Hi ha alguna cosa enigmàtica que lliga la música a la memòria. I que l’hi lliga, paradoxalment, més que qualsevol altra de les manifestacions culturals humanes. Potser perquè és la més fràgil i evanescent, ha convertit la seva precarietat en la raó més sòlida de la seva profunditat i de la seva voluntat de perviure. Les parets de pedra de les coves neolítiques han preservat les primeres temptatives plàstiques de formes artístiques, lligades a rituals i creences que avui són irremissiblement perduts, i les tauletes de fang han retingut les primeres formes d’una escriptura cuneïforme, com la mesopotàmica, que amb el temps hem pogut desxifrar per endevinar les traces d’una cultura mil·lenària, refinada i subtil. La música, però, lligada essencialment a una certa immaterialitat i alhora a la vida concreta de les persones que la produeixen, no compta amb la força d’altres suports per mantenir-se en el temps: al costat de la solidesa de temples com els de Birmània o piràmides com les egípcies o asteques, sembla que els cants dels pastors mongols, els ragas de l’Índia, la poesia musicada de la mística sufí o les melodies amazics siguin, per comparació, tot i la seva antiguitat, fugissers i inaprehensibles com els somnis. I potser alguna cosa d’això hi ha.

I, tanmateix, per una estranya màgia del temps i la història, la música sobreviu, de vegades, a la solidesa de les pedres i a l’existència mateixa de les cultures que l’han vist néixer. És per això potser que la música configura l’espai mateix de la memòria: recordem una melodia quan ja hem oblidat els llocs, els rostres i les paraules, fins i tot les olors. Estranya força, la de la música, que s’arrapa a la interioritat dels cors com cap altra de les formes culturals, sovint més duradores i persistents! Algunes músiques s’han preservat durant segles, de vegades mil·lennis, amb molt poques variacions, com si pobles que fins i tot han arribat a gairebé desaparèixer s’hi agafessin com si fos un tros de fusta enmig del naufragi. Passejar-se avui per l’univers, extraordinàriament ric, de les músiques del món és acostar-se a la memòria de cultures que han resistit durant segles al procés devastador de les colonitzacions i migracions, decadències i exilis, o processos imperialistes d’homogeneïtzació. I que potser, fins i tot, n’han obtingut, de tots aquests daltabaixos històrics, noves transformacions nascudes de l’experiència, sovint traumàtica, d’una barreja que té el seu reflex en la hibridació de les formes musicals. És a través d’aquestes músiques, profundament arrelades a formes d’entendre la vida i la cultura, de sentir l’espiritualitat i el racó més insignificant de les pràctiques quotidianes, com podem accedir, amb més intensitat del que ho pot fer la racionalitat, a l’alteritat i a la diferència de cultures que, compartint amb les nostres una humanitat comuna, es distingeixen per accents i matisos que són els que configuren, al capdavall, la matèria de la qual una cultura sempre és feta.

La música és una de les forces civilitzadores més potents i un element nuclear de socialització i de configuració d’identitats: a través seu, i potser sense que en siguem del tot conscients, es forma la nostra subjectivitat i es negocia part de la nostra memòria col·lectiva. Per això les músiques d’arreu ens ensenyen que, a més de ser expressions locals i irrepetibles d’una manera de viure al món, també han sigut fruit de mestissatges fèrtils, de traduccions, migracions i transformacions provocades per la necessitat i les exigències de la història. Amb cada cant, amb cada melodia, viatja tot un món.