Hi ha coses que porten arrapada la seva singularitat amb tanta força que són difícils de pensar en general. Quan intentem reflexionar, posem per cas, sobre la infància, costa desprendre’s de la pròpia: ens acompanya tota la vida, ja ho sabem, i determina almenys en part allò que serem. El mateix passa amb el cos: ¿com podem pensar-lo si no és des de l’experiència que en tenim? I amb el dolor, el treball, el desig... ¿Podem pensar-los en abstracte amb independència del que l’experiència, sovint compartida, ens ha ensenyat? Tot i així, si volem pensar-los, com fem amb altres coses semblants, només serà possible si ens acostem a allò que també valdria per a uns altres.

En realitat, aquesta tensió entre l’experiència individual i la possibilitat de generalitzar el que en pensem ha marcat vint-i-sis segles d’aventura filosòfica. Si pensem allò que és vàlid únicament per a nosaltres, el pensament acabarà sent solipsista. Però si el que pensem és tan abstracte que val per a tothom perquè, en el fons, no val per a ningú en concret, aleshores el pensament serà estèril i buit. Per això no estranya que algunes d’aquestes coses hagin estat, durant molt temps, experiències a les quals la filosofia s’ha resistit com si fossin impensables. Però la prova del cotó fluix del pensament filosòfic rau precisament, diria, en aquestes experiències que gairebé no es deixen pensar.

Potser molt pocs van aconseguir, com Walter Benjamin, acostar-se a algunes d’aquestes qüestions per intentar de pensar-les filosòficament. I pocs, com ell, van treure la filosofia dels camins fressats per explorar la incertesa que s’obre si es camina pels marges. Ho va fer, per exemple, amb la infància, en uns meravellosos textos breus, aplegats en el volum Infància a Berlín cap al 1900, ara molt bellament traduïts i editats en català (Lleonard Muntaner Editor). En aquests fragments de memòria rescatada, Benjamin torna a recórrer amb la imaginació i l’escriptura aquells espais coneguts de Berlín dels quals va haver d’exiliar-se, amb el nazisme, per no tornar-hi mai més. I així, torna a la seva ciutat com qui recorre un laberint, sense por de perdre’s. Es passeja pel Tiergarten i recorda els llums de gas o, més que la reialesa de les estàtues, els seus pedestals. Pensa en la fabulosa capsa de papallones encalçades en les incursions per indrets salvatges. I així, com qui convoca la vida viscuda, recorda el retorn de les vacances d’estiu, l’olor de les pomes cuites al calaix d’una estufa de carbó, les mans buscant a les palpentes les llaminadures del rebost, la primera onada irresistible de l’impuls sexual...

El més rellevant d’aquests textos és la seva absència de nostàlgia, perquè, amb ells, el retorn a la memòria del passat opera una fascinant metamorfosi, quan els records ja no parlen tant del passat com, en realitat, del futur. “Igual que hi ha plantes de què es diu que tenen el poder de fer veure el futur -escriu-, hi ha indrets que tenen el mateix do. Acostumen a ser indrets abandonats, també capçades que recolzen sobre algun mur, carrerons sense sortida o jardinets d’entrada on no s’atura mai ningú. En llocs com aquests és com si tot el que encara ha de venir ja s’hagi esdevingut”. És el que sent, per exemple, quan es deixa amarar per l’aigua de pluja: “L’aigua em murmurava el futur com qui canta una cançó de bressol”. Aquesta és la seva lliçó filosòfica sobre la infància: quan la memòria que hi torna permet descobrir la traça del futur. No és poca cosa, oi?