PROVEU DE FER AQUEST EXERCICI MENTRE ESTEU DESPERTS: no pensar res. És molt senzill de provar-ho, però molt difícil d’aconseguir. No es tracta de no pensar en res, sinó de no pensar res. En realitat, només podem provar-ho, perquè és gairebé impossible d’assolir: el moviment del pensament i el formigueig del llenguatge és indeturable, ni per uns moments. I tanmateix podem intentar-ho, encara que només sigui per adonar-nos de la dificultat que suposa. Aquest és un dels exercicis que proposa Roger-Pol Droit en un llibre fabulós: 101 experiencias de filosofía cotidiana (Blackie Books). El filòsof suggereix un entrenament: primer, deixar passar els pensaments, sense retenir-los, com qui mira passar els núvols. Després, aferrar-se a les sensacions, només a les sensacions: el que veiem, la respiració, la pell, els sorolls... però fent l’esforç per evitar de pensar res. Potser no arribarem a fer-ho, però serem conscients que no pensar és quasi impossible.

Per això és molt difícil imaginar un retret més insultant en un debat polític que l’acusació de guiar-se pels sentiments i les emocions. Amb això, no només es desqualifica l’adversari, sinó que sobretot se’l treu directament de la discussió, perquè qualsevol cosa que digui està impugnada per aquest retret excloent. Dir-li a algú que actua des dels sentiments i l’emoció és, en sentit fort, negar-li la humanitat. I tanmateix el retret és usat sovint pels que s’instal·len en una situació de poder que els permet estigmatitzar els adversaris amb la desacreditació de què parlen des de fora del pensament i la racionalitat política. El procediment no és pas nou: té segles d’existència i és propi d’aquelles societats que no reconeixen veu als que s’oposen a l’statu quo.

Titus Livi va fer la crònica de la revolta dels plebeus contra els patricis a l’Aventí. I va recordar la posició intransigent dels patricis: no hi ha motiu per discutir amb els plebeus per la senzilla raó que aquests no parlen. Negar-los veu és excloure’ls del debat. Però els plebeus van parlar, van posar paraules i arguments a les seves reivindicacions i, afirmant-se com a éssers parlants, es van negar a ser considerats com a bèsties i que les seves reclamacions fossin anul·lades com a simple soroll. Revoltant-se contra l’exclusió que els treia del debat polític, van posar paraules al seu litigi i van reclamar el dret a ser comptats en una comunitat que els negava un lloc en les decisions que els afectaven. Però això és la política, com afirma Jacques Rancière: l’activitat que desplaça un cos del lloc que li estava assignat i que obliga a escoltar un discurs que, fins aleshores, era exclòs del debat per la reducció de la seva veu a soroll privat de pensament i racionalitat. En el debat polític actual sobre el procés a Catalunya, molts patricis reencarnats voldrien que la veu de més de dos milions de persones fos exclosa del debat i que la seva posició fos condemnada a ser merament la manifestació del sentiment i les emocions: un estigma que els pretén excloure com a subjectes polítics.

Descartes, en una carta a Chanut del 1644, va imaginar uns salvatges que pensaven que els micos podrien parlar, si volguessin, però que no ho feien per dissimular, perquè ningú no els fes treballar. Aquells micos, esclar, mai no van parlar, però els plebeus, com tots els exclosos de la Història, sempre arriba un moment que ho fan. I aleshores ja ningú no els pot privar de veu. Perquè, quan saben que la tenen, fan valer en el debat polític, amb la força de les paraules i el pensament, la seva voluntat. I cap llei no els pot aturar.