que vaig llegir autors encara desconeguts per mi o que vaig revisitar obres d’art amb ulls nous.

D’aquesta teranyina de relacions va ser d’on va sorgir la idea de publicar a Barcelona la correspondència sobre el color que feia temps que mantenien John Berger i John Christie, i que jo encara considero la millor guia per a una iniciació a l’educació estètica. I send you this cadmium red [ Te mando este rojo cadmio ] va ser publicat a Barcelona, gràcies a la confiança de Ramon Prat i l’editorial Actar.

Aquests dies els diaris han publicat moltes ressenyes de la vida i l’obra de John Berger. Mentre les he anat llegint, he recordat una vegada i una altra aquella imatge del John, assegut en una cadira qualsevol, al jardí de casa seva, mentre enviats especials de la British Library, amb els guants blancs posats, recollien les muntanyes de capses dels seus originals, emmagatzemades a l’antic estable, per traslladar-les fins a un camió amb control de temperatura i humitat que havia de dur aquells papers fins al seu destí final.

Els diaris parlen repetidament dels seus ulls blaus, de les seves mans de pagès i d’escultor alhora, de la força de la seva presència, de la intensitat de les seves abraçades, de la unitat indissoluble que conformava amb la seva moto quan creuava Europa buscant un petit tresor encara no dibuixat...

I en aquest silenci de la lectura dels diaris, em trobo preguntant-me què devia pensar ell, aquell dia del 2009, mentre veia allunyar-se per sempre els seus papers. Mai m’ho va dir. Potser sentia l’alleujament de deixar anar el passat per obrir noves possibilitats a la seva vida present o potser, amb els ulls tancats, veia altra vegada una llibreta on va quedar perduda la paraula clau d’una historia mai escrita però mai oblidada.

Potser veia amb ironia la formalitat de l’escena, els guants blancs i el camió climatitzat, o potser va tenir unes ganes ferotges d’aturar l’èxode de les pàgines que contenien la seva vida millor que ell mateix.

Què devia passar quan, a la fi, el camió es va posar en marxa? Va quedar-se quiet a la seva cadira, va anar directament a encendre el foc o va preferir enfilar-se a la moto i conduir fins que el cor li digués prou.

Els silencis, en la meva relació amb el John, van ser sempre part substancial de la nostra conversa. Quan ell, per telèfon, em va explicar l’escena, la va deixar així, com si fos una fotografia oberta a tot tipus d’interpretació.

De fet, mai no vam parlar gaire de la seva biografia. Tret, potser, del dia que em va explicar el projecte que, amb el temps, esdevindria el llibre Here is where we meet (en la magnífica traducció castellana de la seva fidel intèrpret, Pilar Vázquez, Aquí nos vemos ). En aquest conjunt de narracions breus, John Berger permet que persones que en aquest moment ja sap imprescindibles per a la seva vida retornin a primer terme i es retrobin amb ell en un espai concret -encara que faci molt temps que hagin mort-. Les rescata del seu silenci per fer-ne uns personatges que li permetin, potser, saber una mica millor qui ha esdevingut ell.

“Que trist seria perdre el sentit de la pèrdua, no creus?”, recordo que em va dir, mentre imaginava, amb el seu parlar entretallat sempre agitat pel desig de trobar la paraula justa, com podria ser aquell recull de moments que havia començat a concebre.

Ara mateix crec que ens va ser fàcil compartir silencis perquè sempre vàrem tenir en comú aquell particular silenci que viu incorporat a les pintures dels grans mestres i que possiblement les enllaça, sense fissures, amb els dibuixos gravats en el cor de les coves prehistòriques. “Quan em vaig quedar gairebé sol entre les pintures de la cova de Chauvet, la mà inscrita en el fang em va semblar la mà del meu veí”, em va escriure.

Alguna cosa em porta a pensar que el silenci en el qual el meu mestre i gran amic John Berger acaba d’entrar pugui ser molt proper al silenci dels animals de Chauvet: el silenci d’un vell os, carregat de vida, de força i d’intenció, que pot esperar per sempre a ser descobert.