TunisEls colonitzadors francesos van dissenyar l’avinguda Bourguiba de Tunis, situada al cor de la ciutat, amb la voluntat de recrear els Camps Elisis de París. Tanmateix, i malgrat ser la seu de les botigues de roba de marca internacional, el passeig té un caràcter eminentment popular més que no pas exclusiu. La Bourguiba recorda més aviat la Rambla de Barcelona abans que l’envaís el turisme de masses. Fins fa poc, només hi faltava una cosa: els músics i altres artistes de carrer. Durant la dictadura de Ben Ali, estava prohibit tocar al carrer, i els que ho feien s’arriscaven a acabar a la presó. Per primera vegada, ja es veuen rotllanes de gent apreciant l’art informal. El país va recuperant el pols de la vida, sobretot en l’àmbit cultural.

L’avinguda Bourguiba, seu del Teatre Nacional però també del temut ministeri de l’Interior, va ser un dels escenaris principals de la revolució del 2011. Aquella pulsió contestatària, que va desencadenar per contagi la Primavera Àrab, va ser protagonitzada sobretot pels joves. No obstant això, amb una taxa d’atur juvenil de gairebé el 40%, la joventut no se sent la principal beneficiària de la revolta. El compromís social i polític ha deixat pas al desencant, un cop la classe política tradicional s’ha atrinxerat al poder. Avui, sis anys després d’aquell sorprenent 14 de gener que va deixar el món bocabadat, bona part de les energies d’aquesta generació rebel i somiadora s’han canalitzat cap a l’art. Aquests en són quatre exemples en disciplines diferents.

La promesa del cinema tunisià

País petit i amb la creativitat dels seus cineastes ofegada per la tirania durant dècades, Tunísia no ha sigut mai una potència en l’àmbit cinematogràfic i només algun dels seus més prolífics directors ha aconseguit traspassar fronteres. Tanmateix, una nova generació de joves directors, com Leyla Bouzid, han aconseguit atreure l’interès de festivals internacionals, en què les seves pel·lícules han rebut una bona acollida. Potser el millor exemple és l’excel·lent Hedi (2016), del director Mohamed Ben Attia, que s’estrenarà el 17 de febrer a les pantalles catalanes. El seu protagonista, Majd Mastoura, de 25 anys, va rebre l’Os de Plata a la millor interpretació masculina.

“La nova generació està més disposada a prendre riscos”, explica després de sortir d’un assaig el jove actor, que està convençut que la revolució ha canviat l’esperit de tots els tunisians, inclosos els seus artistes. “La mirada del nou cinema tunisià és diferent. És més pròxima, més sincera, menys carregada d’artificis... Hi ha una recerca d’una identitat pròpia que no era possible durant la dictadura, ja que era el règim l’únic que podia projectar una imatge del país”, afegeix.

L’ascens de Mastoura a l’escena nacional i internacional ha sigut fulgurant, ja que Hedi és tot just el seu segon film. El seu èxit ha sigut la confirmació de la seva retrobada vocació com a intèrpret, deixada de banda durant alguns anys. “Vaig començar a fer teatre als 13 anys, i m’agradava molt. Però per la feina del meu pare ens vam haver de traslladar, i el vaig haver de deixar i concentrar-me en l’escriptura”, comenta aquest jove de pell clara i mirada transparent.

La seva trajectòria, pel que fa a compromís social i polític, és un bon reflex d’una generació sencera de joves artistes. “Durant la revolució i els mesos següents, era molt actiu políticament. Vaig militar en un partit d’esquerres i també al sindicat estudiantil, però després d’un any ho vaig deixar perquè em vaig adonar que era massa burocràtic i els seus objectius eren diferents dels meus”, assegura. Llavors es va concentrar més en un activisme social i cultural. El 2012 va fundar un grup de poesia al carrer que tenia com a objectiu acostar l’art als barris i les regions desafavorides. Encara avui participa en els seus tallers, i és una de les raons per les quals viu a cavall entre París i Tunis.

El despertar del còmic

Precisament democratitzar la cultura, i en concret el món del còmic, és l’objectiu de Lab619, un grup de set dibuixants que es van associar fa quatre anys per publicar un magazín de vinyetes per a adults sota aquest nom que s’ha convertit en un referent en el sector. Una de les seves creadores és Noha Habaieb, una dissenyadora gràfica que va formar-se a Bèlgica després de descobrir la seva vocació pel còmic en el seu treball de final de carrera. “Lab619 costa només 2 dinars (menys d’un euro), i amb això ni tan sols cobrim les despeses de publicació. Tots tenim una feina, i fem el magazín en el nostre temps lliure i ens el financem nosaltres mateixos”, diu Habaieb asseguda al jardí d’un popular espai de coworking de Tunis.

A diferència d’altres països àrabs amb una llarga tradició com Egipte o el Líban, abans de la caiguda de Ben Ali pràcticament no es publicava cap còmic a Tunísia. En els últims anys s’ha produït una eclosió del sector amb nombroses iniciatives, com Kuskusi Laban, unes vinyetes per a nens. Tanmateix, encara no s’ha consolidat una indústria comercial. “No sé si hauria sorgit tot aquest moviment si no hi hagués hagut la revolució. El que sí que és evident és que hauríem tingut moltes més limitacions i no hauríem pogut tractar els mateixos temes que ara”, sosté Habaiba, una noia de somriure dolç i tracte exquisidament educat.

Abans de marxar a estudiar a Bèlgica a mitjans de la dècada passada, aquesta dibuixant de 33 anys no s’havia interessat mai per la política, ja que era un tema tabú. “Com molts joves, no segueixo de prop la política formal. Estic decebuda amb els partits. Ara bé, les nostres vinyetes sí que toquen temes polítics i sobretot socials, com per exemple la immigració o la sexualitat”, explica Habaieb. En les seves obres, els set dibuixants són provocatius i, de manera conscient, intenten descobrir quines són les línies vermelles de la societat per expandir-les. “De moment, encara no les hem trobat. Potser perquè tampoc tenim una difusió de masses i no arribem a uns sectors socials més conservadors”. Les crítiques dels lectors més aviat se centren en el fet que sovint els temes i els enfocaments són massa negres.

Trencant esquemes amb el grafiti

Oumema Bouassida, de 25 anys, en fa sis que plasma la seva obra de grafitera als murs de Sfax, considerada la capital econòmica de Tunísia. El seu perfil, o, més ben dit, la seva imatge, trenca amb l’habitual dels artistes d’aquesta disciplina: porta el hijab o vel islàmic. “Al principi, quan hi havia algun acte, trobada, etc., em miraven dient «Què hi fa aquesta aquí?» Però un cop vaig començar a dibuixar, em van començar a jutjar per la meva obra i no per l’aparença”, explica aquesta jove graduada en belles arts.

Si bé Bouassida va participar en alguna manifestació durant la revolució, no es considera una persona interessada actualment en la política, ni tampoc durant l’efervescent primavera del 2011. Ara bé, sí que vol ser considera una persona compromesa socialment, i vol transmetre un missatge concret a la societat: “Vull defensar la llibertat de la dona de vestir com vulgui, que es respecti la seva opció personal. Reivindico que les noies amb vel puguin arribar a ser el que elles vulguin”. Atès que el principal moviment d’oposició al règim de Ben Ali era el partit islamista Ennahda, hi havia un assetjament i discriminació públics envers les dones que portaven el vel islàmic, al qual la grafitera atorga un sentit religiós, però no polític.

Durant l’antic règim, els grafiters estaven perseguits, i els únics que podien pintar a les parets del país magribí sense por d’acabar en una presó eren els membres dels grups d’aficionats fanàtics del futbol. A partir del 2011, hi va haver una explosió de l’art del grafiti i, segons Bouassida, s’ha creat una comunitat de grafiters que intercanvien experiències i fan trobades, la qual cosa els ha permès evolucionar en el seu art. De fet, a l’illa de Djerba, al sud del país, un projecte va reunir artistes vinguts d’arreu del món per crear un museu a l’aire lliure de grafitis que s’ha convertit en una de les grans atraccions de l’art urbà al nord d’Àfrica.

L'experiment de la fusió musical

Fins i tot en un art menys abocat a la política, com la música, la dictadura també hi va limitar l’esperit creatiu. I no només en el cas del rap, la principal expressió contestatària dels joves dels barris populars i marginals. “Abans de la revolució els músics no prenien riscos, no hi havia cap mena d’esperit d’aventura i experimentació”, es lamenta Jihed Khemiri, un percussionista de 28 anys, tot recordant com l’estat promovia un sector musical oficial, sense deixar cap marge a l’escena alternativa. “Els últims anys hi ha hagut diversos projectes interessants. Els músics tunisians s’han obert al món, i a practicar fusions improbables”, explica.

La seva pròpia trajectòria és un exemple. Llicenciat del prestigiós institut Club du Lycée i interessat en un principi per la música tradicional oriental, a poc a poc va anar descobrint nous ritmes, com el hip-hop o el rock. Actualment treballa en un projecte propi experimental titulat Theosofiei que pretén combinar els textos de sant Agustí, que va néixer dins les actuals fronteres de Tunísia, amb la música sufí, un corrent espiritual de l’islam. “Els nous ritmes ara tenen més presència als mitjans, que han canviat el seu enfocament. Ara bé, encara no hi ha una indústria pròpiament dita dins l’escena alternativa i ens hem de buscar la vida pel nostre compte”, comenta aquest noi alt i fornit, que fa poc es va convertir en pare de família.

Adolescent apolític, la seva consciència social es va despertar de la mà de la cantant Lobna Noomene, amb qui va col·laborar i que en una ocasió va rebutjar participar en un acte oficial del règim. Com els altres artistes citats, aquest percussionista considera que l’actual sistema polític no satisfà les seves aspiracions. El fet que el país sembli una gerontocràcia -el president té 90 anys-, i els joves amb prou feines estiguin representats en l’àmbit polític, té unes arrels profundes. “Aquesta societat no confia en els joves. I és un problema que comença per les mateixes famílies, que no confien en les decisions de vida dels joves i no les assumeixen”, denuncia.

I és que, si bé la revolució ha aportat alguns canvis importants al país, com el respecte a la llibertat d’expressió i creació, encara queda molta feina per fer. I del compromís social d’aquesta generació de joves dependrà l’èxit de l’experiment tunisià en el si d’un món àrab esquinçat pels conflictes i el conservadorisme.