Diumenge 14/12/2014

La força de la imaginació política

La imaginació, que juga un important paper en els jocs infantils i en l’acció política, permet canviar el punt de vista

i
Xavier Antich
3 min

Fa falta molta imaginació. Per a què? Per a tot. Sense imaginació, la realitat s’imposa amb la força de la necessitat: hi ha el que hi ha i no pot haver-hi una altra cosa, de manera que és difícil sortir dels marges de la realitat fàctica, que s’imposa com un imperatiu inexcusable, si no som capaços d’imaginar que les coses podrien ser d’una altra manera. Ho va saber veure, i molt bé, Gaston Bachelard, quan va assenyalar que la imaginació és la facultat d’alliberar-nos de les imatges primeres, les subministrades per la percepció, i de canviar-les per unes altres de noves: “Si no hi ha canvi d’imatges, unió inesperada d’imatges, no hi ha imaginació, no hi ha acció imaginant ”. Tanmateix, encara hi ha qui pensa que la realitat és com és i que l’acció política ha de consistir només a gestionar, tan bé com es pugui, l’estat de les coses, per tal que siguin, com a molt, més eficients: són els que pensen que les lleis humanes tenen el caràcter inexorable de les lleis de la naturalesa, i que els articles d’una Constitució són com la llei de la gravetat, que es pot comprendre però no modificar. O pitjor: que la seva modificació està bloquejada per mecanismes que la fan inevitable.

Existeix, com ja va dir Aristòtil, una imaginació reproductiva, capaç de presentar la imatge d’alguna cosa en la seva absència: no és estrany que aquesta imatge, produïda quan la cosa ja no hi és, els grecs l’anomenessin phantasma, perquè realment la seva existència és fantasmal, és a dir, només imaginada. Però hi ha, també, una imaginació productiva, activa, creativa, que va més enllà de la simple repetició de les coses quan no hi són: és una imaginació que crea imaginaris, escenaris alternatius, correctius de la realitat o fins i tot realitats noves. Aquests imaginaris no són falsos, sinó imaginats: vistos abans que existeixin. Però, de vegades, l’imaginari té prou força i potència per mobilitzar l’acció de tal manera que, així, contribueix a produir una realitat nova, tal com s’ha avançat en imaginar-la abans que existeixi. És el que passa amb la imaginació política, que és capaç de veure més enllà de la persistència del que existeix de fet, i que, així, permet imaginar el que hi podria haver si les coses fossin d’una altra manera. Però imaginar-ho és el primer pas perquè, en el futur, sigui possible, real.

Tot el pensament utòpic sorgeix, en realitat, de l’activitat de la imaginació que especula amb una realitat altra que corregeixi les deficiències de la realitat existent. Alguns potser objectaran, com de vegades es fa, de manera perversa, que les utopies polítiques del nostre temps han acabat, gairebé sempre, en malsons. Però imaginar un altre escenari, per a la nostra vida en comú, que esmeni la realitat en allò que ens apareix com a deficient i injusta, és l’única manera de no caure en la complaença per l’estat actual de les coses o de no convertir l’acció en una mera inèrcia i en una claudicació. Ho va dir Charles Taylor en un llibre imprescindible ( Imaginarios sociales modernos, Paidós): “L’imaginari social modern és alhora actiu i contemplatiu. Amplia el repertori de l’acció col·lectiva i també el de l’anàlisi objectiva”.

I és que l’imaginari social, segons Taylor, és la forma com les persones imaginen la seva existència social i la forma de relacionar-se, així com les seves expectatives, i configura un escenari compartit per un gran nombre de persones i col·lectius o, de vegades, per la societat en el seu conjunt. La força de l’imaginari compartit, aleshores, quan és capaç de mobilitzar l’acció política per fer-lo realitat, és, alguns cops, imbatible.

stats