Les dones són la força que mou la PAH. Un aspecte que no s’ha tingut gaire en compte o que fins i tot s’ha ignorat de la crisi és el seu efecte sobre el model patriarcal, que comença a les famílies -en les quals l’home ja no pot cobrir les exigències econòmiques de la llar o pagar la hipoteca- i s’estén a tota la societat. La Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH) n’és un exemple perfecte. És una de les formes de protesta en què la presència i la importància de les dones s’ha fet més evident, en part perquè del que es tracta és de lluitar per salvar el nucli domèstic i la pròpia casa. Si molts cops els homes, privats del rol al qual estaven habituats, s’ensorren i en massa ocasions el que fan és abandonar la família, les donen busquen solucions, baixen al carrer a lluitar, van a les reunions, prenen iniciatives i decisions, aturen desnonaments i ajuden altres famílies a superar els moments de desconsol.

Tot i que no és fàcil tenir dades exactes sobre el nombre de desnonaments que s’han fet durant la crisi, es calcula que des del 2008 s’han iniciat a Espanya unes 600.000 execucions hipotecàries. El Banc d’Espanya no va començar a calcular les execucions que afectaven primers habitatges fins al 2012, i la xifra entre el 2012 i el 2014 és esgarrifosa: 97.577 famílies van patir l’embargament de casa seva. Aquest ha sigut un drama que s’ha fet visible gràcies a la feina d’entitats com la PAH, que des de la incomprensió inicial han aconseguit que administracions i partits adoptin mesures per fer front a una emergència social que ha estat molt de temps a la cua de les prioritats econòmiques. La rapidesa amb què s’ha ajudat la banca no és proporcional a la lentitud a l’hora d ajudar les víctimes de la voracitat de les mateixes entitats financeres.

La PAH, nascuda el 2009, va ser la resposta ciutadana a aquest problema, i al llarg d’aquests anys ha aconseguit paralitzar més de 1.600 desnonaments i ha reallotjat més de 2.500 persones. La feina de reallotjament l’ha realitzat en el marc de la seva campanya Obra Social, que consisteix a ocupar habitatges buits -propietat d’entitats financeres rescatades amb diners públics- per reallotjar-hi les famílies amb menys recursos i més risc d’exclusió. Només a Sabadell, on se centra el gruix d’aquest reportatge, ja hi ha quatre blocs alliberats.

Les dones de la PAH són fortes, i això és una cosa que moltes han descobert no fa gaire. S’han fet fortes lluitant per aconseguir un sostre per a les seves famílies, però alhora també estan reescrivint les regles de la societat. No és casualitat que molts dels edificis ocupats per la PAH siguin, de fet, una societat matriarcal en la qual les dones, que són majoria, prenen decisions, escullen com protestar i són l’ànima de la comunitat. El que segueix és el retrat d’algunes d’aquestes dones, de les seves històries i les seves lluites.

Deborah Sastre, 23 anys

Vaig entrar a la PAH per donar suport als meus pares, que van perdre el seu habitatge després de quedar-se sense cap ingrés laboral, encara amb dos fills menors al seu càrrec, i sense possibilitats de pagar la hipoteca. La PAH de Sabadell ens va ajudar, cedint-nos un dels pisos ocupats al barri de Gràcia de Sabadell, on encara vivim, i guiant-nos en els passos que calia fer per aconseguir la dació en pagament del que havia sigut casa nostra. Ser de la PAH ens va ajudar a perdre l’angoixa, es van acabar les trucades dels bancs, la tristesa, la por. Aconseguir la dació en pagament va ser el millor que ens podia passar, perquè ara podem tornar a viure. Jo ara estic formant-me, fent cursets i mòduls de formació i treballant en feines temporals quan surten. Però ara sé que no haig de tenir por del que pugi passar i que cal lluitar.

Emma Giné, 31 anys

Formo part del grup de persones que vam impulsar la PAHC de Sabadell ara fa cinc anys. Pensàvem que era necessari i urgent donar resposta a l’allau de famílies que començaven a veure com la seva vida trontollava. Personalment treballo com a tècnica de comunicació i comparteixo una casa de lloguer amb tres persones més. Lluitar contra el capitalisme per transformar la societat és un del meus objectius vitals, i per això sóc a la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell. Aquesta militància és una de les experiències més dures i a la vegada més enriquidores que he viscut mai, perquè ser-hi m’ha permès lluitar colze a colze amb persones amb qui potser nos ens hauríem creuat mai. És un procés d’aprenentatge permanent que ha fet possible que hagi pogut ser testimoni del procés de metamorfosi de moltes persones, que han passat de sentir-se culpables a víctimes empoderades. Les famílies que participen a la PAHC tenen un perfil de caràcter patriarcal, en què l’home havia tingut tradicionalment el paper de ser el que portava els diners a la casa, treballant fora, i la dona s’encarregava de les feines de la llar, de les criatures i de la família. La crisi va provocar l’expulsió de molts d’aquests homes del camp laboral, que es van quedar a l’atur i, per tant, van perdre el seu rol. Fent una anàlisi molt superficial, podem dir que hem detectat que la sensació de fracàs és molt més accentuada en els homes que en les dones. Davant d’aquesta nova situació les dones treuen forces i energia d’on sigui per continuar desenvolupant el treball d’atenció a la família, segueixen portant la casa i els fills i es busquen la vida per treballar unes hores en qualsevol feina. Aquesta sensació de fracàs dels homes comporta que normalment les dones prenguin més la paraula quan presenten el seu cas davant l’assemblea i que en general tinguin una actitud molt més activa dins del col·lectiu. El procés d’empoderament que fan les dones a la PAHC és brutal, trenca amb els rols de gènere patriarcals i el converteix en un col·lectiu molt feminitzat

Urimari Bustillos, 37 anys

Vaig començar a militar a la PAHC el març del 2013, quan es van agreujar els meus problemes econòmics i ja no podia pagar el lloguer. Tinc tres fills que estan amb mi perquè el pare dels dos grans va morir, i estic separada del pare de la petita, tot i que em va ajudar fins que també va perdre la feina. No arribava a final de mes, i primer vaig ocupar un pis d’un banc fins que em van desnonar. Gràcies a la PAHC vaig poder fer front als costos i em van facilitar l’accés a un habitatge alliberat del barri de Gràcia de Sabadell. Ara treballo en la neteja de cases uns dies a la setmana i estic més tranquil·la. Mentre passava pels diversos desnonaments tenia la moral baixa i un gran sentiment de culpa, però quan vaig anar a la meva primera assemblea de la PAHC vaig veure que érem moltes persones les que teníem problemes similars, i n’hi havia de pitjors, i vaig entendre que no era només un problema meu, sinó que era un problema social. En el meu cas l’experiència m’ha omplert tant que també m’ha animat a participar en altres col·lectius i a treballar en projectes de comunitat. Treballar amb la comissió de suport i participar en accions de l’assemblea fa que et sigui més fàcil fer front als problemes, que segueixen existint però que ja no hem de combatre en soledat. Si una cosa té la PAHC és la diversitat i la igualtat. No hi ha diferències de classes ni de color de pell. No hi ha jerarquies ni superioritat: tots ens integrem i treballem en la mesura de les nostres possibilitats, i l’aprenentatge el fem sobre la marxa.

Rosa Bernaus Sánchez, 57 anys

Amb el meu marit, el Julio, teníem un petit negoci que no va poder aguantar els venciments dels pagaments. Vam tancar el negoci però el banc ens va desnonar perquè no podíem fer front a la hipoteca. Ens ha quedat un deute que ens condemna a l’embargament de tots els ingressos que puguem tenir, i ara, a més, estem lluitant per impedir que el banc desnoni la meva mare, que em va avalar amb la seva propietat. Jo treballo com a monitora en una escola dues hores i mitja a la setmana i amb el meu marit vivim en un pis de lloguer. Coneixia la PAHC perquè havia assistit a alguna de les xerrades que havien fet durant les acampades del 15-M, però fins que no em va arribar el totxo (el procediment executiu) no vaig reaccionar. El primer dia que vaig trepitjar la PAHC de Sabadell va ser el 12 d’octubre de fa poc més de tres anys. En aquell moment havia perdut la il·lusió. Jo sempre havia sigut una dona alegre, però m’havien fet tornar molt negativa i poruga. Ara he perdut la por i he guanyat coses que no tenia, com capacitat d’adaptació, positivisme i moltes ganes de tirar endavant. M’agrada que les persones que estan al meu costat també siguin així. Per això vaig ser, amb el meu marit, una de les impulsores del grup de suport. Tinc ganes de canviar les coses i crec que ho estem fent. Hi he sortit guanyant com a persona i em sento molt millor amb mi mateixa.

Elisa Moreno, 54 anys

A la PAH hi vaig anar per un problema una mica diferent de la resta. La nostra vida va canviar quan em van detectar un tumor al pàncrees i el fetge. Com la majoria de gent d’aquella època, a casa treballàvem tots dos, i la nostra hipoteca era de 1.200 euros. Jo treballava de cuinera en un restaurant i el meu cap em pagava una part legal i l’altra en negre: en total 1.000 euros. Quan em vaig posar malalta em va deixar de pagar la part en negre, de manera que a casa ja no entrava tot el meu sou, encara que amb l’altre anàvem pagant la hipoteca. Fins que per la crisi van acomiadar el meu marit. Durant dos anys vam explicar el problema a la nostra caixa, però només ens va fer una carència curta esperant que el meu marit trobés feina. Però no en va trobar i mentrestant s’anava engreixant el deute. Llavors vaig sentir parlar de la PAH, i anar-hi va ser una de les millor decisions de la nostra vida. Hi vaig arribar amb sentiment de culpa, per la situació, per la malaltia. Allà hi vaig trobar comprensió, afecte i ganes d’ajudar. Es van posar en marxa i van fer una gran feina, perquè en poc temps van aconseguir la dació en pagament de l’habitatge, tot i que també vam perdre un local heretat pel meu marit que temps enrere la nostra caixa no ens havia acceptat. Ara vivim en un pis de lloguer i el meu marit ha trobat feina. Jo estic esperant una nova operació. Gràcies a la PAH vam poder respirar tranquils, hem perdut la por i hem après que hem de lluitar i no deixar de fer-ho mai.

Gloria Santin, 47 anys

Vaig començar a formar part de la PAH el maig del 2013, després de dos desnonaments seguits. Ja no podíem seguir pagant l’habitació que llogàvem amb el meu marit perquè els únics ingressos que tenim són 400 euros, ja que el Manel té una malaltia “no catalogada”, fibromiàlgia, que li impedeix treballar però que tampoc li dóna dret a la baixa o a cap tipus d’ajuda. Vaig anar a la PAH a demanar assessorament per mirar d’ocupar una vivenda. Vivim al bloc de Gràcia des del juny del 2013. Ningú m’havia ajudat: ni l’assistència social, ni la Generalitat, ni l’Ajuntament… No em donaven alternativa. Però ara he tornat a tenir esperança i sento que tinc una família.

Tamar Córdoba, 27 anys

Quan el meu marit, el Juan, va perdre la feina no vam poder seguir pagant el lloguer i ens van desnonar. Era en plena crisi i el Juan no va poder trobar cap altra feina, per la qual cosa vam decidir ocupar una casa pel nostre compte. Jo no tinc feina i el meu marit només té la meitat del subsidi –213 euros– perquè al seu contracte només hi constava la meitat de la jornada laboral. A part de la família l’única ajuda amb què podem comptar és l’activitat parroquial, el rebost que cada quinze dies ens ofereix un paquet de menjar. En el moment de crisi vam fer dues ocupacions i dels dos llocs ens van desnonar. El segon va ser molt dur, per l’agressivitat de la policia, la detenció del Juan... Jo estava embarassada i vaig perdre la criatura. La PAH ens va acollir amb molt de carinyo i ens van treure del cap la idea de tornar a ocupar per lliure. De fet, ens van incloure entre les famílies que viuen a l’edifici alliberat de Gràcia, a Sabadell. Hi vam anar el juliol del 2013, i ara hi vivim feliços. Vaig quedar embarassada i la nostra filla, l’Anika, que ara ja té un any, és preciosa. Seguim i seguirem lluitant amb la PAH, perquè ells ens van donar suport quan ens va fer falta i nosaltres volem fer el mateix pels altres.

Neus López Rodríguez, 46 anys

Jo visc a la meva pròpia casa, però vaig conèixer la PAH per una afectada, que m’insistia que hi anés perquè eren una família i volia que en formés part. Ho vaig fer, i l’amor als altres, als més necessitats, em va remoure alguna cosa dintre meu, i fa dos anys hi vaig començar a militar. La meva vida va canviar. Fins llavors era una mare que ajudava en el que podia la gent del barri, però la PAHC em va fer lliure. Vaig prendre decisions que per la meva ètnia no eren correctes per a una dona. Va ser una lluita dintre i fora, i ara puc dir que sóc lliure de fer el que em sembla correcte i que em donaran suport en tot. Estic orgullosa de formar-ne part.

Khouloud Akid, 5 anys

“Visc al bloc de Gràcia amb els meus tres germans i la meva mare. M’agrada la casa i poder jugar amb els altres nens del bloc”, explica la Khouloud. La seva mare, Ahlam Rassala, va haver de deixar l’habitació que llogava perquè no tenia ingressos ni tampoc rebia l’ajuda del seu marit, que viu al Marroc. No té feina ni recursos per mantenir la família. Fins que no passin dos anys de residència ininterrompuda a Espanya no podrà tenir dret a cap tipus d’ajuda estatal, i per ara la seva subsistència depèn de la solidaritat dels veïns del bloc, del projecte d’autogestió que organitza la mateixa PAH i del que pot aconseguir d’associacions humanitàries i organitzacions com la Creu Roja.