Tania Head era el seu nom fals. En realitat es deia Alicia Esteve Head. Va néixer a Barcelona el 1973 en un entorn benestant. Als seus companys d’escola i d’Esade els havia explicat un fotimer de grandeses però també episodis tràgics amanits amb arguments de telefilm melodramàtic. Tots sospitaven que la meitat del que explicava s’ho inventava. El 2001 es va instal·lar a Nova York i l’atemptat a les Torres Bessones de l’11-S li va permetre crear la que seria la gran mentida de la seva vida. Assegurava que aquell dia era al pis 78 del World Trade Center, que un home la va rescatar i que un moribund li va donar el seu anell de casat perquè el portés a la seva esposa. També que el seu promès havia mort a la torre nord. Tenia una paràlisi en un braç que justificava com una seqüela d’aquella catàstrofe. Mesos més tard es va convertir en la presidenta de la Xarxa de Supervivents del World Trade Center. Va conèixer els alcaldes de Nova York Rudolph Giuliani i Michael Bloomberg, a qui també va explicar la seva història. Feia conferències en escoles i universitats. Va fer amics entre les víctimes. Tenien cura els uns dels altres quan l’angoixa dels records els superava. A Tania Head li passava sovint. Fins que el 2007 The New Tork Times va desmuntar el seu castell de cartes. Va ser apartada del càrrec. Però no havia fet res delictiu: mai es va beneficiar de cap indemnització dels fons compensatoris de les víctimes. I Tania Head va desaparèixer. L’impacte de la seva mentida va quedar resumit en un documental extraordinari: The woman who wasn’t there, on detallen el procés periodístic per destapar el seu cas i l’immens dolor dels seus amics de l’associació en descobrir que tot era fals.

Nou anys després, deu haver refet la seva vida? La deu haver reconstruït amb una altra identitat? Continua mentint sobre el seu passat? Encara s’inventa viatges, desenganys amorosos, títols universitaris i feines en grans empreses?

Costa comprendre aquests farsants que s’aprofiten de les grans catàstrofes de la història per obtenir la seva parcel·la de protagonisme. Enric Marco mai va ser en un camp d’extermini, sinó que va treballar en una fàbrica de Kiel gràcies a un conveni del govern franquista. Maurice Papon es va fer passar per un excombatent de la resistència de la Segona Guerra Mundial que va arribar a ministre de la presidència amb Giscard d’Estaing. En realitat, havia col·laborat en la deportació de jueus i va ser el responsable de la mort de dos-cents independentistes algerians que van ser llançats al Sena. Frédéric Bourdin és un francès que va adquirir fins a trenta-nou identitats diferents, i que també es va fer passar per un orfe de l’11-M.

Una autoestima massa baixa per valorar la seva pròpia vida. Un ego excessiu per capitalitzar el protagonisme heroic d’una tragèdia. Manipuladors per utilitzar la mentida i la desgràcia aliena en benefici propi. Psicòpates emocionals per construir una falsa empatia amb el seu entorn. I, a la vegada, éssers fascinants que, un cop descoberts, proporcionen grans històries.