UN ARTICLE DEL MARÇ DEL 2011 DEL BANC D’ESPANYA AVISAVA SOBRE “LA MENOR CAPACITAT DE LES CAIXES D’ESTALVIS per diversificar les seves fonts generadores de recursos propis”, cosa que suposava una “dependència més elevada dels resultats per augmentar capital”. Aquesta és una limitació important per reforçar la solvència, la salut interior, durant les etapes de menys creixement dels beneficis. L’organisme supervisor també criticava en les conclusions del mateix informe que les entitats espanyoles no havien seguit “una política d’acumulació d’excedents de capital durant el període d’expansió econòmica recent”. Grans novetats, vaja.

Les advertències del Banc d’Espanya arribaven a misses dites. Més que res perquè a principis del 2011 ja s’estava en l’etapa final de desballestament del segment de caixes. Certament, l’entitat reguladora no s’ha caracteritzat en els últims 15 anys per la previsió d’escenaris econòmics. Les hemeroteques estan plenes d’exemples en aquest sentit. Però, en tot cas, l’article referit serveix per demostrar que ben bé tothom era conscient tres anys enrere que les caixes havien estirat més el braç que la màniga. També n’era conscient fa més de 10 anys Antoni Serra Ramoneda, president de Caixa Catalunya entre el 1984 i el 2005.

“Caixa Catalunya comptava amb uns recursos propis baixos, fruit de la seva creació i dels seus estatuts. Això suposava un problema per garantir el creixement i un escàs nivell de solvència. En canvi, les caixes basques no van tenir aquestes limitacions”. La situació va començar quan a partir dels anys 90 les caixes van iniciar una carrera d’obertura d’oficines i de creixement geogràfic sense precedents. “Vam augmentar la nostra presència amb el sistema taca d’oli, és a dir, vam baixar per llevant i vam pujar Ebre amunt. I, esclar, també havíem d’estar presents a Madrid, la capital financera”, explica Serra Ramoneda.

Aquesta expansió la va encetar La Caixa de Pensions, que després de la fusió amb Caixa Barcelona comptava amb prou coixí per augmentar de volum: “I especialment després de l’entrada al capital d’Acesa, la societat gestora d’autopistes. L’èxit de La Caixa no es pot deslligar d’aquesta inversió”, assegura. La resta de caixes van anar seguint l’exemple. A més, l’increment d’oficines sovint es veia forçat per algunes circumstancies. “Per exemple, si volies accedir a concursos per oferir serveis a Correus, et demanaven que tinguessis una oficina a cada província”. I tot això comportava costos, perquè les sucursals tarden a fer-se rendibles i, a vegades, n’hi ha que no ho són mai.

PERDRE EL MÓN DE VISTA

Tot es va accelerar encara més a partir del 2004. “La societat espanyola va perdre l’oremus. Vaig intentar frenar els nivells de creixement i concessió de crèdit els últims anys, però era molt difícil”, recorda el llavors president de l’entitat. Caixa Catalunya era la segona entitat d’estalvis al territori català. De fet, la seva hereva, CatalunyaCaixa, ho continua sent. A nivell estatal era la tercera caixa, només per sota de La Caixa i Caja Madrid. Però Bancaja i la CAM li van passar al davant, amb els resultats coneguts per tothom: “I llavors la Diputació de Barcelona va començar a afirmar que nosaltres estàvem adormits, que no teníem activitat”, critica Antoni Serra Ramoneda.

Cal tenir present que la Diputació era com si fos el principal accionista de Caixa Catalunya, cosa que vol dir que controlava el 34% dels òrgans de govern per la seva fundació pública.

El total de recursos propis de l’entitat el 31 de desembre del 2004 sumaven 2.424,3 milions d’euros, cosa que suposava superar en un 20% el coeficient que exigia el Banc d’Espanya, segons consta en la memòria de l’entitat corresponent a aquell any. I ves per on: el 2004 l’agència de qualificació Moody’s va apujar la qualificació creditícia a llarg termini d’A2 a A1. Pel que fa als resultats, tot anava bé, perquè la caixa va guanyar 247,7 milions, amb un vigorós increment del 23,7% respecte a l’any anterior. Igualment, l’augment del ritme de concessions de crèdit no baixava del 20%. Aquests números de fa 10 anys poden semblar ara mateix un somni o un miratge, però no, eren del tot recurrents al sector.

RELLEU DE NARCÍS SERRA

Per Serra Ramoneda, “era molt difícil reduir el ritme, perquè tot estava disparat”. En tot cas, ja no va tenir gaire temps per a res més, perquè el 2005 va ser rellevat en el càrrec per Narcís Serra, a proposta, naturalment, de la Diputació. Els nivells de creixement hipotecari van seguir. A aquesta època, del 2005 al 2008, corresponen la majoria dels 16 crèdits que el Fons de Reordenació Ordenada Bancària (FROB) ha enviat a la fiscalia recentment per presumptes irregularitats, amb uns perjudicis econòmics de 900 milions.

“L’entitat es va dedicar a donar crèdits especialment a immobiliàries”, indica Serra Ramoneda. “El 2006 es va produir un punt d’inflexió, coincidint amb la venda per part de La Caixa i Banc Sabadell de les seves respectives societats d’actius en el segment del totxo, Colonial i Landscape. Van veure que pintaven bastos, a diferència de la resta, que no es van adonar que la festa s’estava acabant”.

Més tard, i amb motiu de la fusió entre les caixes de Catalunya, Tarragona i Manresa, l’entitat va entregar els últims resultats del 2008 a l’Autoritat Catalana de la Competència. Caixa Catalunya comptava amb uns fons propis de 2.767 milions, uns actius de 61.340 milions i uns recursos aliens de 47.418 milions.

El desenllaç és del tot conegut. Després de dos intents de venda fallits i una capitalització de 12.000 milions per part de l’Estat, el FROB va aconseguir finalment l’estiu passat vendre CatalunyaCaixa al BBVA per 1.187 milions d’euros. El juliol, el fons Blackstone va adquirir per 3.615 milions una cartera de gairebé 6.400 milions en hipoteques problemàtiques. Ara falta saber si el banc basc mantindrà la marca catalana viva.

FREGANT L’OLIGOPOLI

“El que queda clar en tot aquest procés de reordenació és que el FROB ha tractat molt millor Bankia que CatalunyaCaixa. Perquè no s’ha d’oblidar que hi ha molta porqueria enganxada a BFA, el hòlding de Bankia”, rebla Antoni Serra Ramoneda.

El sector bancari que ens ha quedat està molt concentrat: “Les primeres quatre o cinc entitats controlen el 90% del sector, fregant el que podria ser un oligopoli”. “Molt sovint m’expliquen que és el mateix pastís que ha quedat a Alemanya, i jo responc que no és veritat. A Alemanya el 30% del mercat financer el controlen les caixes que han quedat, que són petites, però sobreviuen”, reflexiona.