MAGNUS CARLSEN ÉS MEMÒRIA I INTEL·LIGÈNCIA EN ESTAT PUR. Aquest jove noruec de tan sols 24 anys acaba de convertir-se en campió mundial d’escacs per segon any consecutiu. Impacta veure’l jugar contra deu persones al mateix temps i guanyar-les a totes. Però això no és el més extraordinari, ja que el que és realment excepcional és que ho aconsegueix d’esquena i amb els ulls embenats.

Tot un prodigi de la naturalesa que, un a un, està superant tots els rècords del món. Amb només 13 anys era nomenat Gran Mestre de la professió. I als 19 conqueria la primera posició mundial, i es convertia en el més jove de la història a fer-ho. Preguntat sobre com s’ho fa en una entrevista amb aquest diari, Carlsen respon que no tot és qüestió d’enginy.

“Per ser un bon jugador d’escacs, has de ser decentment intel·ligent, però amb això no n’hi ha prou. Personalment, conec unes quantes persones que probablement són més intel·ligents que jo mateix”.

Segons ens explica, doncs, el seu veritable secret és “jugar molt i passar-s’ho bé”, i jura que per arribar on és ara ha hagut d’invertir “una quantitat infinita d’hores” en el joc.

Sí, d’acord. Tot això deu ser veritat. Però ningú dubta que per arribar al cim d’una de les disciplines intel·lectuals més complicades i difícils que s’hagin inventat mai cal comptar amb una molt bona primera matèria.

Són molts els jugadors d’escacs que van començar la seva carrera quan encara eren molt joves. Un exemple emblemàtic és el del cubà José Raúl Capablanca (1888-1942), que es va iniciar en el joc als quatre anys i amb qui alguna vegada han comparat Carlsen.

En gran part autodidacte, el noruec va aprendre a jugar a escacs de la mà del seu pare, que li va posar un tauler al davant per primera vegada quan tot just tenia cinc anys. Però el nen, que a aquelles altures ja havia demostrat un do especial per a les matemàtiques i una increïble capacitat mnemotècnica, no va semblar que hi estigués gaire interessat. En aquell moment, li agradaven més els esports com l’esquí o el futbol. I, amb la família, preferia jugar a cartes o al Monopoly, ocupacions idònies per matar les llargues tardes d’hivern a la gèlida Noruega.

EL REPTE DE BATRE LA GERMANA

Però el pare no es va donar per vençut, i quan Magnus tenia vuit anys li va tornar a plantejar una partida. A diferència d’abans, aquest cop es va sentir atret per la complexitat i l’agudesa del joc i, sobretot, pel repte de batre l’Ellen, la seva germana, un any més gran que ell. Un repte, per cert, que va aconseguir en un tres i no res.

La seva immersió en el joc va ser cada cop més absoluta. Va llegir diversos llibres d’estratègia i va començar a practicar a totes hores, provant moviments, atacs i defenses. Al cap de poc va assolir el seu primer desafiament: guanyar el seu pare. El següent pas va ser presentar-se a competicions. Primer, a escala nacional i, veient la rapidesa amb què progressava, també a l’estranger.

Quan el Magnus va complir nou anys, el seu pare el va apuntar a classes amb l’excampió júnior de Noruega Torbjorn Ringdal Hansen. El seu estil desenfadat agradava al nen i la parella s’ho passava molt bé practicant. Però a mesura que passava el temps, al mestre li costava cada cop més vèncer l’alumne. Una mica més endavant, Carlsen va començar a jugar amb altres persones per internet, una pràctica que el va ajudar a perfeccionar encara més les seves habilitats.

La velocitat de vertigen a què es desenvolupava va portar els seus pares a prendre’s un any sabàtic a la feina i portar el Magnus i les seves tres germanes de ruta per Europa perquè el nen pogués participar en els principals campionats de la temporada. Aquell any va ser crucial per a la seva carrera.

Sens dubte, el torneig més emblemàtic va tenir lloc a Reykjavík, la capital d’Islàndia, on Carlsen, que en aquell moment tenia 13 anys, va guanyar el mític Anatoli Kàrpov, excampió del món, i va empatar amb Garri Kaspàrov, considerat el millor jugador d’escacs de tots els temps.

Tenint en compte la precocitat de la seva carrera, són molts els que creuen que algun dia Carlsen podria superar fins i tot el mateix Kaspàrov, que es va mantenir en el número 1 mundial sense interrupció durant vint anys seguits. El cert és que haurà de passar molt de temps abans de saber si Carlsen ho aconseguirà o no.

MENTRE LA MOTIVACIÓ SIGUI “FORTA”

De moment, el noi prefereix no pensar gaire en aquestes coses i, quan li preguntem sobre aquest repte, senzillament respon que seguirà jugant professionalment sempre que la seva motivació sigui “forta”. El seu secret perquè això segueixi sent així és “seguir aprenent i passar-s’ho bé” jugant.

Divertir-se fent el que fa, doncs, és el seu objectiu. És per això que, malgrat l’ambient altament competitiu que es respira als tornejos, el noruec intenta no perdre el sentit de l’humor. Fa pocs anys, per exemple, en un viatge a Nova York, va decidir perdre’s entre la multitud i passar unes quantes hores jugant d’incògnit contra els escaquistes ambulants que sol haver-hi a Washington Square. Els va guanyar a tots, com era esperable.

Una imatge que bé es podria haver tret de la pel·lícula A la recerca de Bobby Fischer, sobre la vida del gran escaquista americà, amb qui Carlsen ha sigut comparat no poques vegades. Segons reconeix ell mateix, en el moment culminant de la seva carrera, el joc de Fischer tenia molt a veure amb el moment que Carlsen viu ara, capaç de la precisió més extrema, però també de la creativitat necessària que fa que situacions a primera vista senzilles es converteixin en les més difícils.

Com és sabut, les obsessions i els desequilibris mentals van forçar el nord-americà a abandonar abruptament el món de la competició quan encara tenia 29 anys i estava en el zenit de la seva carrera. Carlsen, però, no tem ni per un segon que això li pugui passar a ell. “Crec que hi ha moltes diferències entre les nostres vides i històries personals. A més, els escacs no són perjudicials en aquest sentit”, assegura.

És cert que, com els passa a molts altres professionals, la seva vida gira al voltant d’aquest joc. L’any 2009 va deixar l’institut sense ni tan sols arribar a graduar-se i, ara per ara, no es planteja cap altre horitzó que no sigui seguir dedicant-se de ple als escacs. Però, malgrat la intensitat i l’exigència que demana la seva professió, Carlsen també troba temps per cultivar altres interessos i aficions.

Entusiasta seguidor del Reial Madrid, el futbol és un dels seus hobbies preferits i, de fet, el practica sempre que pot a les files del Fremad Famagusta, equip de la Sisena Divisió noruega. Intenta fer exercici diversos cops per setmana i dorm un mínim de nou hores al dia. Com dirien els llatins, doncs, tot un exemple de mens sana in corpore sano.