FOTOS: PORAS CHAUDHARYQuan George Oommen tenia 16 anys, va heretar una casa de dos pisos situada a la vora d’un riu a Mepral, un poble de Kerala, l’exuberant estat del sud de l’Índia on s’havia criat el seu pare. Allà, la tradició dicta que la casa l’hereta sempre el fill petit, com era el cas d’Oommen. Tot i això, no era pas una casa que ell, un adolescent que vivia amb la seva família a Delhi, necessités o volgués. Després de la carrera, Oommen es va traslladar als Estats Units per prosseguir els seus estudis a Harvard i hi va treballar d’arquitecte trenta anys. Fa deu anys, va passar a dedicar-se a la pintura abstracta a temps complet.

Però la casa tenia un gran valor sentimental tant per a ell com per a la seva família. Més de quatre generacions havien viscut en aquella estructura de 300 anys d’antiguitat, erigida sobre camps d’arròs, a la plana inundable del riu. Tanmateix, a mesura que els parents van anar marxant a l’estranger o es van anar morint, la casa, anomenada Meda, va anar quedant buida i es va anar deteriorant.

Els fonaments i les parets de la planta baixa eren fets de blocs de laterita porosa i emblanquinada que, durant les inundacions del monsó, s’enfonsaven una mica més al sòl tou. Al primer pis, l’antiga estructura de fusta noble d’ Artocarpus estava acoblada sense claus, com als temples japonesos, i la teulada amb punxes, feta de teules de terrissa de Mangalore, protegia eficaçment contra les tempestes. Al llarg dels anys, les tres habitacions i les dues verandes de Meda, situades al costat nord i al costat sud respectivament, havien acollit els membres de la família, que es dedicava al conreu de l’arròs.

“Encara tenia una connexió emocional amb aquest edifici i m’estava plantejant renovar-lo -explica Oommen-. Però encara que l’hagués tornat a aixecar, el terreny era inestable i ningú de la nostra família extensa no estava disposat a tornar a aquell emplaçament remot”. Oommen, que té 75 anys, continua viatjant a l’Índia, que l’inspira per als seus quadres, però no va a la casa, sinó a una illa anomenada Mankotta, que encara conserva intacte l’aire de quan era petit i vivia a Kerala envoltat de paisatges sense carreteres modernes ni centres comercials. Fa uns set anys va decidir que havia de vendre la casa perquè els seus fills no la volien. Però als possibles compradors només els interessava el terreny, de manera que haurien desmuntat i venut igualment Meda en forma de fusta ben tractada i articles per a turistes.

Oommen no volia que això passés. Per sort, el seu amic Pradeep Sachdeva, que té 59 anys, es va assabentar del problema que tenia Oommen i es va avenir a comprar la casa, de 185 m, i traslladar-la peça per peça a una finca d’1,4 hectàrees de la seva propietat, situada al poble de Sadhrana, al sud de Delhi, on viu. Sachdeva, que és arquitecte, va veure futur a Meda com a casa per als convidats que portés a la seva segona residència. A l’Índia, Sachdeva és conegut pels seus interiors en complexos hotelers com el Samode Palace, situat al Rajasthan, i per grans projectes de remodelació urbana a Delhi, com ara el mercat de Dilli Haat i el Jardí dels Cinc Sentits, que té una superfície de vuit hectàrees. Oommen no cabia a la pell d’alegria: “No se m’havia acudit mai desmuntar-la i posar-la en una altra banda”, diu.

Però els habitants de Mepral, que no acostumen a anar més enllà de 150 km del poble, no volien que s’emportessin la casa a 2.400 quilòmetres. “Històricament, en aquella zona aïllada, que és majoritàriament sota el nivell del mar, la gent se n’anava a refugiar-se a Meda quan hi havia inundacions”, explica Oommen. Però o la traslladaven o la destruïen. “El seu monument emblemàtic s’hauria perdut del tot si no l’haguéssim traslladat -diu-. Sento que vaig salvar un tros de la meva família”.

A finals del 2010, un empleat de l’empresa de Sachdeva que parlava malaiàlam (la llengua majoritària de Kerala) va contractar Narayan Achari, un dels últims fusters de Mepral que sabia construir cases de fusta tradicionals de Kerala, per fer el trasllat. Amb l’ajut d’un petit equip, van desmuntar, numerar i documentar les peces que conformaven la casa. Per fer un últim honor a la tradició, abans de carregar els components en camions per traslladar-los cap al nord van anar al temple local de les serps per obtenir les benediccions que els garantissin que tindrien un viatge segur.

La primavera del 2011, Achari i els seus assistents van muntar la casa a la finca de Sachdeva sobre una nova planta baixa amb parets de maó enguixades. “El treball de fusteria era tan senzill i sofisticat que, en qüestió de tres setmanes, Meda va tornar a estar muntada -comenta Sachdeva-. Feia més goig que mai i tenia pinta de poder aguantar cent anys més”.

Actualment, la planta baixa de Meda és un espai de planta oberta, excepte un bany i una cuina moderns, que estan separats per envans. “Volia un espai sense columnes per readaptar l’ús de l’edifici com a residència contemporània”, assenyala Sachdeva. I afegeix: “Si no el feia aprofitable, s’hi acumularien les teranyines. Ara, quan venen amics, s’hi queden; i jo també el faig servir de tant en tant”.

Sachdeva també va recórrer a alguns amics perquè li donessin un cop de mà amb el replantejament de la casa. El dissenyador britànic John Bowman, que viu i treballa a Rajokri -entre Nova Delhi (un dels districtes de Delhi) i Gurgaon-, va crear una escala de cargol de ferro forjat amb una barana de llautó per pujar al pis de dalt que substitueix la decrèpita escala exterior de fusta de l’edifici. Després, va reutilitzar els taulons de l’escala vella per fer-ne una taula de menjador i prestatges. Així mateix, en un lavabo que van afegir a la planta superior, Bowman va fer-hi fer una pica de llautó mat amb gravats de motius vegetals i un plat de dutxa circular de llautó, dos elements que es fan ressò de l’estètica artesanal de l’edifici i del seu emplaçament en plena natura.

Al pis de dalt, van mirar de “conservar-ho gairebé tot tal com estava”, tot i que hi van instal·lar “corrent elèctric i aigua corrent”, assenyala Sachdeva. També són elements nous les obertures de ventilació del capdamunt dels gablets de l’edifici, similars a les de l’arquitectura tradicional de Kerala, i algunes teules de recanvi que s’han col·locat a la teulada.

Ara la casa per a convidats és en un jardí, orientada de nord a sud, com en el seu emplaçament original. “Sembla que hi encaixa de meravella, encara que l’entorn és completament diferent, tant des del punt de vista cultural com climàtic”, explica Sachdeva, que, a més d’arquitecte, és paisatgista i coautor de A naturalist’s guide to trees & shrubs of India, una obra sobre la vegetació arbòria i arbustiva de l’Índia.

“Els conec, els arbres”, afirma. Sachdeva va anar molt amb compte de no malmetre’n cap durant el trasllat de Meda i mai no li va preocupar que la fusta vella de la casa donés un mal resultat un cop al nou emplaçament, un indret molt més sec i que li és estrany. “Em fa l’efecte que [la fusta de la casa] és molt vella i dura com l’acer”, diu amb convicció. “Ara ja no li passarà res”.