Pot ser que mirar sigui una forma de llegir? ¿Caldria també, aleshores, aprendre a mirar com ho fem amb la lectura? Leos Carax va explicar una història fascinant en el seu film Les amants du Pont-Neuf : la Michèlle, una pintora, pateix una malaltia degenerativa que l’està deixant cega. Ho abandona tot i se’n va a viure, com un clochard, en un dels ponts de París. Quan s’adona que la malaltia avança, decideix tornar a veure, encara que sigui per últim cop, una pintura: l’autoretrat de Rembrandt que hi ha al Louvre. Hi entra de nit, clandestinament, amb l’ajuda d’un vell, i recorre les sales fins a trobar-lo. Aleshores, amb una espelma a la mà, s’acosta a un pam de la pintura que ja gairebé no pot veure. I estira l’altra mà per tocar-la, esmenant, amb l’ajut del tacte, el dèficit visual. Els seus ulls estan esbatanats, exageradament oberts, com qui, assedegat, espera una gota d’aigua que li pugui calmar una set que el mata.

Oliver Sacks va parlar de la Lilian, una de les seves pacients, al llibre The mind’s eye (2010). Era una dona cultivada de 67 anys, pianista brillant. Al començament, els símptomes van irrompre de manera inquietant: durant un concert, hi va haver un canvi sobtat de programa i, en lloc de tocar el concert per a piano número 19 de Mozart, va haver d’interpretar el 21. Però va descobrir que encara que veia perfectament la partitura era incapaç de llegir-la. Per sort, com que tenia una memòria prodigiosa, va tocar de memòria, sense fallar una nota. Però aviat es va adonar de la magnitud del que li estava passant: no podia aprendre partitures noves perquè ja no les sabia llegir i, quan oblidava algun compàs d’alguna peça que sabia de memòria, no podia restituir l’oblit.

Després va començar a tenir problemes per llegir també paraules. Però era molt estrany, perquè encara podia escriure, i continuava escrivint-se cartes amb col·legues i antics alumnes. Però no podia llegir cap, ni un, dels textos que agafava. “Ja no hi ha res que pugui nodrir la meva memòria”, va dir. Ja no tenia aliments visuals. Més tard ja era incapaç de reconèixer alguns objectes. Hi veia, sí, perfectament, però no entenia el que veia, li fallava completament el reconeixement visual.

Un dia, Sacks li va preguntar què veia a sobre del sofà. Es tractava d’un quadre amb unes formes geomètriques abstractes. Ella li va dir: “Veig groc... i negre”. “Però, què és?”, li va preguntar Sacks. Va contestar: “Alguna cosa que té a veure amb el sostre”. “O un ventilador. O un rellotge. La veritat és que encara no tinc clar si és un objecte o molts”. De fet, era una pintura que havia fet un altre pacient, però ella no era capaç de reconèixer que es tractava d’un quadre. I Sacks va comentar: “És possible que reconèixer les representacions exigeixi algun tipus d’aprenentatge, comprendre un codi o una convenció, més enllà del que es necessita per reconèixer els objectes”.

Què fem quan mirem i provem de reconèixer o d’identificar el que veiem? ¿Quins complexos sistemes neurològics es posen en marxa en l’acte de mirar? ¿Què fem quan provem de veure el que mirem? A diferència del que havíem pensat durant segles, la mirada no afecta només la vista i els mecanismes perceptius, sinó que, en l’acte de la visió, hi intervenen, d’una manera que encara no coneixem del tot, complexos moviments intel·lectuals, que depenen de l’activitat neurològica del cervell. Però què vol dir mirar? Què fem quan mirem i provem de mirar o d’entendre el que veiem? Només cal mirar? Perquè, si només mirem, potser no veiem res. Què buscava retenir la Michèlle amb els ulls i les mans, abans de quedar-se cega? Només una imatge? 