PER TOTS SANTS, A MÈXIC, els morts dansen pel carrer. Els esquelets es tornen dolços, de sucre i de xocolata, i es disfressen amb tots el colors de la terra. No fan por, ni una especial tristor. La calavera, tan sinistra per a nosaltres, es fa viva com un rostre més entre els somriures dels vius. En tinc una de petitona sobre l’escriptori, de ceràmica tota pintada de verd, amb ocells i flors, que m’ensenya les dents. Em fa riure quan la miro. Havent vist, fa poques setmanes, tants esquelets dansar pels carrers dels pobles mexicans, em pregunto per què n’hem fet la imatge amenaçadora de la mort, quan tots en portem un a dins, que ens aguanta i articula, que ens protegeix els òrgans i ens dóna forma i pes. L’esquelet, a més, és un destil·lat de la humanitat: sense gènere, ni raça, ni cultura, ni classe social. Potser és el més universal que tenim. I potser per això ens espanta: perquè, com la mort, és l’expressió més igualitària de nosaltres mateixos, aquella possibilitat radical d’igualtat que socialment ens entestem a desmentir i a fer impossible.

Però pels carrers de Mèxic ja no només hi dansen esquelets riallers i acolorits. També hi passegen zombis, molts zombis laboriosament maquillats i de totes les edats: zombis adults, que donen una volta agafats del bracet al capvespre, i encara més terrible, zombis petits. Nens i nenes que no aixequen un pam de terra disfressats de cossos podrits, esberlats i mutilats. Davant meu, una nena de quatre o cinc anys vestida de princesa morta arrossegava amb un cordill la seva nina nua, retorçada i tacada de sang. És culpa de Halloween, m’expliquen. Ja ho sabem, el poder de les pel·lis americanes. S’ha escrit molt, darrerament, sobre aquesta fascinació de la cultura de masses actual pels zombis i els vampirs, és a dir, per les figures que transiten entre la vida i la mort, sense poder viure ni poder morir. Expressa la nostra condició contemporània, aquest impasse en què la vida i la mort es confonen, sense apuntar en cap direcció.

Potser oblidem, així, que la direcció la marquem nosaltres. A Mèxic, entre esquelets i zombis, això ens ho recorden insistentment els relats dels assassinats, mutilats i desapareguts, dels morts que han estat morts. Són per tot arreu, abans i després de Tots Sants, presències que assetgen la vida dels vius perquè són les ferides del seu dia a dia. No són un rerefons ni una notícia al diari. Són una absència i una amenaça que reforcen la lògica del poder. Ayotzinapa, el poble dels 43 estudiants de magisteri desapareguts, és ara el nom que concentra el dol, la ràbia i la resistència per tanta mort. Un nom, un crit de vida, que s’alça contra el domini de la por.