JORDI COTS VA SER UN DELS FUNDADORS de Rosa Sensat, una entitat que compleix 50 anys. Va ser el primer adjunt al Síndic de Greuges de Catalunya per a la defensa dels drets de l’infant. I és un expert en la història i l’evolució d’aquests drets. Acaba de publicar el llibre La Convenció de les Nacions Unides sobre els Drets de l’Infant, on recull la seva investigació sobre el tema. Als 88 anys, aquest doctor en dret, escriptor i mestre, que en realitat es defineix com un poeta, captiva per la seva defensa apassionada i tranquil·la dels infants i dels seus educadors.

Vostè és un expert en els drets de l’infant, i en com s’han anat conquerint.

Sí, jo sóc molt providencialista. Moltes coses m’hi van portar, perquè de formació sóc advocat. Vaig exercir la carrera sense vocació però amb tota l’honestedat possible durant 12 anys, però no era la meva il·lusió.

I què va canviar?

Mentre exercia d’advocat vaig conèixer alguns problemes de la infància perquè portava moltes separacions matrimonials. Parlo d’una època en què només hi havia separacions, no divorcis, però els problemes que tenien els infants amb la separació ja emergien. A través del tribunal eclesiàstic vaig tenir la possibilitat de començar a fer una feina de professor. Vaig començar amb alumnes grans i a poc a poc vaig anar canviant el camp de la pedagogia. En un moment donat em vaig trobar amb el primer dia d’escola de l’Escola Thau.

De la qual va ser el primer director.

I li vaig donar nom. Amb 52 criatures de 3 a 5 anys, d’entre les quals 12 es quedaven a dinar, i em vaig quedar a dinar i a dormir amb ells. Vaig començar d’aquesta manera tan senzilla...

¿O sigui que la primera feina ja va ser de director?

Sí, perquè ja era gran. De l’any 50 al 62 havia fet d’advocat, i al 63 comença l’Escola Thau, quan jo tenia 36 anys. I encara que l’escola fos petita, es va pensar que hi havia d’haver un director alliberat, i sempre ho he sigut. Jo sempre he dit que no he sigut mestre d’aula però l’escola era la meva aula. Tots els nens i nenes em coneixien, i ja no parlem dels mestres. En aquest tipus d’escola feta entre els 60 i els 70, hi havia un lliurament absolut i desordenat. Hi anàvem els dissabtes a la tarda a retallar coses, fèiem el mètode Montessori però no hi havia material i ens l’havíem de fabricar nosaltres, perquè l’escola normal no ensenyava el mètode Montessori. Se’n parlava com del “ nefasto ginebrino ”.

¿I aquest lliurament desordenat a la feina està bé? El defensa?

No necessàriament, però aleshores era imprescindible, i tinc por que hi tornaria. Hi havia molta pinya amb els mestres.

La Viquipèdia diu de vostè que és advocat, pedagog, poeta i promotor dels drets dels infants.

Sí, és veritat.

Si hagués de triar una cosa, què és vostè, als 88 anys?

Potser és molta gosadia, però abans de tot em considero poeta. He mirat de posar la poesia a tot arreu. Jo tinc, com tothom, un poeta preferit, que és Hölderlin, i l’he posat a tot arreu. En uns centres d’interès que vam fer a l’Escola Thau ja va sortir. Hölderlin havia sigut preceptor, coneixia la infància i en deia una cosa molt notable. Deia: “Els infants són immortals perquè no coneixen la mort, però els adults no ho poden suportar i els atrauen a la seva mediocritat”. És fort, perquè en part encara perdura. Aquesta idea d’atreure’ls a la seva mediocritat coincideix amb els tòpics sobre la infància, que encara n’hi ha.

Vostè explica en un llibre la història dels drets dels infants.

Ja havia fet la tesi sobre la Declaració dels Drets dels Infants, que és el precedent de la Convenció.

I al llibre parla dels tòpics sobre la infància que es mantenen encara. Per exemple, que l’infant és el futur.

Els anglesos en diuen el not yet, l’encara no. Mai acaba de ser una persona. O el tòpic de la innocència de l’infant, o el contrari, que l’infant és dolent.

I com és que perviuen aquests tòpics?

Perquè no s’acaben de creure la infància i no se sap relacionar-s’hi amb naturalitat. No se sap de què parlar amb un nen. Jo ho vaig veure una vegada. Venia pel carrer un amic meu, de lluny, i el seu fill feia una cara de dir “Ara aquest em preguntarà com em dic, a quina escola vaig i què vull ser de gran”. Sempre els hi preguntem el mateix. I, en canvi, vas a una classe de 3 anys i xerren i xerren. Tenen conversa i s’hi pot tenir una conversa.

Com es fa?

S’ha de tenir paciència i estar al seu costat. Ells, de vegades, et pregunten, si tenen la resposta se’n van i nosaltres voldríem explicar-nos més. Per ells no cal. Si els hi dónes tot fet, poden perdre la curiositat.

Rosa Sensat fa 50 anys i vostè n’és un dels fundadors.

Va ser molt bonic: la història d’aquella època, i tota la formació dels mestres. En aquella època, les escoles que s’havien creat, com l’Ítaca o el Costa i Llobera, feien una feien estupenda, es formaven entre ells, i ells ja tenien aquest lliurament desordenat a la feina. Per exemple, hi havia una escola que en acabar el curs se n’anava a fora per reflexionar el que havia sigut. En deien, irònicament, la setmana de la mandra. No ho era, però precisament tenia aquesta gràcia. En aquesta època ens autoformàvem. Tots hem sigut autodidactes en pedagogia. Compràvem llibres de vell com podíem i ens ho anàvem fent. A més, érem gent que ens dedicàvem a unes etapes escolars per a les quals no ens havíem format específicament. Per exemple, a l’Escola Talitha, la directora era una gran formadora de parvulistes i era llicenciada en llengües clàssiques. A l’Escola Costa i Llobera eren llicenciats en filosofia que es dedicaven a la primària. Al règim en aquella època no li interessava ni el parvulari ni la primària, li interessava l’ensenyament mitjà i recuperar el superior, perquè en sortien els quadres i era gent que venia d’unes elits socials. Vam recuperar, en aquest sentit i amb tota naturalitat, aquella manera de fer de principis del segle XX d’un Pau Vila a l’Escola Horaciana. Era gent que feia de mestre sense ser-ho, per una vocació. Jo mateix em vaig treure el títol de mestre com vaig poder, després d’haver començat l’escola.

I allà va néixer la formació de mestres.

Fèlix Martí va empènyer una activitat que es deia Sessions de Pedagogia, i la institució cultural del CIC tenia una escola de jardineres que era diferent de la normal estatal, i ja feia coses que la normal estatal no hauria fet mai. A poc a poc es van anar reunint. La Marta Mata va ser una de les primeres llicenciades en pedagogia. Hi havia una escola molt apreciable que es deia Escola Mireia, portada per una noia que es deia Maria Bondia, que encara va haver de fer la llicenciatura de pedagogia a Madrid. La Marta Mata va començar en una escola fent de bibliotecària. Ella tenia la tradició pedagògica a casa perquè la seva mare era una gran mestra, l’Àngels Garriga, i va anar aglutinant i va tenir aquesta intuïció, i uns quants ens hi vam apuntar. Érem set i en broma ens deien els set magnífics perquè en aquella època estava de moda la pel·lícula del Yul Brynner, i encara de broma ens diuen això.

Què destacaria del que ha aportat Rosa Sensat a l’educació catalana?

Primer, va aportar l’escola activa, que després és un terme que no s’ha utilitzat més, com si fes una mica de por. Activa en el sentit que es podia estar al costat del nen sense imposicions, que es creia en la llibertat de l’infant. També el desig de formar-se i treballar en equip. Això havia vingut d’aquell grup d’escoles que havia traspassat aquest esperit de Rosa Sensat. Això de recuperar l’escola d’estiu se li va acudir a l’Enric Lluch i va ser formidable. Ja teníem una gran tradició d’escola d’estiu a Catalunya, sobretot de l’Eladi Homs, que ho va viure als Estats Units. Rosa Sensat sempre ha tingut l’encert de realimentar-se dels cursos d’hivern, més reduïts, i les escoles d’estiu. El que havia après a l’hivern ho generalitzava a l’estiu. Els primers cursos de Rosa Sensat eren de molt poca gent. Primer eren mitja dotzena. Hi havia hagut intents de formar mestres al marge de la normal, ensenyant el que es creia que s’havia d’ensenyar de debò, i al mateix temps pretendre fer d’acadèmia, de preparar per treure’s el títol de mestre estatal i poder exercir. Però el senyor Galí ens va dir: “No us en sortireu. O feu una cosa o una altra. La formació de mestres ha de ser postnormal. Feu que us vinguin mestres que ja puguin tenir assegurat el lloc de treball i a aquests formeu-los amb tot el que han de tenir”. El primer curs va ser al voltant d’una taula de menjador d’una casa particular, i jo mateix vaig ser professor d’història de l’escola. Però, veu, fèiem història de l’escola, no història de la pedagogia. És molt diferent. Mirar com els nens del món grecoromà aprenien les lletres era més interessant que la història dels pedagogs.

¿Vostè pensa que la feina de mestre requereix vocació?

S’ha de tenir vocació. I això es té o no es té. Es pot encomanar i es pot treballar, això sí, però s’ha de tenir. Jo he vist mestres que han patit molt perquè no tenien vocació, i eren excel·lents persones. Jo vaig haver de passar pel mal moment de dir-li a una mestra que ho deixés perquè es faria mal i faria mal. Va ser un disgust molt gros, però després se’n va sortir. S’han de tenir ganes d’estar amb el nen.

Quin verb conjuga més un mestre?

Creure. Creure en l’infant. Quan un nen et diu que no farà mai més una cosa, i tu saps que hi tornarà i no creus que no ho farà mai més, no siguis mestre. No enganyis, no facis veure que el creus. Te l’has de creure. Pot ser exagerat, però és això. El drama de l’Oliver Twist no era que li peguessin, era que no el creien. Tenia una bondat extraordinària, però mai se’l creien, només al final de tot.

Al final els nens necessiten confiança, que algú confiï en les seves possibilitats.

I diuen mentides, és evident. Hi ha un poema de Pere Quart que es diu Infants que és extraordinari. És un petit tractat de psicologia pedagògica.

La psicologia està ajudant la pedagogia?

Sí, però hauria de ser com una ciència auxiliar. S’ha de tenir més naturalitat. Jo recordo que a l’escola, quan, amb tota la bona fe, em deien que els hi recomanés un llibre de pedagogia, els hi deia que no agafessin cap llibre de pedagogia, ja els agafarem nosaltres, que és la nostra feina. Els deia que agafessin un llibre, i encara ho recomano, que es diu Com explicar contes, d’una bibliotecària nord-americana que es deia Sara Cone Bryant, que feia una selecció de contes amb una introducció sobre la manera com s’havien d’explicar. És un tractat de pedagogia formidable, un tractat de pedagogia familiar.

Els pares estem massa preocupats.

Patim perquè arribem tard a casa i no estem amb la canalla. Algun dia els hi diem que no podem més, i hi tenim dret, i potser el nen tenia coses a dir. El nen sap perfectament si el pare està cansat o se’l treu de sobre. Per tant, no ens amoïnem. Són més eixerits del que sembla i saben distingir. Ara bé, quan puguis l’has d’escoltar de debò i creient-te’l.

Hem perdut naturalitat.

Hem de crear un ambient perquè els nens i nenes puguin treballar tranquils. Això sí que ho hem de fer.

Què es podria fer per millorar el prestigi dels mestres?

Els mestres són apreciats quan el grup de pares és d’una classe social semblant als mestres. Aleshores són valorats. No són valorats en segons quines escoles públiques i en segons quines escoles molt elitistes. A les escoles elitistes els tenen a sou, com uns servents. A l’Escola Thau ens aveníem molt amb els pares perquè ens tractàvem de professional a professional. Els pares s’han d’estimar igual que els nens, és un sol paquet. Això hi ha mestres que no s’ho creuen, i es va tardar molt a fer que els mestres tinguessin entrevistes amb els pares. Jo vaig estar en una escola, no diré quina, on vaig haver d’impulsar les reunions de pares. Hi havia algun mestre que no s’hi atrevia, i hi havia d’anar jo.

Pares i mestres a vegades desconfiem els uns dels altres

Hi ha una desconfiança, sí. A més, els pares tenen por de fer segons quina reclamació perquè el mestre no tingui mania al nen. I és veritat. Els mestres són persones i poden caure en aquestes coses. Poden maltractar les criatures, els que no tenen vocació hi poden caure. A l’Escola Thau, una mare psicòloga va dir que li costava molt deixar el fill. El va portar tard, no als tres anys sinó als sis, a la primària. Deia que volia saber què feia, què li feien. Jo li vaig dir que vingués, que estigués allà. Va estar dos o tres dies a la porta de la classe i ningú li feia cas. I ella va quedar convençuda. En una altra escola, una mare es va presentar a mig matí amb la bata del nen perquè se l’havia deixat i va entrar a l’escola sense que ningú li digués res. Era un moment màgic i hi havia un silenci extraordinari. La mare es va quedar tan parada que allò funcionés amb naturalitat que em va venir a dir que allò era fantàstic. Li vaig dir que sí, però que potser si hagués vingut deu minuts més tard hauria vist un mullader de por, perquè les escoles tenim moltes coses bones que no se saben i moltes coses dolentes que podem amagar o dissimular.

Millor que no ho vegem tot.

Tenia una mestra tan meravellosa que tenia 30 alumnes de vuit anys i deia que si un dia estava malalta no ens amoïnéssim, que ella els deixava escrit a la pissarra el que s’havia de fer. Que si sentíem un soroll molt fort hi anéssim, però que, si no, els deixéssim estar. Aquella mestra tenia una simbiosi tan perfecta amb la classe que la controlava sense ser-hi. Quan un mestre és vocacional i té sort, és com un miracle.

Hi ha mestres molt bons. Totes en recordem de meravellosos. Potser el repte és apujar el llistó global.

Rosa Sensat, com el grup d’escoles que va ajudar a impulsar-la, creia en el treball en equip perquè l’ambient d’escola pot compensar que hi hagi mestres normals.

¿Veu possible renovar aquest esperit del treball en equip de fa 50 anys ara que toca repensar l’escola?

Jo crec que sí. Tinc dues nétes mestres, i totes dues m’expliquen coses que lliguen amb aquests moments màgics. A una d’elles, que fa batxillerat, li van poder fer una broma que només es pot fer quan hi ha aquesta simbiosi entre mestres i alumnes. Fa català, i un, al començar la classe, li va dir que no sabien si s’havia de dir more-te o moriu-vos, i ella va dir moriu-vos i tots van fer veure que es morien, per fer-li la broma. Llavors jo vaig pensar que aquesta noia és mestra de debò. Que els alumnes li puguin fer aquesta broma fina.

Per a vostè tenir dues nétes mestres deu ser un orgull, no?

Sí que em fa il·lusió, sí.

Va ser el primer defensor dels drets dels infants, com a adjunt al Síndic de Greuges

Jo era amic de l’Anton Cañellas. Em va empènyer bastant i el Parlament s’hi va deixar caure per aquell escàndol que hi va haver a Bèlgica, d’un d’aquells abusos tan deplorables. Em va dir que era bo que jo fos doctor en dret perquè la gent faria més cas d’un advocat que d’un pedagog.

¿Vostè els ha vist evolucionar sempre, els drets dels infants?

Sí, però ha costat molt. Jo vaig arribar en un moment en què hi havia un reconeixement si més no acadèmic dels drets de l’infant. A mi em va anar molt bé fer la tesi doctoral sobre la Declaració dels Drets de l’Infant, que és un simple enunciat de principis generals. M’ha servit per a tota la vida. En aquest llibre l’he resumida en 12 pàgines i impresa en té 300. En aquells moments era un text que es feia servir a les escoles i només tenia drets socials de protecció. Quan es va aprovar, un gran jutge francès va haver de sortir al pas de crítiques que es feien, perquè tenien por que aquella declaració, que només tenia drets socials, pogués atemptar contra l’autoritat paterna. Protegir és fàcil, el que costava era reconèixer que els infants també tenen drets civils, com el de ser escoltat, que és l’article 12. Van trigar molt a ser reconeguts. Suïssa, per exemple, ha tardat molt a ratificar la convenció, per por dels drets civils. Els EUA encara no l’han ratificat, encara que mai ratifiquen res internacional... Però a poc a poc es va anar passant de la protecció al reconeixement de la participació dels infants. Abans el nen era objecte de dret i ara és subjecte. El nen sempre ha tingut drets, però només eren drets patrimonials i no els podia exercir, era jurídicament incapaç. El pas que s’ha fet és que s’ha passat dels drets patrimonials als drets fonamentals i a reconèixer que l’infant té competències, que comprèn les coses al seu nivell i les sap manifestar i, per tant, se l’ha d’escoltar.

És un canvi important.

A Catalunya tenim uns quants Consells Municipals d’Infància que funcionen bastant bé. El que conec més és el de Sant Feliu de Llobregat i és formidable. La meva figura clau és el polonès Janusz Korczak, que era l’home que dormia amb les criatures i al mateix temps els hi exigia fins al final. Propugnava una idea lleial de respecte al nen, que no és cap cosa melindrosa... Res de pobrets, se’ls ha de vigilar molt. Són espavilats i, perdoni la paraula, de vegades poden ser uns malparits. Però al mateix temps se’ls ha de creure. S’ha anat passant d’aquests drets socials, que costen molt de satisfer, i això seria una lliçó per a l’administració pública, als drets civils. Sobretot la simbiosi entre drets socials i civils. Això és un advertiment que ens va venir a fer a Barcelona la noruega Malfrid Flekkoy, que va ser admirable. Va fer una conferència aquí, portada per Rosa Sensat, i va dir que seria un gran error dir que primer s’han de satisfer els drets socials i després els drets civils. Deia que s’havien de tenir en compte els drets no materials dels infants, fins i tot en situacions crítiques.

El repte és garantir aquests drets cada dia.

El pati és un gran espai pedagògic. Molts gèrmens de bullying es generen al pati. Jo dic als mestres: “Feu el que vulgueu, entenc que estigueu cansats, però al pati s’hi ha d’estar, no es pot abandonar”.

El perfil

És doctor en dret, escriptor i mestre. Ha escrit i publicat llibres de poesia, de crítica, de dret, de pedagogia i de literatura infantil. Creador de la Comissió de la Infància de Justícia i Pau, va ser vicepresident del Bureau International Catholique de l’Enfance (BICE). Va ser fundador del col·lectiu Rosa Sensat i el primer adjunt al Síndic de Greuges. I el primer director de l’Escola Thau.