(Amb col·laboració d’Ahmad Xakib i Jawad Sukhanyar)LA FARKHUNDA VA TENIR UNA POSSIBILITAT D’ESCAPAR-SE DE LA MULTITUD QUE LA PERSEGUIA PER MATAR-LA. Dos policies afganesos la van enfilar a la teulada d’un porxo no gaire alt, elevant-la damunt de la gentada. Però, aleshores, els homes enfurismats que l’empaitaven van agafar bastons i taulons de fusta i la van colpejar fins que la jove va perdre l’equilibri i va caure daltabaix. Tenia la cara ensangonada i amb prou feines s’aguantava dreta. Es va posar les mans al cap i, horroritzada, es va adonar que, mentre queia del porxo, els seus agressors li havien arrencat d’una estrebada el hijab negre que portava. La multitud es va abraonar sobre la figura menuda de la jove, etzibant-li cops de peu i saltant-li al damunt.

El turment que va viure Farkhuda Malikzada -una estudiant de l’islam de 27 anys amb aspiracions acusada de cremar un Alcorà en un santuari musulmà- durant les seves últimes hores va consternar tot l’Afganistan. Molts dels seus assassins es van gravar apallissant-la i van publicar vídeos del seu cos massacrat a les xarxes socials. Centenars d’homes van presenciar els fets amb el mòbil aixecat per intentar captar alguna imatge de la violència sense fer el mínim gest per intervenir-hi. Entre els que es miraven l’escena de ben a prop, hi havia uns quants agents de policia.

A diferència del gran nombre d’abusos a dones afganeses que es produeixen en l’àmbit privat, aquest linxament del mes de març [del 2015] va desfermar una onada de clamor nacional. La Farkhunda no havia cremat cap Alcorà. Una investigació va revelar que, en realitat, havia reprovat la conducta d’homes que sí que profanaven el santuari comerciant-hi amb amulets i, de manera més clandestina, amb Viagra i preservatius.

En un primer moment, el judici i les condemnes en què va desembocar el cas es van percebre com una victòria en la llarga lluita per aconseguir que les afganeses rebin un tracte just als tribunals de justícia. Però una mirada més aprofundida indica que aquesta percepció no s’adiu amb la realitat.

L’endeví que, a parer de diversos investigadors, va instigar els fets va ser absolt en apel·lació. Al guarda del santuari, que va ordir l’acusació falsa segons la qual la jove havia cremat un Alcorà i va incitar la multitud a agredir-la, se li va commutar la pena de mort a la qual havia sigut condemnat. Als agents de policia que no van enviar ajuda i als que van presenciar els fets sense impedir que es produïssin es pot dir que, a tot estirar, els van picar els dits, i alguns agressors a qui es podia identificar als enregistraments ni tan sols van ser detinguts. Advocats afganesos i defensors dels drets humans coincideixen a afirmar que no es va sotmetre la majoria dels acusats a un judici just. La família de la Farkhunda, per la seva banda, va fugir del país per por de patir represàlies i tement que els assassins de la jove no responguessin pels seus actes.

La mort de la Farkhunda i la resposta del sistema judicial afganès posen en dubte l’eficàcia de més d’una dècada d’esforços occidentals per implantar l’estat de dret a l’Afganistan i millorar la situació de les dones al país. Els Estats Units per si sols han dedicat més de 1.000 milions de dòlars a formar advocats i jutges a fi de millorar la protecció que la llei ofereix a les dones. Els països europeus, per la seva banda, hi han destinat desenes de milers de dòlars més. Malgrat això, com ha passat amb tants altres intents occidentals de reformar el país centreasiàtic, aquests esforços han fracassat.

L’Afganistan continua sent un país on els vincles de parentesc i de clan tenen més pes que la justícia, un territori en què els diners que ha portat Occident han fet de la corrupció una forma de vida. Juristes estrangers i afganesos assenyalen que sovint s’han dissenyat programes de respecte a l’estat de dret des del desconeixement de les normes jurídiques afganeses. A més, els esforços occidentals per elevar l’estatus social de la dona han suscitat el ressentiment de figures religioses poderoses i de molts afganesos corrents.

Tanmateix, introduir canvis en l’ordenament jurídic era del tot indispensable per proporcionar a les afganeses un mitjà de defensa: sense el suport dels seus parents homes, les dones estan pràcticament indefenses. A més, solen ser els familiars els que n’abusen.

“On és la justícia?”, pregunta Mujibul·là Malikzada, el germà gran de la Farkhunda, assegut en un pis escassament moblat situat al Tadjikistan. “Al meu país islàmic es va linxar i cremar una noia de manera irrespectuosa i deshonrosa. I què ha passat? Doncs que hem fugit de casa nostra. No els han ni agafat a tots. Què hem de fer nosaltres?”

Com a última opció, la família de la Farkhunda ha interposat un recurs davant del Tribunal Suprem de l’Afganistan, que està àmpliament facultat per imposar noves penes o ordenar que se celebri un nou judici. El recurs està pendent de resolució. “Si se li fa justícia, es farà justícia a totes les dones de l’Afganistan ferides, assassinades o víctimes d’abusos”, afirma Leena Alam, una actriu de televisió afganesa. Alam es va sumar a centenars de dones que van anar al funeral de la Farkhunda i va desafiar la tradició portant-ne el fèretre. “Si no se li fa justícia, tots aquests anys de presència de la comunitat internacional, tot el suport, tots els diners, tota aquesta guerra, no significaran res. Tot plegat no haurà servit de res”.

EL LINXAMENT

La Farkhunda va visitar el santuari de Xah-Do Xamxira -que porta el nom d’un guerrer estranger de qui es diu que va ajudar a portar l’islam a l’Afganistan- quatre setmanes abans de la seva mort. Era un dimecres, el dia que no es permet l’entrada als homes i el santuari queda reservat a les dones. Les que hi van comparteixen les seves penes i visiten l’endeví per comprar-li amulets que les ajudin a quedar-se embarassades, trobar marit o tenir fills homes. Coneguts com a tawiz, els amulets solen ser missatges escrits en un paperet que la dona pot portar al damunt fixat amb un imperdible o ficar-se a la butxaca.

La Farkhunda va quedar horroritzada en veure com l’endeví s’aprofitava de les supersticions de les dones, recorda el seu germà Mujibul·là, i va plantar cara al guarda, Zainuddin, i a l’endeví, Mohammad Omran, dient-los: “Us aprofiteu de les dones. Els cobreu diners per una cosa que no és islàmica, no és religiosa”. Mujibul·là explica que la situació es va anar crispant i el guarda va dir a la Farkhunda: “Qui dimonis ets tu? Qui t’has pensat que ets per dir aquestes coses? Au, fot el camp”.

Va resultar que la Farkhunda tenia raó: alguna cosa tèrbola passava al santuari. Més endavant, investigadors de la policia i de la direcció nacional de Seguretat, el servei d’intel·ligència, es van assabentar que l’endeví, segurament amb la col·laboració del guarda, es dedicava al tràfic de Viagra i de preservatius, assenyala Xahla Farid, membre de la comissió d’investigació constituïda pel president Aixraf Ghani després de l’assassinat. L’últim que volia l’endeví era que una jove exaltada per la fe religiosa s’interposés en la seva manera de guanyar-se la vida.

El 19 de març, l’últim dia de la seva vida, la Farkhunda va tornar al santuari. Després de fer un discurs a les dones sobre la inutilitat dels amulets, en va reunir uns quants i possiblement els va cremar en una paperera, diu Farid, que també és professora de dret a la Universitat de Kabul. “El guarda, Zainuddin, era analfabet i va agafar els papers cremats i hi va afegir algunes pàgines velles d’un Alcorà cremat. I això és el que va ensenyar a la gent que hi havia a fora la mesquita com a prova que la Farkhunda havia cremat un Alcorà”, explica Farid.

Muhammad Naeem ven menjar per a coloms davant del santuari. Naeem assegura que va sentir el guarda cridar als vianants que passaven per allà: “Una dona ha cremat l’Alcorà. No sé si està malalta o té les facultats mentals disminuïdes, aquesta, però quina mena de musulmans sou? Defenseu el vostre Alcorà!”

A les gravacions, sembla que al principi la Farkhunda crida pel dolor que li causen les cosses que rep però després té convulsions mentre entoma cops i, al cap de poc, deixa de moure’s del tot. La policia que ho presencia no hi intervé ni tan sols quan la multitud arrossega la dona al carrer i agafa un cotxe per atropellar-la.

Per bé que, arribats a aquell punt, la jove era poc més que una massa de sang i ossos amb roba, encara va acudir més gent a esbatussar-la. Un dels que ho van fer amb més fervor és un jove, Mohammad Yaqoub, que treballava en una botiga d’ulleres. Va sentir l’escàndol que feia la gentada mentre arrossegava la Farkhunda amb el cotxe i va sortir esperitat, impacient per sumar-s’hi.

Vuit mesos després, ben mudat i amb una mica de barba i bigoti, es fa difícil veure Yaqoub com una persona capaç de perpetrar actes d’aquesta violència. Però a les gravacions està tan absorbit pel moment que actua amb una violència esfereïdora. “La gent deia: «Si algú no li pega, és un infidel». Llavors em vaig deixar portar per les emocions i li vaig donar dos cops”, assegura en una entrevista a la presó de Pul-i-Txarkhi, situada pocs quilòmetres a l’est de Kabul.

VEREDICTES REVOCATS

Dos dies després de l’assassinat, el ministeri del Peregrinatge a la Meca i d’Afers Religiosos va anunciar que la Farkhunda era innocent. En poc temps, la seva persona es va convertir en una causa. La televisió afganesa va emetre gravacions de la mort de la jove que van avergonyir molts ciutadans. La policia, seguint ordres del ministeri de l’Interior, va arribar a detenir 50 sospitosos, 49 dels quals -entre ells, 19 policies- van ser encausats. El jutge designat per presidir el judici, Safiul·là Mujadidi, va procedir amb celeritat. Els fiscals van entregar el seu informe complet al tribunal el 27 d’abril i el judici va començar només cinc dies després.

Quan es va iniciar el judici, menys de set dels 49 acusats disposaven d’advocats defensors. Alguns han afirmat que no es va notificar la data ni l’hora de la vista a cap dels lletrats i només tres o quatre van fer acte de presència durant el procediment. Els advocats asseguren que pocs d’ells van tenir accés als documents recopilats per la fiscalia abans de l’inici del judici (si és que algun n’hi va tenir), de manera que els va resultar impossible preparar la defensa dels seus clients.

Mujadidi, que després del judici va ser nomenat lletrat del Tribunal Suprem, assegura en una entrevista que ha assistit a cursos de formació impartits en el marc de diversos programes d’establiment de l’estat de dret finançats pels Estats Units i d’un programa alemany. Afirma que, al seu parer, “la decisió del tribunal de primera instància era ajustada a dret i es va fer justícia”.

Yaqoub va ser un dels quatre condemnats a mort. Els altres eren Zainuddin, el guarda del santuari; Xaraf Baghlani, un exempleat del servei d’intel·ligència que s’havia vantat de participar en el linxament de la Farkhunda a Facebook, i Abdul Baixeer, un conductor.

Vuit persones més van ser declarades culpables per la seva participació destacada en l’assassinat de la Farkhunda i cadascuna va ser condemnada a setze anys de presó. La resta d’acusats que no pertanyien als cossos de policia, divuit en total, van ser absolts per falta de proves. Pel que fa als agents de policia, es va desestimar l’acusació contra vuit d’ells i a onze se’ls va condemnar a la pena més baixa possible: l’obligació de continuar treballant als districtes policials que tenien assignats durant un any i la prohibició de viatjar.

Si bé els partidaris de la Farkhunda van celebrar el veredicte del tribunal, els advocats defensors van organitzar una concentració de suport als seus clients. Van assenyalar que ningú no s’havia molestat a determinar quan havia mort la jove. La legislació afganesa preveu penes molt més baixes per al delicte de profanació de cadàver que per al d’assassinat.

L’advocat de Yaqoub va presentar un document d’identitat segons el qual el seu client era menor d’edat en el moment en què es va produir l’assassinat. El jutge del tribunal de primera instància va estimar que es tractava d’una falsificació, però el tribunal d’apel·lació va considerar que Yaqoub era menor en el moment dels fets i li va commutar la pena de mort per deu anys de presó.

L’argument que no hi havia proves sobre qui havia propinat el cop que va causar la mort de la Farkhunda va convèncer tant el tribunal d’apel·lació com el Tribunal Suprem, segons fonts pròximes a tots dos òrgans. Per aquest motiu, els jutges van commutar les altres tres penes de mort per vint anys de presó.

També van revisar les proves que demostraven que l’endeví no era al santuari quan es va produir l’assassinat de la Farkhunda i van estimar que era innocent, atès que no era present al lloc dels fets. Així mateix, van absoldre un novè agent de policia, de manera que finalment només deu van ser sancionats.

La comissió designada pel president Ghani va concloure que durant el procés s’havia incorregut en tants vicis que l’única sortida justa era sol·licitar al Tribunal Suprem que ordenés la repetició del judici, afirmen els advocats Najla Raheel i Zaki Ayoubi, que es van incorporar a l’equip de juristes que representava la família de la Farkhunda.

La sol·licitud de repetició es va presentar al mes d’agost i el Tribunal Suprem encara no ha anunciat la seva decisió. L’òrgan jurisdiccional, que està investit d’amplis poders per elevar, rebaixar o revocar penes, sovint es limita a confirmar les resolucions dictades en apel·lació o bé les remet al tribunal d’apel·lació perquè les revisi. Cap dels advocats entrevistats no recorda un cas en què el tribunal hagi ordenat una repetició de la totalitat del judici.

La família de la Farkhunda comença a témer que la resolució no arribi mai i que el cas de la jove comenci a caure en l’oblit. Un divendres, no fa gaire, els únics que es van acostar a la seva tomba van ser quatre nens del barri que acostumen a jugar al cementiri. Tots quatre saben el nom de la difunta. L’Ixaq, que té sis anys, va prendre la paraula: “Es deia Farkhunda. Com que va cremar un Alcorà, la van castigar i la van linxar”.

AL LLARG DEL 2015, la periodista Alissa Johannsen Rubin, cap de l’oficina a París del New York Times i corresponsal a l’Afganistan durant més de quatre anys, va dedicar una sèrie d’articles a la situació de la dona en aquest país asiàtic. Aquests quatre treballs i un vídeo, publicats entre l’octubre i el desembre al diari novaiorquès, han sigut premiats aquesta setmana amb el premi Pulitzer en la categoria de reportatge internacional “per les commovedores històries escrites que han donat veu a dones afganeses que han sigut obligades a suportar crueltats inimaginables”. La història que va tancar la sèrie, la més crua, la va publicar el 26 de desembre del 2015 i és la que reproduïm avui en aquestes pàgines. La història encara està viva en el cor de molts afganesos, dones i homes, que segueixen reclamant justícia un any després dels fets que explica el reportatge. La revisió del judici al qual es fa referència en el text ha acabat amb una reducció de penes per als implicats, i el govern ha promès, de manera inconcreta, que reobrirà el cas.