Diumenge 01/03/2015

El malson dels nens de Kobane

Als dibuixos escolars dels nens refugiats per la guerra de Síria hi apareix la tragèdia a tot color

Lluís Miquel Hurtado
5 min
El malsOn dels nens de kobane

La Silava Baz té deu anys i la mirada múrria. Al cap porta un gran barret de llana gris del qual pengen dues gracioses trenes castanyes. Al miserable i glaçat camp de refugiats Kader Ortakaya, es pot considerar una privilegiada perquè és dels pocs infants que duen un abric ben folrat. La Silava va haver de fugir rabent de la ciutat kurdosiria de Kobane, fa cinc mesos, quan l’Estat Islàmic (EI) va encetar el seu setge sanguinari. Amb l’EI expulsat de Kobane el 26 de gener passat, l’amenaça ja és un malson. Però aquells fantasmes barbuts encara s’apareixen a la Silava quan tanca els ulls de nit al camp de refugiats. Com aquella nit en què va somiar que les Unitats de Protecció Popular (YPG/J), defensores de Kobane, s’enfrontaven als jihadistes a prop d’on era ella. O aquella altra en què va somiar que els homes de negre irrompien a casa seva i es va despertar de sobte.

“No tinguis por, bufona -van dir-li la Naze i en Tefik, els seus pares-, tot això és irreal”. Però, malauradament, no ho és. I la Silava, en comptes de dibuixar-se feliç en un prat de gespa tendra un dia assolellat, ara dibuixa sobre aquell tapís vegetal dos individus foscos estenent un reu a terra. Un d’ells, amb la mà esquerra, sosté ferm el front del malaurat. Amb la dreta enfonsa el ganivet al coll, del qual raja el roig que amara el verd fins a formar un toll. Una tercera feristela, d’esquena, s’ho mira impàvida, de braços plegats.

“Vaig veure una escena semblant en una fotografia al Facebook”, explica a l’ARA la Silava. Amb aquest dibuix volia reflexionar sobre un fet: si ells diuen que són musulmans, per què decapiten nens?”, es pregunta la xiqueta moixa. Asseguda sota l’envelat que amb prou feines pot fer d’escola per a cinc-cents nens del campament, la petita dibuixant d’horrors reconeix que té por: “L’EI va bombardejar el nostre barri. Va matar molts veïns”.

La mamosté -senyoreta- Shirín i el mamosté Adnan Hasan no s’esperaven que una activitat de dibuix lliure, proposada fa dos mesos als prop de tres mil refugiats d’entre cinc i deu anys que hi ha al poble kurdoturc de Suruç, revelés una realitat tan esgarrifosa. “Aproximadament la meitat dels treballs fets pels nens mostraven tancs, bombes, morts i milicians”, explica la tutora, que també és refugiada kurda de Kobane.

En Mardin, un xiquet de vuit anys, va dibuixar un enterrament. El poble, alçant armes i instruments musicals, transportava dos fèretres coberts amb la bandera de la guerrilla kurdoturca PKK. En Mistefa Bazak, de pocs anys més, va dibuixar un cap sobre una teulada. El tronc, sagnant, estava estès a la base de l’edifici. Al costat, dret, un jihadista armat.

TRAÇOS TRAUMATITZATS

En Safa, de sis anys, va pintar la seva família deixant enrere Kobane i creuant, amb el ramat d’ovelles, els filferros punxeguts de la frontera turco-siriana. La Zeineb també va traçar la divisòria. Allà, dos soldats turcs miraven, impertèrrits, com pocs metres enllà membres de l’Estat Islàmic massacraven Kobane. L’Armanc, de nou anys, es va pintar sent bombardejat a l’estómac per un tanc. A la part superior del foli una ambulància s’emportava un colom blanc malferit.

La col·lecció de traços traumatitzats que aquells nens van vomitar va colpir els mestres de tal manera que van decidir escollir-ne vint i penjar-los a la cafeteria de l’Ateneu de Suruç, la ciutat fronterera turca, plena de refugiats. Amb tot, la senyoreta Shirín creu que l’activitat de dibuix proposada “era necessària”. “Preferim arraconar per ara les matemàtiques o altres assignatures i dedicar la classe a expressar-nos lliurement sobre els nostres temors per tal d’oblidar-los”.

“La guerra ha fet envellir els nens”, comenta entristit l’Adnan Hasan, que vol vendre els dibuixos exposats per comprar coses per als refugiats. “Malauradament, de moment ningú s’ha interessat a adquirir les obres”. L’ofensiva de l’Estat Islàmic sobre Kobane va provocar un èxode sobtat de vora 180.000 persones a Turquia, que davant la manca d’ajuda internacional amb prou feines va poder solucionar les necessitats dels nouvinguts, agreujades per l’hivern. Segons dades de l’Unicef, la guerra desencadenada el 2011, després de la resposta violenta del president sirià, Baixar al-Assad, a unes protestes civils, ha afectat 6,5 milions de nens. Uns tres milions avui no aniran a classe. Més d’un milió viuen en camps de refugiats del Líban, Turquia, Jordània i l’Iraq. Lluny dels ulls d’una comunitat internacional que ha cobert tan sols el 61% dels més de 3.250 milions d’euros que demana l’ONU.

Una de les millors amigues de la Silava és la Çiçek, més tímida, que contempla el món amb dos enormes ulls verds. A diferència dels feréstecs dibuixos de la primera, els de la Çiçek, el nom de la qual significa “Flor”, són tendres. Ha pintat la seva germana gran Ronahi lluint un llarg vestit de núvia blanc, agafada del braç del seu promès. “Dibuixo coses alegres quan pateixo i necessito desfogar-me i relaxar-me”, es justifica apuntant les seves enormes maragdes cap al sol.

Ara, la Çiçek relata la seva trobada cara a cara amb el motiu del seu patiment. “Els vam sentir arribar al nostre poblet [a l’oest de Kobane] junts, en grup. Alguns anaven coberts amb passamuntanyes, altres a cara descoberta i amb una llarga barba. Quan els teníem a només cent metres, i havien entrat a casa d’uns veïns, vam fugir corrents. En aquell moment vaig pensar: «Estem tots morts»”.

La Çiçek i la seva família, de catorze persones en total, van acabar sense maletes ni cotxe, després de caminar set quilòmetres amb l’ai al cor, a la tanca fronterera amb Turquia. Més enllà dels filferros els esperava el drama que ara els ha engolit. A dins de Kobane les coses no han anat pas millor. La mamosté Naye explica a l’ARA que, fins i tot durant els intensos atacs de l’EI, la classe no s’aturava. “En els pitjors moments baixàvem corrents al soterrani de l’escola per evitar mals pitjors”. Els seus setze alumnes d’entre set i deu anys reprodueixen de nit gairebé els mateixos malsons que els seus companys que han fugit al territori turc. “He passat nits sense poder dormir per culpa de la por -diu la Berivan, una noia prima i d’ulls esgotats-. Sempre teníem les sabatilles al costat del llit, per si mai tocava fugir corrents”.

La irrupció de l’Estat Islàmic al Pròxim Orient ha vomitat una generació perduda de nens soldat -emprats per l’IS i per milícies àrabs i kurdes-, nens botxins -utilitzats per l’IS ocasionalment-, nens suïcides en atemptats jihadistes i, sobretot, nens traumatitzats per la por a la guerra. En molts casos, els recursos per atendre psicològicament els infants són pràcticament nuls.

Algunes mares, com la Cemile, de 35 anys i mare d’en Hamidi, la Yanam i la Roja, es van negar a abandonar Kobane quan l’EI la va atacar. “És cert que, durant els primers bombardejos, els nens es despertaven de nit amb malsons i plorant. Però ja s’han acostumat a les bombes”. A qui li toca néixer en aquest racó, ja no li queda més remei que “acostumar-s’hi”.

stats