Diumenge 11/12/2016

Elisenda Nadal: la directora a qui no li agradava firmar

La revista de cinema 'Fotogramas' ha fet 70 anys aquest novembre. L''Ara Diumenge' manté una trobada amb qui va ser-ne discreta però ferma directora durant quatre dècades llargues

i
àlex Gutiérrez
9 min
La directora  a qui no li agradava firmar

M'ha citat a quarts d’una a casa seva, però m’ha suggerit -gairebé imperativament- que passi abans pel monestir de Pedralbes, que és a quatre passes. I jo he acatat, esclar que he acatat, de manera que passo els minuts previs a la trobada assegut en un banc de missa, a prop de la tomba bifront de la reina Elisenda, que descansa a la basílica des de fa set segles. És un peculiar panteó bifront: una meitat dóna a l’església i els guarniments mostren el perfil públic, el de reina. A l’altra banda del mur -abocant-se a un claustre al qual només podien accedir en origen les clarisses de clausura- la tomba representa el jo místic, el de monja. A mi m’espera una altra reina Elisenda, tanmateix: la que va regnar durant més de quatre dècades a la revista Fotogramas, una publicació que el mes passat va fer 70 anys i que ha instruït diverses generacions de lectors en l’art d’estimar el cinema i deixar-se enamorar per les seves estrelles.

Nadal, a la masia empordanesa que va comprar i que acollia algunes de les trobades de la Gauche Divine

Ja a casa seva, hi ha un punt excessiu de silenci: potser l’absència de la canalla, que fa temps que ha crescut i ha abandonat el niu. Em guia per una escala interior de fusta fosca fins al seu despatx i s’asseu just davant de la finestra. Li demano si podem canviar posicions, perquè no la vegi a contrallum. “Això és exactament el que volia, posant-me aquí”, riu. Però seria del tot injust retratar-la com una Norma Desmond diva i amargada a El crepuscle dels déus. Elisenda Nadal desprèn vitalitat i pragmatisme. Cap rancúnia aparent, tampoc retrets. M’ha costat una mica negociar quedar en un lloc menys asèptic que la revista on ja no treballa, però ara dispensa un tracte càlid, d’amfitriona generosa. Cap al final de la conversa, com qui no vol la cosa, em dirà: “Estic trista”. I jo li diré -i no serà cap fals compliment- que no ho projecta gens. Però farà evident que li pesa el fet que molts dels seus coetanis estiguin cometent la insolència de morir-se. Anem enrere, doncs: rebobinem.

La directora a qui no li agradava firmar

La revista Fotogramas va aparèixer per primer cop el 15 de novembre del 1946. Els editors eren els pares: Antonio Nadal-Rodó -que exercia també de director- i la seva dona, María Fernanda Gañán. Ell havia sigut propietari del cinema Maryland i cap de publicitat a Barcelona de la Metro Goldwyn Mayer. Ella -l’Escarlata O’Hara de Pedralbes, en feliç definició de Maruja Torres- dirigia l’exitosa revista femenina Garbo. La crònica glamurosa del món del cinema del primer Fotogramas fa fortuna i ben aviat passa de quinzenal a setmanal. L’any 1962, una joveníssima Elisenda Nadal assumeix el càrrec de subdirectora i agafa les regnes de la revista. “El pare va tenir el bon sentit de dir: «Aquesta noia, millor que la deixi córrer i que faci el que vulgui». Ells ja tenien el Garbo i els anava molt bé. Fotogramas els anava fatal, però després va anar pujant, pujant, pujant...!”

La directora a qui no li agradava firmar

El secret d’aquest èxit és l’olfacte de Nadal. Els seus fitxatges acaben despuntant. I sap veure una revista abans de llegir-la: domina el component visual. Que les fotos respirin els colors i la moda de l’època. Que sigui amena. Que parli del que li agrada a la gent. “Jo no sóc cinèfila. M’agrada, esclar, però en sabien molt més tots els altres, com el José Luis Guarner -rememora-. Per fer una revista no pots ser un fan total, perquè acabes posant Godard en portada. Això sí, tenia el despatx inundat de premsa estrangera. Em subscrivia a tot”. Tenia traça compaginant i la recorden sempre amb un cordill penjant, per mesurar blocs de text i traslladar-los a la pàgina. Encara falten uns quants lustres perquè irrompin els ordinadors.

Una mostra d’aquest olfacte comercial: la casa dels pares -un edifici imponent d’estil Bauhaus construït per un deixeble de Mies van der Rohe- acollia els premis anuals de la revista, que aleshores duien el nom de San Juan Bosco, en honor al patró del cinema. “«Que el que interessa vendre és Fotogramas!», els hi vaig dir. I els hi vaig canviar el nom”. Com que no és mitòmana, dóna ben poca importància al fet que per les estances de la casa hi passegés, per exemple, Sofia Loren.

La directora a qui no li agradava firmar

Dirigeix amb mà ferma. En un moment donat, Jaume Figueras -col·laborador insigne de la revista- li penja el malnom de Madame la Directrice. La cosa fa fortuna a la redacció, fins al punt que els textos de la mateixa revista acaben referint-se a Nadal amb aquest apel·latiu, entre aristocràtic i sever. Això alimenta el mite: ¿qui dimonis és aquesta directora, que mai firma un text? “No m’agrada escriure. Però sabia si una cosa funcionava o no -explica-. Jo veia que era capaç de dir a algun dels autors què necessitava d’un text i, aleshores, m’arribava exactament com l’havia demanat. Què més volia, doncs? A mi, això de firmar m’importava un rave”. Maruja Torres ha explicat en diverses ocasions que va ser Nadal qui li va donar el millor consell sobre redacció que ha rebut mai. “Li vaig dir: «Escriu com parles, Maruja, i deixa’t estar de tonteries»”. “Però, pel que fa a mi, crec que he deixat de saber escriure. No t’ho dic de broma. M’acomplexa. Ho han fet tots massa bé: el Terenci Moix, l’Enrique Vila-Matas, la Rosa Montero, la Maruja Torres, i tants d’altres...”, diu.

La directora a qui no li agradava firmar

Als anys 70, Fotogramas segueix venent-se al quiosc amb unes portades que mostren els sex symbols de l’època de la manera més suggeridora possible. Però molts continguts comencen a molestar. En un dels reportatges, expliquen qui és qui a la censura franquista: nom, càrrec, ocupació i fotografia. “Em retiraven la revista cada dos per tres, però no m’importava, perquè jo ja l’havia venut”. Són temps de visites freqüents als jutjats. El seu marit és advocat, així que els plecs de descàrrec els feien també a la redacció, entre article i galerada. “El jutge ja em coneixia. Era un tio molt amable. Però el teníem fregit”, recorda.

No sé si creure-me-la quan em diu, però, que ella no tenia consciència de ser una activista antifranquista. Ni tan sols una noia rebel. “És que per a mi tot allò era el més natural. Aleshores viatjava molt, perquè aquí m’avorria. Londres, París, Nova York... I em semblava tan normal, el que feia, que no hi havia manera de corregir-me. Recordo que vaig publicar una foto amb la Marisol, abans del famós nu d’ Interviú. Era aquí mateix, a la placeta del monestir: en biquini i sobre una moto. Va venir el governador civil per dir-me: «Cada setmana estem amb la mateixa història!». Però jo li deia: «És que aquest any la gent va així!»”. Li pregunto si guarda aquests plecs, que llegits avui farien entre riure i pena: “No conservo res: tot plegat em semblava tan idiota que mai vaig pensar que pogués tenir interès. Jo tirava endavant i pensava que estaven sonats. Que no podia ser que s’enfadessin per això”.

La directora a qui no li agradava firmar

Un dia arriba un policia mostrant la foto d’un home. “ El señor Manuel Fernández? ” L’Elisenda encongeix les espatlles. No l’ha vist en sa vida. I, tot d’una, l’agent li mostra la portada d’aquella setmana del Fotogramas : una esplèndida fotografia de Bibi Andersen, exuberant en la seva femenina rotunditat. “És prófugo, no ha hecho la mili! ” L’atribolat policia va intentar esbrinar si ella sabia on podia localitzar el seu insubmís. “Sí, ara et diré on viu -recorda que va pensar l’Elisenda-. Vaig mantenir aquell diàleg de sords fins que se’n va cansar, tota l’estona dient-li: « Pero ¿dónde ve usted al señor? » En fi, que es van enfadar molt”.

En aquella època es fa accionista de la sala Bocaccio, lloc de congregació obligat de l’anomenada Gauche Divine: persones de casa bona que desafien el mateix franquisme sota el qual molts dels seus pares havien prosperat. La majoria acaba amb segona residència a l’Empordà. Diumenges de passeig en barca, xampany, costelles i sacs plens de garoines en platges que encara havien de conèixer la massificació turística. Ella accepta comprar la masia empordanesa, però imposa dues condicions, irrenunciables: que tingui calefacció i un sofà còmode per veure la televisió. L’etiqueta Gauche Divine, en tot cas, li fa gratera. No es considera pas revolucionària. Només volia esquivar el tedi soporífer que acompanyava el règim.

La directora a qui no li agradava firmar

La ressaca arriba a principis dels 80. La revista ja no és l’oasi que aprofita l’escletxa del cinema per subvertir el sistema. El quiosc en va ple, de política. I de destape. Així que Fotogramas tanca el 1981, obligada pels números. Però no passa ni un any que hi tornen, això sí, ara ja en format mensual. La fórmula no acaba de funcionar i els diners que Nadal havia reservat per al retorn de la revista es van exhaurint. Per sort, arriba el miracle. El vídeo va matar l’estrella de la ràdio, cantava un hit de l’època. Però en el cas de Fotogramas va ser el vídeo qui la va salvar: és l’era del VHS i de l’esclat dels videoclubs. La revista -altre cop, el nas de la Directrice- dedica un bon espai al cinema a casa i es rebateja com a Fotogramas & Vídeo. Tornen a entrar els diners. I la revista s’enfila més enllà dels 200.000 exemplars, que llegeixen un milió de persones. “Vam pencar moltíssim”, relata Nadal. Durant quatre anys, assumeix també la direcció del suplement La Vanguardia Mujer, editat pels Godó, amics de la família.

Arriba l’hora de fer calaix. El poderós grup francès Hachette vol desembarcar a Espanya per fer-hi una revista de cinema. En veure les xifres de Fotogramas, prefereixen absorbir la modesta editorial barcelonina en el seu conglomerat. És una unió fructífera: compren paper a més bon preu, es beneficien d’una distribució excel·lent... Li pregunto si li reca haver venut. Afirma que no. “Jo, com el Manolo Vázquez Montalbán: quan venia un llibre per al cinema se’n desprenia. I no com el Marsé, que cridava i feia rebequeries. He venut la revista, sí. La vida és la vida, i vas fent. Tac, tac, tac, tac...” En l’operació, es pacta la seva continuïtat com a directora.

La directora a qui no li agradava firmar

El següent canvi de propietat de la revista no serà tan fluid. El grup Lagardère opera en dues branques ben diferents: l’editorial i l’aeronàutica. Hachette és l’empresa per a les revistes i els llibres, però fabriquen també -i sobretot- els famosos avions Airbus. Quan el model A380, l’avió de passatgers més gran del món, acumula retards, la necessitat de recuperar diners acaba afectant la branca de revistes. A més, Jean-Luc Lagardère, el mític fundador de la companyia, fa poc que ha mort i el fill no mostra un interès especial en la cultura impresa. Les més de 100 revistes, de 14 països diferents, acaben l’any 2011 en mans de la companyia Hearst. També Fotogramas. Amb el canvi de propietat, arriba un relleu a la direcció: Elisenda Nadal es jubila -el nou grup l’empeny a fer-ho- però el càrrec passa al seu fill Toni. La revista es converteix així en un cas únic a Europa: només tres directors en 70 anys. Avi, mare i nét.

La directora a qui no li agradava firmar

I és quan li demano si enyora dirigir la revista que un núvol li creua la mirada. Però potser és el contrallum. “Jo no en vull saber res més. El que s’acaba, s’acaba. Ja aleshores m’agradava treballar molt de pressa per acabar aviat i anar a casa, t’ho juro. M’encanta estar a casa, per llegir, per veure la pel·lícula que vull. No m’agrada sortir de nit i mira que n’he fet molta...” I, sense deixar de somriure, dispara: “Estic fotudíssima, per això no et volia veure. Però m’ho he passat bé. I tu?” (També, esclar.) “No sé què està passant, noi, però és una merda. Hòstia, que són tots de la meva edat. A veure quin dia em toca”. De seguida, però, es recompon i explica que el que més li agrada ara és anar a buscar el nét al col·legi. I passem una bona estona mostrant-nos mútuament els respectius mòbils -el meu fill, el seu nét, les bronquitis, les sortides enginyoses, la seva energia infinita- fins que arriba l’hora de dinar i se’m fa descortès allargar la trobada.

Mentre m’acompanya a la porta, li mostro el meu tiquet d’entrada al monestir de Pedralbes, que acredita encara el seu poder de Directrice. Li demano si té inquietuds religioses. No pas, però li agrada anar-hi sovint i seure, en solitud. Estar tranquil·la. Pensar en les seves coses. No firmar.

stats