Els escrits de vida de Carles Capdevila

El director fundador del diari ha escrit més de 2.000 articles, sota l’epígraf 'I aquí', d’ençà que l’ARA va sortir al carrer, el novembre del 2010. N’ha seleccionat 130, amb alguns textos recuperats d’altres mitjans, i els publica al llibre 'La vida que aprenc' (Arcàdia). El gran interès del recull ha fet que el llibre es pugui adquirir amb l’ARA fins al 30 d’abril per un preu de 16 euros. En aquestes pàgines reproduïm quatre articles, de diferents apartats i èpoques, que permeten fer un tast del que es pot trobar en aquest recull imprescindible

Una migdiada de dotze anys

Educar deu ser una cosa semblant a espavilar els marrecs i frenar els adolescents. Just el contrari del que fem: no és estrany veure nanos de quatre anys amb cotxet i xumet parlant pel mòbil, ni tampoc ho és veure’n de catorze sense hora de tornar a casa.

N’hem dit sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta: el nen arriba a l’insti sense haver anat a comprar una trista barra de pa, just quan un amic ja s’ha passat a la coca.

Sorprèn que hi hagi tanta literatura mèdica i psicopedagògica per afrontar l’embaràs, el part i el primer any de vida, i es faci un buit fins als llibres de socors per a pares d’adolescents de títols suggerents com El meu fill em pega o El meu fill es droga. Els nens d’entre 2 i 12 anys no tenen qui els escrigui.

"N’hem dit sobreprotecció, però és la desprotecció més absoluta"

Des que abandonen el bolquer (ja era hora!) fins que arriben les compreses (i que durin), des que els desenganxes del xumet fins que t’ensumes que s’han enganxat al tabac, els pares fem una cosa fantàstica: descansem. Reposem forces de l’estrès d’haver-los parit i ensenyat a caminar i ens en desentenem fins que tocarà anar-los a buscar de matinada a la disco. Ara que per fi tornem a poder dormir, i fins que la por de l’accident de moto ens torni a desvetllar, fem una migdiada educativa de deu o dotze anys.

Algú s’esgarrifarà pensant que aquest període és precisament el moment clau per educar-los. Tranquil, que per alguna cosa els portem a l’escola. I si arriben immadurs a primer d’ESO que ningú no pateixi, allà els esperen els col·legues de batxillerat que ens els sobreespavilaran en un curs i mig, màxim dos. Al model de pares que sobreprotegeixen els petits i abandonen els adolescents ningú no els podrà acusar d’haver fracassat educant els seus fills. No ho han ni intentat.

Mirar que el que fem tingui sentit

¿Té cap sentit agafar un taxi per anar al gimnàs a caminar una hora sobre una cinta que no porta enlloc?

¿Té cap sentit beure aigua del Montseny a Segòvia i beure aigua de Segòvia al Montseny i tenir uns camions amunt i avall contaminant i obligant a fer més carreteres?

¿Té cap sentit contractar persones de molt lluny perquè deixin de cuidar els seus i vinguin a cuidar els nostres, perquè nosaltres no podem de tant que hem de treballar per pagar a qui ens els cuida?

¿Té cap sentit respondre un whatsapp absurd mentre condueixes per l’autopista?

¿Té cap sentit lamentar que desapareguin les petites botigues de barri i no comprar-hi mai?

Moltes coses que fem amb normalitat no tenen ni cap ni peus. Ja no hi he posat què fem amb els refugiats o com pot ser que les multinacionals més riques evitin els impostos, perquè són temes indignants i inabastables, i el que no s’aguanta per enlloc és a qualsevol escala.

¿Té cap sentit esperar una revolució que ho arregli tot? M’apunto més aviat al club dels que pensen que aprofitant que aquest món no funciona gens, ens toca anar-lo arreglant amb les mans amb cada acció que fem com a consumidors, com a ciutadans. Com es comença? Aplicant el que anomenem pensament crític, i que vol dir dubtar de les inèrcies, del que ens diuen, del que fem. Donar-hi un parell de voltes.

Si ho fas, camines i puges escales, beus aigua de prop, compres en botigues que vols que continuïn, dediques més temps a cuidar els teus, no et distreus conduint... I a poc a poc, fent petits gestos que tenen sentit, arregles la teva vida, que deu ser el primer pas per arreglar la de tots.

Els meus Levi’s de pati de col·legi

Amb boníssima voluntat i un sacrifici enorme però amb poc encert en la tria, els pares ens van portar a una escola cara, només de nois, de mètodes rancis i que ens feia conviure amb alguns interns malcriats de famílies riques que convertien el pati de col·legi en un malson. Els que érem de famílies humils de poble patíem l’endemà de Reis per exagerar els nostres regals, però per molt que modifiquessis a l’alça el model de Scalextric, ells sempre ens superaven. Vaig aprendre molt -i res de bo- d’una colla de tanoques que sempre miraven d’humiliar-nos, i se’n sortien amb un èxit notable. Ells eren alhora víctimes de situacions familiars complexes i promeses acadèmiques de mà dura perquè deixessin de suspendre: els tenien allà tancats i sotmesos a una disciplina violenta que quan ho explico a alguns amics sembla que sigui d’una altra generació. Tot allò m’ha sigut molt útil per sobreviure en altres patis de col·legi amb matons i maltractadors on m’han portat la vida i, sobretot, la feina.

"Ara quedaria bé dir que aquell dia vaig aprendre que les marques no diuen res de nosaltres"

Un dia la mare em va comprar uns texans de marca no t’hi fixis -Maíz, es deien- i alguns companys s’enfotien que no fossin Levi’s, com els seus. Era una idiotesa, però aconseguien acomplexar-me, i, després de rondinar molt a casa, un dissabte em van portar a Vic per comprar-los de la marca que tocava. Vaig arribar a classe cofoi i convençut que la inversió pagaria la pena i m’hauria guanyat el respecte, ara que els pantalons em posaven a la seva altura econòmica. Em van agafar uns quants galifardeus, em van estirar a terra, me’n van arrencar totes les etiquetes i el líder em va dir, burleta: “Ja no són Levi’s”.

Ara quedaria bé dir que aquell dia vaig aprendre que les marques no diuen res de nosaltres i que és absurd buscar-hi la identitat, però la condició humana, almenys la meva, és bastant més absurda i contradictòria. He dut texans Levi’s sempre més.

Emprenedors contra emprenyadors

Hi ha gent que fa coses. És perillosa. Sobretot si t’hi acostes, perquè és imparable, i el seu entusiasme s’acaba encomanant. I hi ha gent que ni fa ni deixa fer. És encara més perillosa. Sobretot si se t’acosta, perquè és persistent, i t’acabarà desanimant.

De la gent que fa coses ara en diem emprenedors. És la gent que sabia que tot està per fer i tot és possible, abans que ho descrivís així de bé en Martí i Pol; és gent tan positiva que no sap dir que no. I tan estranya -fins i tot, sospitosa- que, a sobre de pencar per als altres, és feliç.

De la gent que ni fa ni deixa fer en diem emprenyadors. Són persones amargades, crítiques, sense escrúpols, que no es poden permetre el luxe que la gent amb il·lusió se’n surti, perquè això posaria en evidència la seva misèria moral.

El mèrit dels emprenedors, dels voluntaris i dels moviments associatius no és tot el que arriben a fer, que és moltíssim, sinó que ho facin malgrat l’oposició sistemàtica i malaltissa dels emprenyadors. I malgrat l’avantatge competitiu que té qui ni fa ni deixa fer. Els que no fan res tenen tot el temps del món per a la causa, mentre que el pobre que ho fa tot es passa el dia de reunió en reunió. Hi sol haver un 10% d’emprenedors i un 10% d’emprenyadors. Són dos pols. La gran majoria, el 80% del mig, en el fons, està a l’expectativa; avui es deixa deprimir pels arguments derrotistes dels uns, demà es deixarà engrescar per l’entusiasme genuí dels altres.

"Aquest país és ple d’aficionats i organitzadors enèrgics als quals els brillen els ulls d’alegria"

D’aquest duel anímic i de projectes en depèn el nostre futur. Si el 10% compromès penca, s’uneix i encerta un projecte, es converteix de seguida en el 20% i és probable que acabi sent el 40% i el 60%, perquè deixa en evidència els que se’n riuen, els ignoren o ataquen amb arguments destructius. La gràcia de seguir els emprenedors que obren camins és que avances i t’ho passes bé, perquè és gent optimista. La desgràcia de deixar-te enredar pels emprenyadors és que només et saben portar cap al precipici o contra una paret.

Per sort, aquest país és ple d’aficionats i organitzadors enèrgics als quals els brillen els ulls d’alegria. Sovint s’organitzen per una causa justa, o contra una malaltia injusta. Serien les persones amb més motius per estar queixoses i són les més generoses. Es revolten amb un somriure. Cada vegada que algun voluntari, amb el seu esforç i talent, fica la banya en un problema de la societat i el resol, fa quedar molt malament els catastrofistes, que perden arguments per justificar el seu passotisme. El seu tremendisme. El seu immobilisme. L’amateur s’estima el que té entre mans i assumeix sense deprimir-se que si no ho arregla ell, allò no ho arreglarà ningú. De l’esforç que es fa sense cobrar en diem desinteressat, però en realitat es fa amb el màxim interès: interessa molt que allò funcioni. Els voluntaris són gent que porta a l’ADN l’esperit de rebel·lió contra el no, perquè són positius de mena i, si se’ls fica una idea entre cella i cella, saben implicar-hi mig poble i remoure consciències fins a fer-la realitat.

Ara bé, s’ha de ser just i reconèixer una part molt important de mèrit dels emprenyadors. Tot emprenedor sap que l’oposició descarada o la crítica sistemàtica que rep de l’emprenyador es converteix en una motivació extra. És benzina per al motor. Hi ha matins que l’emprenedor s’aixeca i està a punt de tirar la tovallola. Ja no recorda ni com es va embolicar en aquell projecte, no li queden forces ni ganes. Llavors pensa un moment en l’alegria que donarà al seu emprenyador de capçalera si es rendeix, s’adona que recarregarà la moral d’aquella persona destructiva, li donarà la raó. I ho té clar: s’aixeca i continua. Sap que el que té entre mans és massa important per permetre’s el luxe de desanimar-se, i que a sobre no té cap ganes d’alegrar el dia al desanimador de guàrdia. Sí, cal apartar els emprenyadors que entren en una organització. Però un cop externalitzats, no cal donar-los més importància de la que tenen. Cal conviure-hi, fins i tot aprendre a estimar-los. Un bon emprenyador freelance, a temps parcial, no molesta tant com sembla (si l’ignores i no hi perds el temps) i, fins i tot, afegeix èpica al projecte: tens un rival clar. És un personatge patètic, però útil.

És l’hora d’admirar, de reconèixer en públic i en privat els emprenedors casolans, de poble o de barri, que són un exemple de coratge: vencen la mandra i la por, quan l’instint els diu que toca fer-ho. No es deixen impressionar ni amargar, no estan desesperats, però tampoc els ve de gust perdre un minut esperant. Tenen el bon costum de mirar sempre endavant. Són optimistes informats, gens il·lusos, només il·lusionats. És gent que, quan segons qui els insinua que “això no es pot fer”, té claríssim que cal fer-ho. I que ho farà.

Però els emprenedors no tenen tot el mèrit. El dia que el que fa coses aconsegueix el que es proposava, hauria de ser generós i pensar un minut en qui va intentar que no ho aconseguís. No per venjar-se’n, sinó només des de l’alegria d’haver-se’n sortit. I afegir el seu nom en una placa (ben petit, tampoc no ens passem): “Això no hauria sigut possible sense la capacitat emprenyadora dels senyors X i Y”. Ells ja ni se’n recorden, tornen a estar ocupats emprenyant algú altre per frustrar una nova iniciativa. De fet, des que els vas avançar ja van canviar de víctima. Però és just i necessari, i tot un acte d’honestedat, reconèixer la seva inestimable col·laboració, la seva involuntària aportació a la causa.

Més continguts de