L’ENTRECREUAMENT ENTRE HUMANS moderns i neandertals va tenir lloc desenes de milers d’anys abans del que fins ara deien els estudis, segons indica un estudi publicat recentment a Nature amb una important participació d’investigadors catalans. Utilitzant diversos mètodes d’anàlisi de l’ADN i un nombre més gran de genomes de neandertal, un equip de recerca internacional ha pogut reafirmar l’encreuament entre neandertals i humans moderns i ha aconseguit anar més enllà. Els nous estudis indiquen que les relacions entre ells es van produir fa més dels 65.000 anys que fins ara es reportaven: fa aproximadament 100.000 anys.

ELS PRIMERS EMIGRANTS

Els investigadors suggereixen que alguns grups d’humans moderns van deixar l’Àfrica abans del que es pensava i es van barrejar amb els neandertals, tot i que probablement aquests humans moderns més tard van extingir-se i per això no formen part dels nostres ancestres.

Segons estudis científics previs, els humans moderns van aparèixer fa 200.000 anys a l’Àfrica i van emigrar a través d’Euràsia fa uns 65.000 anys. Se sabia també que es van creuar amb els neandertals en aquesta època gràcies a un senyal unidireccional d’ADN neandertal trobat als genomes d’humans no africans. En l’actual estudi, no obstant, es troba per primera vegada la contribució genètica en el sentit oposat, dels humans moderns cap als neandertals, un procés que va haver de produir-se en una migració anterior.

Les evidències de l’equip científic sobre aquest flux genètic entre humans moderns i neandertals es basen sobretot en l’anàlisi d’un neandertal específic, les restes del qual es van trobar en una cova a les muntanyes Altai del sud de Sibèria, a prop de la frontera entre Rússia i Mongòlia. Per a aquest estudi també s’ha seqüenciat l’ADN de dos neandertals més trobats en coves europees (un a Croàcia i l’altre a Espanya), però que no presenten ADN derivat d’humans moderns.

L’equip també ha analitzat el genoma d’un humà extint, un homínid denisovà, les restes del qual (un dit i una dent) es van trobar a la mateixa cova a les muntanyes d’Altai que el neandertal siberià. A diferència del neandertal trobat a Sibèria, l’ADN del denisovà no incloïa restes d’humà modern.

Amb això els investigadors no insinuen que els humans moderns mai es van creuar amb denisovans o amb neandertals europeus, sinó que el senyal que van trobar al neandertal d’Altai és fruit d’un encreuament que segurament es va produir després d’un llinatge amb altres humans moderns europeus fa poc més de 100.000 anys.

L’equip científic responsable d’aquests descobriments està format per més de 20 investigadors pertanyents a diferents centres de recerca, entre els quals destaquen l’Institut Max Planck d’Antropologia Evolutiva (Alemanya) -líder de l’estudi-, el Centre Simons de Biologia Quantitativa del Laboratori Cold Spring Harbor (Estats Units), la Universitat de Cornell (Estats Units), el Centre Interdisciplinari Herzliya (Israel) i tres centres catalans: l’Institut de Biologia Evolutiva (IBE: CSIC-UPF), el Centre Nacional d’Anàlisi Genòmica (CNAG-CRG) i la Institució Catalana de Recerca i Estudis Avançats (Icrea).

ALENTITS PEL VOLCÀ

D’altra banda, un nou estudi sobre la gran erupció volcànica de la ignimbrita campania, que va tenir lloc a prop de la ciutat de Nàpols fa 39.000 anys, ha permès reconstruir amb detall aquest fenomen natural que va alentir l’expansió de l’home modern per Europa. L’erupció es va produir en dues fases i va arribar a dipositar un volum total de cendra equivalent a aproximadament 8 vegades el volum de l’Everest que és visible. O, dit d’una altra manera, una superfície cent mil vegades l’estadi del Futbol Club Barcelona.

Aquesta cendra va arribar des del sud d’Itàlia fins a les planícies siberianes. L’estudi, que s’ha publicat a Nature Scientific Reports, compta amb la participació d’investigadors del Barcelona Supercomputing Center - Centre Nacional de Supercomputació (BSC-CNS), a Barcelona. La reconstrucció ha sigut possible gràcies a l’anàlisi de dades feta amb el superordindor MareNostrum.

En una primera fase, aquesta gran erupció va generar una columna de 44 quilòmetres d’alçada i va dispersar 54 quilòmetres cúbics de dipòsits a les àrees més pròximes, a Itàlia mateix. Durant la segona fase, es van dispersar 154 quilòmetres cúbics més de materials que van cobrir des del Mediterrani fins a Sibèria.

L’emissió de cendres i aerosols a l’estratosfera va provocar un hivern volcànic. Segons diferents estudis, l’any següent es va reduir en dos graus la temperatura global a la Terra, tot i que a Europa Occidental va arribar a reduir-se fins a cinc graus. També va obstaculitzar l’expansió dels Homo sapiens i va contribuir així a alentir la transició del paleolític mitjà al paleolític superior.