La família kurda Xalini, procedent de l'Iraq, al camp de refugiats de Calais. El pare està perseguit pel govern / GUILLEM TRIUS

La jungla: atrapats al camp de refugiats de Calais

Des de l’estiu, aquest campament ha quadruplicat la seva extensió i actualment acull més de 6.000 refugiats amb un mateix somni: arribar al Regne Unit

La família kurda Xalini, procedent de l'Iraq, al camp de refugiats de Calais. El pare està perseguit pel govern / GUILLEM TRIUS

AQUÍ A CALAIS ÉS TAN D’HORA que encara no ha sortit el sol, el fort vent fa repicar el metall de les banderoles de la plaça i l’orquestra de sons que provenen de l’exterior anticipa condicions hostils. Amb aquest clima no vull ni pensar com deu estar la situació al camp de refugiats. “La Jungla? Ningú sap per què es va batejar amb aquest nom, crec que va ser la gent del poble”, comenta la recepcionista de l’hostal mentre tecleja el número d’un taxi local. L’actual camp de refugiats de Calais, més conegut com la Jungla, està situat cinc quilòmetres als afores del centre del poble i recorda a Europa la crisi de refugiats que viu el món; la més gran després de la II Guerra Mundial.

Encara és fosc quan arribo al pont de la N-216, carretera que els camions utilitzen per embarcar al ferri i creuar el canal de la Mànega en direcció al Regne Unit. “Perdona però t’he de deixar aquí”, comenta el taxista assenyalant un gran furgó de la Gendarmeria. La policia francesa custodia la porta del camp les 24 hores del dia però no gosa entrar-hi excepte en condicions d’emergència. S’ha establert una cosa semblant a un pacte de no-agressió que queda perllongat quan el sol es pon. És llavors quan els refugiats proven de fer tot el possible per pujar als camions, saltar al tren, amagar-se a bord dels vaixells, i la policia prova d’impedir-ho. Durant el dia tot transcendeix amb aparent normalitat dins del camp.

BARRIS SEGONS LA PROCEDÈNCIA

Amb la primera claror les botigues del camp obren les portes i l’església construïda pels ortodoxos etíops i eritreus rep els primers feligresos. Les últimes pluges han complicat la situació al camp, tot és ple de fang i cada cop és més complicat moure’s amb normalitat pels carrers principals. El vent és tan intens que fa volar les tendes d’un cantó a l’altre de la Jungla, cosa que crea un ambient força apocalíptic i catastròfic.

La falta d’atenció governamental i el creixement desmesurat del nombre de refugiats que arriben cada dia va portar, a principis del 2015, quatre organitzacions no governamentals (Solidarités International, Metges del Món, Secours Catholique i Secours Islamique) a unir forces per donar forma a aquest nou camp de refugiats. La Nova Junglas’ha estructurat en diferents barris organitzats segons la procedència dels refugiats. Hi ha el barri afganès, el sudanès, l’eritreu, l’etíop, el sirià i el kurd. Aquest últim ha acabat sent el més singular, ja que reuneix gent de diferents països però d’una mateixa cultura. Al barri kurd hi conviuen gent de l’Iran, de l’Iraq, de Síria i de Turquia.

L’absència de la Creu Roja, de grans organismes derivats de les Nacions Unides o del mateix estat francès ha provocat que els refugiats s’ajudin més entre ells

S’ha de creuar tota la Jungla per arribar al barri kurd. En el trajecte, un va deixant enrere el punt d’informació, on les ONG atenen i gestionen les sol·licituds d’asil, les dutxes, que amb l’arribada imminent del fred s’han tornat un mer detall decoratiu, o els sanitaris, que després d’uns dies al camp un s’adona que la majoria de refugiats prefereixen ni utilitzar-los. L’absència de la Creu Roja, de grans organismes derivats de les Nacions Unides o del mateix estat francès ha provocat que els refugiats s’ajudin més entre ells. És comú sentir el repicar d’un martell acompanyat d’indicacions verbals de gent que ajuda altra gent a construir-se una llar per passar l’hivern. Amb l’ajuda de voluntaris vinguts d’arreu, el carrer principal de la Jungla ja disposa de restaurants, perruqueries, botigues, una escola, una biblioteca, dues mesquites, una església i, fins i tot, un centre que ofereix teràpia per mitjà de l’art i les manualitats.

Una bandera del Kurdistan, que avui oneja violentament, dóna la benvinguda al barri kurd. S’enlaira des d’un restaurant de cuina tradicional kurda on, segons la gent del camp, la màfia organitza viatges clandestins en camions de mercaderies des de París per creuar l’Eurotúnel fins al Regne Unit. Tot just darrere d’aquest restaurant hi viu la família Xalini. Una família de cinc membres que va arribar a la Jungla provinent de l’Iraq ara farà tres mesos. L’Irix, el pare de la família, està perseguit pel govern per raons que prefereix no explicar. Van haver de deixar-ho tot i marxar de casa. “Vam fer bé de marxar, no teníem alternativa: som d’una vila propera a la ciutat de Kirkuk i l’avenç de Daeix també amenaçava el nostre poble”, explica l’Irix.

EL PONT COM A CRUEL METÀFORA

El barri kurd està situat en un petit turó que ofereix una vista panoràmica del camp. L’Irix reconeix que el moment que més gaudeix aquí, si és que en gaudeix algun, és l’alba, quan tothom encara descansa. “M’agrada observar el port de Calais i deixar volar la imaginació. Projectar-nos a tota la família al Regne Unit em dóna forces”, comenta tot mirant com passen els camions. El pont de la N-216 que dóna entrada a la Jungla constitueix en si mateix una cruel metàfora. S’eleva per sobre de tots els refugiats oferint una sortida al gran somni britànic que des de la distància de les barraques sembla assequible. “Resulta molt fàcil creuar-lo per sota, ho fem cada dia”, explica l’Irix. Si creues el pont per sota entres al camp, constitueix una gran porta de formigó a la Jungla. Però aquí tothom té el somni de fer el contrari: travessar-lo per sobre dins d’un camió i arribar al Regne Unit. “Nosaltres el que desitgem és travessar el pont dins d’un camió i que la policia no ens enxampi, però després dels atacs de París s’ha tornat gairebé impossible”, comenta el pare mentre assenyala un camió que tot just ara creua.

La família Xalini ha provat de creuar 8 cops des que, fa un mes, van arribar al camp de refugiats de Calais, però sempre han estat descoberts als controls i escorcolls que la policia francesa fa a la frontera. “Nosaltres sempre que hem provat de travessar ho hem fet amagats dins d’un camió. Som una família i no podem córrer riscos com els joves refugiats del camp, que proven d’amagar-se sota el tren o de saltar als camions en marxa”. Segons dades de Metges del Món des del mes de juny han mort 20 persones en intents de creuar al Regne Unit. L’exasperació és tal que les dues últimes víctimes van morir ofegades en un intent desesperat d’arribar nedant a terres angleses. L’Irix explica com proven ells d’arribar-hi: “Caminem dues hores fins a una gasolinera propera al camp on els camioners fan descansos i allà som introduïts i amagats dins d’un camió que prova de passar el control”.

L’Irix viu amb la seva família en una barraca construïda amb fustes i plàstics. Està casat amb la Xabrem i tenen tres fills. L’Ajar, el gran, de 10 anys; la Xinia, una nena de 7, i l’Ixam, de 4 anys, que pateix esquizofrènia. Al migdia, les entitats benèfiques entren a la Jungla per repartir aliments, roba i productes de primera necessitat. De sobte, la Xinia i l’Ajar comencen a córrer mentre criden: “ Line, line, line!” En menys d’un minut es genera una immensa cua que rodeja una furgoneta blanca. Els voluntaris proven de posar-hi ordre: “Una línia, una fila recta, sisplau!”, crida un d’ells en un perfecte anglès d’accent britànic. Sorprèn veure tants nois joves a la cua. Segons l’entitat Solidarités International, més del 70% dels refugiats són homes menors de 30 anys. Joves que nit rere nit proven d’arribar al Regne Unit. Arriben fins aquí fugint de les guerres i de la persecució política de països com l’Iraq, el Sudan o Síria i creuen que Calais és l’última parada abans d’arribar a terres britàniques. L’objectiu és a tocar, a l’altra banda del canal de la Mànega, on els han dit que trobaran feina sense necessitat de papers i on les oportunitats d’una vida millor són reals. Ara bé, ningú no els va advertir de l’alt preu que encara havien de pagar: viure indefinidament a la Jungla.

Comença a ploure intensament aquí a Calais, i la nit s’acosta. La Xinia i l’Ajar em conviden a passar a casa seva. La Xabrem prepara te i l’Irix juga amb l’Ixam. “Aquest no és un lloc per als nostres fills, i menys per a l’Ixam”, diu l’Irix mentre l’Ixam no para de cridar “David Cameron, David Cameron, David Cameron!”

“QUÈ PENSA LA GENT DE NOSALTRES?”

Quan li explico a l’Ajar que visc a Londres s’interessa per fer-me preguntes: “¿Tens notícies per a nosaltres? ¿Han canviat d’idea els anglesos? ¿Ens acceptaran algun dia? Què pensa la gent de nosaltres? Se’n parla?” Pregunto a la mare per la situació de l’Ixam. “Fa una setmana vam anar al doctor perquè se’ns havia acabat la medicina que l’Ixam necessita (Risperidona) i ens la van donar, però el que ell necessita és una atenció mèdica especial”. Ha de ser molt dur per a tota la família bregar amb una malaltia com l’esquizofrènia en les condicions d’un camp de refugiats.

Metges del Món i Metges sense Fronteres ofereixen assistència sanitària en un centre als afores de la Jungla però no donen l’abast. Cada matí hi ha una llarga cua als afores del centre, on més d’una cinquantena de refugiats esperen per ser atesos. Les malalties dels pacients reflecteixen les carències higièniques del camp. Infeccions respiratòries provocades pel fred; infeccions estomacals per culpa de l’estat de l’aigua (una anàlisi recent revela que està infectada per E. coli ); fractures i fissures produïdes en caure des dels camions o en ser arrencats per la policia dels trens en marxa; butllofes de les llargues caminades per Europa, o bé problemes psicològics derivats d’haver deixat la família enrere o de situacions i traumes diversos que arrosseguen d’un passat en conflicte.

Amb les presses per acomodar centenars de famílies que han anat arribant durant els últims mesos, s’han establert tendes en una àrea abans utilitzada per milers de persones com a vàter informal. “Molts nens estan tenint infeccions per culpa d’això”. La Xabrem ha visitat recentment el centre mèdic del camp amb l’Ixam i explica el que els doctors diuen. “No poden construir cases de fusta a un ritme prou alt per donar llar a tots els refugiats que van arribant”. La població del camp s’ha doblat l’últim mes i s’ha quaduplicat des de les 1.500 persones que hi havia al principi de l’estiu. Cap entitat està portant un recompte fiable de la situació però es calcula que cada dia de setembre, octubre i novembre han arribat a la jungla entre 100 i 150 refugiats.

Metges del Món i Metges sense Fronteres ofereixen assistència sanitària en un centre als afores de la Jungla però no donen l’abast

“Només volem que ens deixin entrar a Anglaterra per començar una nova vida”. L’Irix explica les raons per les quals va decidir portar la seva família al Regne Unit: l’educació dels seus fills, les oportunitats de feina, la llengua i, sobretot, el tractament que l’Ixam necessita. “El medicament de l’Ixam és molt car i a Anglaterra el govern ens ajudarà a pagar-lo: nosaltres ara mateix no podem”. Ja és totalment fosc a la Jungla i el vent no para de bufar amb força. El foc de la llar ens manté calents però el soroll de la pluja transmet una forta sensació de vulnerabilitat que no et deixa oblidar on ets. Amb l’arribada de l’hivern la situació al camp de refugiats està empitjorant molt. És en aquest moment que l’Irix diu una frase que sembla que posi paraules al límit de la desesperació, que sembla que expliqui la raó per la qual aquesta gent és capaç de deixar-ho tot i començar a caminar: “Vam fugir de casa nostra buscant pau. Avui vivim en un camp de refugiats, però lluny de la guerra”.

El camp de refugiats de Calais, més conegut com la Jungla, ocupa l’extensió del que va ser el centre de refugiats de Sangatte, que l’any 1999 la Creu Roja va obrir en una zona propera al port d’aquesta petita localitat francesa. Ja des dels seus inicis la polèmica ha acompanyat aquest assentament, especialment per les males condicions de salubritat. L’any 2002, Nicolas Sarkozy, aleshores ministre d’Interior de França, va ordenar el tancament del camp i va enderrocar-lo íntegrament. Però tot i els esforços de les autoritats gal·les per no deixar-ne cap rastre, el nou camp s’ha relocalitzat en una zona molt pròxima a l’antic centre.

Des que hi van arribar nous refugiats l’any 2009, la majoria afganesos, el camp no ha parat de créixer i actualment ja acull més de 6.000 refugiats. La Jungla de Calais recorda a Europa la crisi de refugiats que viu el món, la més gran després de la Segona Guerra Mundial.

Més continguts de

PUBLICITAT

El + vist

El + comentat

PUBLICITAT
PUBLICITAT