DIUEN LES CRÒNIQUES PERIODÍSTIQUES QUE QUAN EL CAPELLÀ ERNEST SIMONI, DE 84 ANYS, empresonat durant 27 anys als camps de treball i les presons albaneses del règim comunista d’Enver Hoxha, va acabar el relat del seu testimoni a la catedral de Tirana, el papa Francesc s’hi va atansar i -mentre es fonien en una forta abraçada després que el Papa rebutgés el gest del sacerdot de besar-li la mà- va arrencar a plorar. A l’avió de tornada a Roma, un periodista va preguntar al pontífex si aquell havia sigut el moment més emotiu del seu viatge a Albània després de fer-li notar que era la primera vegada que se’l veia plorar en públic. “Escoltar un màrtir parlar del seu martiri és molt fort! [...] M’ha fet un gran bé”, va contestar el Papa.

Feia 21 anys que el papa de Roma no visitava Albània. El 26 d’abril de l’any 1993, només un mes després que el país hagués elegit democràticament un nou govern que acabava amb més de 40 anys d’aïllament i dictadura, Joan Pau II hi va viatjar en una visita organitzada a corre-cuita amb la intenció d’escenificar el final d’aquell “profund i dolorós hivern de soledat i persecució” i donar impuls al renascut catolicisme albanès en un país majoritàriament de tradició musulmana. D’aquella visita es recordarà la tímida presència de la mare Teresa de Calcuta esperant el Papa al peu de l’avió, en un aeroport que el 2001 va ser batejat amb el nom de la monja d’origen albanès.

Aquell mes d’abril del 1993 Bòsnia estava en plena guerra i la població musulmana era víctima d’una neteja ètnica. Joan Pau II, però, contràriament al que s’esperava, no va fer cap al·lusió a aquest fet terrible i es va centrar exclusivament en la persecució del catolicisme, mentre celebrava la llibertat de religió “acabada d’iniciar” en l’únic país del món on la religió havia sigut prohibida a la Constitució. Aquesta vegada Francesc ha volgut remarcar com el motiu principal del seu viatge la voluntat de posar l’accent en el fet que és possible construir “un govern d’unitat nacional entre musulmans, ortodoxos i catòlics”, fins i tot als Balcans, on encara perduren la divisió i la confrontació ètnica i religiosa. “La meva presència aquí és per dir a tots els pobles que és possible treballar junts -va dir referint-se a les actuals guerres que hi ha al món en nom de la religió-. Ningú es pot amagar darrere de Déu quan practica la violència”, va afegir.

L’escena del capellà Simoni parlant a cau d’orella amb el Papa m’ha fet pensar en la història del franciscà Zef Pillumi, a qui vaig conèixer a Shkodër l’any 1997. Pillumi, avui mort, va ser aleshores un dels escassos supervivents de la repressió que va patir la jerarquia catòlica de la ciutat, al final de la Segona Guerra Mundial. Detingut i torturat, el jove Pillumi formava part dels acusats en el judici que es va celebrar en contra del provincial dels jesuïtes, Giovanni Fausti, el rector del seminari, Dniele Dajani, i altres religiosos. Acusats de preparar una revolta contra el règim comunista, es van dictar vuit sentències de mort -que es van executar el 8 de març del 1946-, dues condemnes a perpetuïtat i dues condemnes a cinc anys de treballs forçats. Pillumi, que va ser torturat salvatgement, va sortir de la presó el 1949. Detingut novament el 1967, ja no en sortiria fins al 1989. “La majoria dels presos -em va explicar- estàvem sols i sense família. Les famílies se’n separaven per evitar que també ells fossin condemnats. Els meus germans van ser interrogats i van dir que no tenien cap relació amb mi. «No és nostre», van dir. Si una família volia viure, havia de separar-se. Molts presos eren rebutjats per la dona, els fills, els pares”.

L’acusació del primer judici de Pillumi i la jerarquia eclesiàstica constava de deu punts, el més sorprenent dels quals era el punt deu, on se’ls acusava de pertànyer a l’Església que havia cremat Giordano Bruno i condemnat Galileo Galilei. Després de la repressió només van quedar 13 capellans vius a tot el país. Pillumi em va suggerir que visités el director del Museu de l’Ateisme, un museu “únic al món”, avui tancat, destinat a explicar el “perill” de la religió. El seu conservador em va mostrar com un dels objectes més apreciats una ampolla d’aigua beneïda arribada clandestinament des del Vaticà per “beneir els lluitadors anticomunistes”. Pillumi va anar a rebre a l’aeroport l’any 1993 Joan Pau II com un catòlic més. Li vaig preguntar si el Papa coneixia la seva història i va dir: “No ho crec. Només soc un pobre franciscà”. Li vaig preguntar aleshores sobre el renaixement del catolicisme i es va mostrar indignat contra la jerarquia: “Ara fan moltes esglésies. Moltes parets. I què! Jo dic: l’Església ha d’estar al cor de la gent. No es tracta només d’obrir la botiga”. Potser li hauria agradat conèixer aquest nou Papa, que ha fet posar a la primera fila els capellans més humils.