Va passar un 24 de juliol del 1982 en un petit municipi de Nicaragua, a 15 quilòmetres d’Hondures. Sepultat pel temps, el record d’aquell dia encara fa estremir els habitants de San Francisco del Norte, que donen el seu testimoni només perquè la seva història no mori en l’oblit. Aquell dia una força d’uns 180 homes van sotmetre un poble defensat per 25 milicians sandinistes. Els contres, armats i finançats pels EUA, van prendre posicions als turons i van jugar a fer diana: llançagranades M79, metralladores, canons, morters i armes de ràfega -tot armament nord-americà- van descarregar sobre el petit grup de milicians, armats únicament amb VZ-52 (fusells rústics coneguts com a txecs ), tres AK-47 i un fusell d’assalt (FAL). Va ser la primera incursió militar de la contrarevolució a Nicaragua, una mena de demostració organitzativa i de poder castrense que va acabar amb 15 morts, vuit segrestats i una incommensurable sensació de por.

Igual com va passar al Vietnam, Laos o l’Iraq, el govern dels EUA, amb Ronald Reagan al capdavant, “va crear forces per fustigar governs no amistosos mitjançant l’explotació de les diferències entre les minories ètniques i una cultura dominant”, escriu Fabián Escalante a Nicaragua sandinista. En aquest cas, a aquesta força la van anomenar contrarevolució. La formaven exmembres de la Guàrdia Nacional somocista, dissidents sandinistes i minories ètniques de la regió atlàntica, com els miskitos, els sumus i els rames. Dirk Kujit resumeix el procés de formació de l’oposició armada d’aquesta manera: “L’FSLN va aplicar un programa d’incorporació, integració i assimilació forçada d’aquells pobles seguint el pensament sandinista, i això va crear un sentiment d’alienació tan intens entre la població rural que molts d’ells van acabar sumant-se a la Contra”.

Que els EUA van finançar la contrarevolució no va ser només un rumor. El New York Times va publicar el 1985 dades sobre la recollida de fons privats en què es demostrava que la CIA assumia en secret el comandament logístic de la contrarevolució. Per si això no fos prou, el 1984 Nicaragua va iniciar un judici contra els Estats Units i Hondures al Tribunal Internacional de l’Haia, que va acabar sentenciant-los a pagar 17.800 milions de dòlars per activitats militars i paramilitars. Els EUA no van acceptar la sentència. Amb la llei 92, l’FSLN va reflectir la necessitat de continuar el judici fins que es complís la sentència, però l’UNO (la Unió Nacional Opositora) la va derogar el 1992 en un acte de submissió a l’imperi nord-americà.

Va ser amb la consigna de derrotar el comunisme -una estratègia de moda en aquella època de Guerra Freda- que els EUA van convèncer el seu poble i els governs amics i, encara més important, va justificar davant d’ells l’actuació a Nicaragua. De fet, aquest va ser el lema amb què la Contra va entrar a massacrar aquell 24 de juliol del 82: “Amb Déu i el patriotisme derrotarem el comunisme”. Aquesta és la història de la massacre de San Francisco explicada pels seus protagonistes i testimonis.

CAPÍTOL 1: EL COMBAT

CAPÍTOL 1: EL COMBATDies abans de l’enfrontament, els elements d’intel·ligència sandinistes disposaven d’informació sobre un possible atac de la Contra. Diverses forces de comandament de la milícia esperaven al voltant del poble per parar-los una emboscada i contenir l’ofensiva. El que no sabien és que l’altre bàndol també tenia informadors, uns desconeguts que havien voltat per San Francisco feia uns dies. El dia 22 les forces sandinistes es van retirar, i aquesta informació es va filtrar a la Contra. Van sortir d’Hondures el 23 i van dormir a El Apetito, per Río Negro. De matinada van sortir cap a San Pancho.

Aquest és l’informe d’Arturo Carrasco, primer cap d’organització de les milícies del municipi. Aquell dia, juntament amb Alexander Baquedano -actual alcalde del municipi-, van anar a Somotillo a unes jornades d’ensenyament per a adults. Sense saber-ho es van escapar del que, segons les xifres humanes d’aquella històrica jornada, hauria sigut una mort segura. “A les sis va sonar la campana i els milicians es van reunir al comandament on tenien les armes. Van aguantar més de dues hores de combat amb unes armes totalment inferiors i sense reforços”, explica qui va ser secretari polític i secretari de batalló del Front Sandinista. Físicament allunyat de la batalla, va sentir de molt a prop el seu dolor: els seus cosins Donald Espinoza i Walter Baquedano i el seu oncle Alfredo Espinoza van morir aquell dia.

L’Alexander afegeix detalls a la història: “L’únic FAL era a casa meva. El seu germà va córrer a buscar-lo i va anar al lloc de combat. A les tres, quan es va acabar la munició, quan els txecs ja s’havien encallat, uns quants van sortir en desbandada. Quatre o cinc es van salvar. Als altres, quan van arribar els contres i els van trobar vius, els van metrallar”, explica tranquil. Se sap la història de memòria, com si l’hagués explicat centenars de vegades.

Els reforços militars no van arribar mai. Van ser gairebé tres hores d’àrdua resistència miliciana, sense que l’exèrcit aparegués: “Jo era a Somotillo i, segons l’actitud que vaig veure en els militars, no hi volien anar. Corrien cap a Los Mártires, Zatoca... però mai cap a San Francisco”, explica Arturo. Més tard es va saber que van matar uns quants contres a la frontera, un cop passada la tempesta.

Per a d’altres, la vida no es va acabar tan ràpidament com amb una ràfega de plom i es van veure forçats a patir una de les pitjors etapes: el segrest.

CAPÍTOL 2: ELS SEGRESTOS

CAPÍTOL 2: ELS SEGRESTOSConstantino Espinoza, amb esperons d’estrella i un barret blanc cenyit, baixa del seu poltre i el lliga amb tranquil·litat al mateix carrer que va defensar fa 35 anys. El Tino, com el coneixen al poble, va ser cap d’escamot i un dels 25 milicians que van combatre durant més de dues hores en l’assetjament contrarevolucionari, una batalla en la qual va veure morir el seu fill de 14 anys, Luis Alberto Espinoza: “Era el més petit dels que van lluitar aquell dia, i ho va fer amb el cor. LaContrael va esventrar”, explica abaixant la veu, com qui no ho vol rememorar. També hi va perdre un germà i tres nebots. Per si no n’hi hagués prou, el Tino va quedar parcialment sord per l’explosió de les granades: “Em van colpejar i vaig caure. Un em donava cops de culata al cap i abans de desmaiar-me vaig sentir que Miguel Molina, un guàrdia nacional que coneixia, li deia que no em matés, que se m’endurien”.

Ell i vuit més van ser segrestats. Se’ls van endur a Cacamuyá, un lloc de la frontera hondurenya on s’havia alçat la base militar de la Contra. “Em van tenir 13 dies lligat dret a un pal, gelat, i em donaven el menjar mínim perquè no em morís. Ens pegaven i ens torturaven només per plaer. Després ens van traslladar a una cel·la feta amb fusta de pi de Nicaragua. Em van haver de rapar els cabells de tanta brea que m’hi va caure”, explica.

Al Tino el van obligar a participar en els comandos al costat dels contres, els mateixos que l’havien segrestat. Li donaven fusells trencats o descarregats per si se li acudia disparar, perquè en desconfiaven. “Jo no hi estava bé, allà. ¿Com vols que hi estigués bé, al costat dels que van matar el meu fill?” No va acceptar mai disparar contra els seus i al cap de sis mesos es va escapar per la muntanya. “Pàtria lliure o morir”, diu satisfet.

Però no va ser l’únic: Tino Espinoza, Santos Gómez, Ismael Mesa, Santiago Espinoza, Óscar Espinales, Javier Sánchez, Timoteo Moreno i Félix Pedro Moncada. Vuit víctimes directes: a alguns els van matar, altres van fugir per Hondures, alguns per Nicaragua i alguns altres es van quedar a la Contra. Tots tenen històries que mai s’han escrit.

“Te’n vols anar?”

Històries com la de Timoteo Moreno, el Teco, que ni tan sols va combatre, tot i que això no va ser excusa perquè no se l’enduguessin segrestat. Durant un any i mig va viure vigilat per un comando a Cacamuyá, dia i nit, sense poder escapar-ne. “Em van segrestar a casa meva, quan tornava de treballar el sucre, el mateix dia del combat. A Hondures ens van tenir tallant llenya i vigilant els ramats, perquè jo no vaig combatre. Als altres els van lligar i torturar durant dues setmanes”.

La Contra tenia una estratègia per desfer-se dels sandinistes segrestats, una estratègia que es basava a formular una pregunta suggeridora: “Te’n vols anar?” Al Teco li van fer la pregunta. El Milingo, un contra que coneixia, li havia promès que un dia ell mateix l’alliberaria, i es va comprometre a fer-lo arribar sa i estalvi a casa. “Per això, quan em van preguntar si me’n volia anar vaig respondre que no, que tot anava bé”, explica. Una paradoxa que li va salvar la vida, perquè sabia que si responia que sí el matarien pel camí. Va aguantar un any i mig a Cacamuyá, fins que un dia, quan no hi havia vigilància, es va escapar per les muntanyes minades de la frontera amb un home a qui anomenaven el Barón.

CAPÍTOL 3: BALES COM GOTES DE PLUJA

CAPÍTOL 3: BALES COM GOTES DE PLUJAAixí va descriure Santos Barrera aquella jornada brutal. El seu fill ja va sospitar de l’atac el dia abans, quan uns desconeguts es van aturar a casa seva a buscar gelats i li van fer preguntes. “Em vaig enfadar amb ell perquè havia acusat aquells homes sense tenir-ne proves. «Tu no ho entens, pare», em va dir. I quanta raó que tenia”, es lamenta. Eren els informadors de la Contra. Cap a les sis del matí van començar a ploure les bales i Evelio Barrera, militant de les joventuts sandinistes, estava fent la guàrdia al comandament. Va caure per culpa d’un morter.

“La mort del meu fill és un record que no oblido. Jo era aquí, a casa, i ell, a uns cent metres. Tampoc oblido l’home que el va anar a rematar: camisa vermella, pantalons militars, un M16 i una pistoleta, i duia una gorra de soldat americà. Comandant Max, li deien”, explica Santos, testimoni d’aquella escena inesborrable. Plena d’una ràbia irreprimible, la Claribel, la seva filla, l’interromp. “Jo em vaig escapar de les urpes d’aquells animals. Encara tinc fresc el record; sé fins i tot la roba que duia. Allò va ser una matança”, diu serrant les dents.

D’aquell dia només en queda el record dels 15 homes que van caure defensant el seu poble en nom de la Revolució. Protagonistes sobre els quals no es va escriure ni una sola línia, malgrat que els seus actes van canviar el futur d’un país. Els seus noms van quedar naufragant als llimbs de l’oblit.

“Vam creure en la Revolució, ens en vam enamorar i vam lluitar aquella batalla amb el cor”, explica Arturo. Ara bé, no falten les crítiques a les promeses que un dia va fer l’FSLN. Molts creuen que la Revolució realment no va arribar: “Aquest amor de què parlo és com quan tens una nòvia per primer cop: al principi creus que ho és tot, però això s’acaba”.

L’entramat orteguista

Actualment, el Front Sandinista és una incoherència, ja que s’ha convertit en allò que un dia va lluitar per derrocar: aliat del sector empresarial -ha entregat la sobirania del país durant un lustre a un empresari xinès- i de l’Església -més del 70% de la població pertany a grups cristians, segons dades de l’Inide (Institut Nacional d’Informació de Desenvolupament de Nicaragua)-, prohibicionista pel que fa a drets humans -avortar és un delicte a Nicaragua, fins i tot per motius terapèutics- i repressiu de moviments socials contraris a les polítiques del partit -com sap molt bé l’activista Francisca Ramírez-. No tot és bonic pel simple fet d’anomenar-se sandinista.

Daniel Ortega ja és el president amb més anys al càrrec, i no li falten dades en què sostenir-se davant d’aquells que comparen l’oligarquia orteguista amb la somocista. L’Assemblea Nacional és una pintura roig-i-negra: 71 diputats de l’FSLN en un Parlament de 92 membres, escollits en unes eleccions que seran recordades per tres factors: el percentatge d’abstencions -50,14%, segons dades del Tribunal Electoral-, la prohibició de presentar-se al principal partit opositor i la falta d’observadors internacionals. A més, encara que estigui prohibit constitucionalment a l’article 130, els cercles de poder entre els membres de la família Ortega-Murillo són més que freqüents.

El seu fill Laureano és assessor en l’àmbit del sector turístic de ProNicaragua, l’agència oficial de promoció d’inversions del govern, a més d’assessor presidencial en inversions, nomenat directament pel seu pare. Va ser ell qui va iniciar converses amb Wang Jing per construir el Gran Canal Interoceànic de Nicaragua: una pèrdua de sobirania popular en pro d’una inversió privada i d’un benefici econòmic reduït a un grapat de persones.

Pel que fa als petrodòlars, el protagonista és Rafael Ortega Murillo -fill gran del president-, a qui una investigació del diari La Prensa va assenyalar com a administrador dels negocis de cru amb Veneçuela. Entre aquests hi ha la Distribuidora Nicaragüense de Petróleos (DNP), la segona més gran del país, que està en mans de Yarida Leets, dona de Rafael.

La sinarquia dels Ortega s’adverteix també en els canals de televisió: el capdavant del morbós Canal 8 i de la productora audiovisual Difuso hi ha Juan Carlos Ortega Murillo, mentre que Camila i Maurice dirigeixen el Canal 13. Constantino i Edmundo, per la seva banda, controlen el Canal 4, i també estan en mans de la família diverses ràdios nacionals, portaveus oficials de l’executiu.

Tota la família al poder

A la cimera de la Celac (Comunitat d’Estats de Llatinoamèrica i el Carib) del gener, la participació de Nicaragua va ser breu, tot i que la presència dels seus membres no va passar desapercebuda: Luciana i Camila, filles d’Ortega, van ser acreditades com a assessores presidencials, i Rafael com a assessor amb rang de ministre, segons va anunciar la cancelleria de Costa Rica i va publicar el diari La Prensa.

El fet que seria Rosario Murillo qui rellevaria Daniel Ortega en cas que es veiés incapacitat per governar, juntament amb la falta de transparència i oposició de les últimes eleccions i del progressiu poder dels cercles intrafamiliars, fa versemblant el que molts pensen: l’estratègia d’Ortega de convertir Nicaragua, de manera gradual i inexorable, en un estat totalitari. Un pagès de San Francisco del Norte vaticina: “No hi ha cap d’evitar que Daniel Ortega sigui president fins que es mori”.

“Molts van donar la vida pensant que la Revolució era el canvi i la resposta dels pobres -opina Arturo Carrasco-. Els 15 que van morir aquí s’ho pensaven. Però potser, si avui estiguessin vius, estarien molt lluny del front”.