Katherine Johnson va néixer a West Virginia el 1918. Va patir les humiliacions diàries pròpies de l’Amèrica segregacionista, però malgrat trobar-se amb els obstacles pel fet de ser dona i negra, avui dia hi ha un gran edifici destinat a recerca computacional de la NASA, a la base de Langley, que porta el seu nom. El president Obama li va lliurar amb honors la Medalla de la Llibertat fa dos anys.

De petita, a l’escola, de seguida va destacar pel seu talent per les matemàtiques. Ella recorda que ho comptava tot: les passes que hi havia fins a l’església, les que la portaven al col·legi, els plats que rentava i els coberts que eixugava. Els mestres li van posar tota mena de facilitats per avançar en els seus estudis, anant més enllà del que estava previst en una nena afroamericana. Als deu anys havia acabat la secundària i als divuit ja s’havia llicenciat a la Universitat de Virgínia. Primer va fer de mestra però el 1952 va saber que la NASA buscava dones que treballessin com a computadores, fent càlculs matemàtics. La van acceptar en una època en què les dones afroamericanes treballaven en sales marginals i no podien anar als mateixos lavabos que les companyes blanques. “Allà les dones només feien el que els deien. Ningú no preguntava ni anava més enllà de la tasca que li encarregaven. Jo feia preguntes. De tot en volia saber el perquè”. El 1956 el seu marit va morir d’un tumor al cervell. Però va tirar endavant els seus tres fills i va continuar progressant a la feina. Demanava assistir a reunions i preguntava dades complementàries al que havia de calcular. La seva intel·ligència, que li permetia veure-hi més enllà i buscar camins alternatius a la solució de problemes, la va convertir en imprescindible. El 1958 va passar a formar part de l’equip que havia d’enviar un home a l’espai i fer-lo tornar. La seva feina va ser determinant el 1961, quan la NASA va enviar Alan Shepard, el primer astronauta americà, a un vol suborbital. Un any després, els càlculs de Johnson van garantir l’èxit de la primera missió tripulada a l’espai de John Glenn. La matemàtica també va fer els càlculs perquè el mòdul de l’Apol·lo 11 aterrés correctament a la superfície lunar. En l’accidentat llançament a l’espai de l’Apol·lo 13, les seves operacions van contribuir a fer que Houston solucionés el problema.

Aquests dies es pot veure als cinemes Hidden figures [traduït per 'Figuras ocultas' al castellà]. És una de les candidates a l’Oscar a la millor pel·lícula. Potser no té gaires opcions de guanyar-lo, però la història, molt ben explicada, atrapa i emociona. Retrata aquesta etapa de la vida de Katherine Johnson i dues companyes afroamericanes més de la NASA: Dorothy Vaughan, matemàtica, i Mary Jackson, enginyera. Tot i les llicències dramàtiques que s’han permès els guionistes, dibuixa a la perfecció el context social, cultural i polític en què es van haver de fer valdre malgrat les constants vexacions per raons de raça i de gènere. Hidden figures, però, ens ha de fer pensar més enllà de la biografia d’aquestes grans dones. Cada època té els seus prejudicis, inèrcies socials i obstacles. I hem de plantejar-nos a quines nenes i dones, actualment, s’està impedint que accedeixin a les oportunitats que es mereixen, s’està subestimant el seu talent i s’està boicotejant el progrés, no només el seu sinó el de tots plegats.